“No hi ha cultura de la mort”

A Tarragona s’ha celebrat un Death Cafe, una trobada informal que serveix per asseure’s, prendre un cafè i parlar de la mort –des del respecte- amb persones desconegudes per normalitzar–la, però també, per humanitzar-nos

19
4150

Naixem, vivim i morim. Tots estem units a la vida, però també a la mort. Fa unes setmanes, Janice Turner -periodista a The Times- escrivia un article plantejant que la vida seria millor si ens enfrontem a la mort, senzillament perquè parlar de la mort forma part de la vida. I és que parlar de la mort no és fàcil, però, per què?

Un col·lectiu de metges i infermeres de la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital Joan XXIII lluiten per emplaçar a l’àgora pública un tema que ens afecta a tots: la mort. Aquesta afirmació pot resultar molt esfereïdora, però ho és perquè la nostra cultura així ho concep. Ells lluiten perquè es tractin certs temes que- encara que siguin una obvietat, ja que  formen part de la nostra condició com a ésser humà-  no són fàcils per a tothom perquè són tabús; així que aquest grup de metges i infermers/es han volgut anar més enllà i  han organitzat el primer cafè de la mort a Tarragona -en una cafeteria al Port-. Es tracta d’una tertúlia on tothom expressa les seves inquietuds sobre la mort, el seu enterrament, si prefereixen la incineració, l’eutanàsia…

Aquest és l’objectiu principal que combaten els Death Cafe, una trobada informal que serveix per asseure’s, prendre un cafè i parlar de la mort –des del respecte- amb persones desconegudes per normalitzar-la, però també, per humanitzar-nos. Parlar de la mort és un tabú i mai hi ha lloc ni moment per fer-ho de forma oberta. Segons l’organització HUCI (Humanizando los Cuidados Intensivos), el model Death Cafe va néixer als EUA  i el va desenvolupar Jon Underwood i Sue Barksy Reid. No recapten fons ni pretenen ajudar al dol ni tampoc arribar a conclusions. En l’actualitat, ja s’han realitzat quasi 4.000 sessions en més de 40 països.

Aquest col·lectiu de professionals mèdics de l’Hospital Joan XXIII es va posar en contacte HUCI per organitzar un Death Cafe a Tarragona, on  va ser molt ben rebut per part de la població tarragonina, tot i que l’aforament va ser limitat perquè fos íntim. Ángel Pobo, metge del Joan XXIII, referma que “la mort és un tabú. No hi ha cultura de la mort. S’han fet campanyes per educar i normalitzar el sexe, però de la mort ningú n’explica res. La mort fa por”, confessa. Pobo explica que “s’han de canviar certes dinàmiques. Nosaltres veiem la mort cada dia i és important que la gent sàpiga que és un desenllaç on tots hi arribem” i que “ens trobem en moltes famílies que en situacions no han parlat mai de la mort, només quan passa”. Pobo també afirma que quan s’han de prendre determinades decisions en un pacient, la família no sempre sap què s’ha de fer i que els professionals mèdics “també hem de prendre decisions on no sabem que voldria realment el pacient. Tothom es deixa emportar. Ara, legalment, tens dret a decidir fins a on vols arribar, què vols que et facin… Si no parles mai d’això, ningú ho sap. És important que la gent es conscienciï que això és rellevant”, conclou. En la mateixa línia, Diana Gil –infermera del Joan XXIII- recalca com d’important és normalitzar la mort, “sobretot amb la família perquè després els hi facilites el tràngol. És molt important realitzar un document de voluntats anticipades, als professionals mèdics ens ajuda moltíssim, però també als familiars perquè els hi manlleva aquesta càrrega emocional sobre determinades situacions, com la de decidir si desconnectar o no”. A més, Gil explica que “a vegades, tot i conèixer els valors del teu familiar, ens pot més no voler-nos separar del nostre ésser estimat perquè no voler perdre aquesta persona és humà. Per això és important saber què és el que realment vol o volia”, afegeix. Pobo explica que així tot es converteix amb més democràtic i ètic, perquè d’aquesta manera, es decideix entre tots què fer. Són temes que s’han d’anar treballant, comenten tant l’Ángel com la Diana, tot i que també és un procés “molt sincer. Tothom sap que no vol patir i això és el que sovint ens trobem”. A més, també recalquen que els assistents al Death Cafe es va anar obrint, sobretot amb persones desconegudes per parlar d’aquests temes tan íntims.

A banda, els dos professionals mèdics també destaquen que aquestes tertúlies també van més enllà: “ningú ens forma a la facultat sobre com afrontar la mort. Ens hem anat formant sobre la marxa. Encara que l’esperança de vida sigui més llarga, hi ha més patologies que ens acompanyen durant  les nostres vides. A més, els hospitals tampoc estan preparats. Per exemple, hem rebut crítiques perquè la gent no s’ha sentit acompanyada perquè els espais no estan preparats per parlar sobre determinats temes… És també una reivindicació que les coses han de canviar”, afirmen els dos companys. Encara no hi ha data exacta per a un proper Death Cafe a Tarragona, però segurament es realitzarà a la pròxima primavera.

 

19 COMENTARIS

FER UN COMENTARI