De totes les professions, vas escollir la de periodista, per què?
Quan tenia 8 anys sempre portava una gravadora amb mi i parava a la gent per fer-li entrevistes. M’agradava inventar programes, fer d’entrevistat i d’entrevistador, però no tenia consciència que allò que feia per diversió era un ofici. Amb els meus pares escoltava molt la ràdio i copiava el format sense cap pretensió i ja d’adolescent vaig començar a col·laborar amb la ràdio d’Alcanar, on feia programes musicals i concursos. En aquell moment vaig entendre que era vocacional, que volia dedicar-me a això.
Si no fossis periodista, què series?
Aquest dubte el vaig tenir quan vaig triar la carrera. De segona opció vaig escollir psicologia perquè m’agradava molt escoltar als amics, reflexionar sobre diversos temes, passar tardes parlant de la vida. Encara que ara mateix si no fos periodista em reinventaria, potser em dedicaria a crear. La ràdio teatre i els audiollibres m’entusiasmen, segurament faria alguna cosa relacionada amb aquest tema.
Et consideres cec, no discapacitat, i esmentes que cal potenciar altres capacitats si ens en manca una. Quines potencies tu?
D’entrada vull aclarir que a tots ens falta alguna capacitat, a molta gent més d’una (riu). Jo sóc cec per casualitat, perquè vaig néixer així i ja està, no ho vaig escollir. És cert que et condiciona i et defineix la vida, però només fins al punt que tu o el teu entorn et deixin. Jo sóc primer periodista i després sóc cec, no un cec periodista. Si dic que primer sóc cec i després periodista caic en les discriminacions positives. No sé quina capacitat potencio, però em considero una persona socialment oberta.
Parles de discriminacions positives, n’has patit?
Li trec molt de ferro a les discriminacions positives i les negatives les denuncio. També hauria de fer-ho amb les positives, però a ningú li amarga un dolç. A vegades vas a un lloc i al moment t’ofereixen una cadira, jo tinc cames i puc estar dret, o es dona per suposat que voldràs pujar per l’ascensor.
Vaig ser monitor de colònies a la parròquia i alguns pares no volien que em fes càrrec dels seus fills, jo els hi deia que si tenien cap problema el canviàvem de grup. Els nens, en canvi, estaven encantats d’estar amb mi perquè deien que no els podia vigilar (riu), tocàvem la guitarra, explicàvem històries. Ens hem de desfer dels prejudicis, si no saps com funciona una cosa, ho preguntes, hem de fer les coses amb normalitat. A Tarragona van fer un tast de vins i un grup d’amics ens vam apuntar, quan vam arribar ens van tancar la carpa per a nosaltres i van dir que ho feien per ajudar-nos, tots anàvem acompanyats i érem perfectament autosuficients. Sembla que s’ha de parar el món perquè ve un grup de cecs a fer un tast de vins, i això és el que no m’agrada.
Algunes coses la gent les fa amb bona fe, però la discriminació positiva és tan perillosa com la negativa.
Vas rebre el premi a millor presentador de ràdio 2018, què sents quan es valora la teva feina?
Vaig pensar que s’havien equivocat (riu). Em va fer molta il·lusió perquè no me’l van donar pel mèrit de ser cec i dirigir un programa de ràdio, va ser per la feina que faig dia a dia.
Què és i com neix el programa que dirigeixes, ‘Tothom’?
‘Tothom’ és un espai per donar veu a persones amb capacitats diferents. Neix de la mà de Ricard Lahoz, antic director de Tarragona Ràdio, qui em va donar l’oportunitat d’impregnar-me del teixit associatiu de la ciutat. Volíem trobar la manera de parlar sense tabús, d’una manera clara i concisa sobre temes que normalment no tenen espai a les emissores. El programa ha evolucionat moltíssim, al principi era un espai a banda i ara està totalment integrat al matí de Tarragona Ràdio.
Durant una entrevista vas esmentar que la teva imatge de l’entrevistat és la seva veu, la seva olor i el seu tacte.
És molt curiós perquè jo no dic mai que sóc cec i quan vaig a buscar l’entrevistat el primer que veuen és el cap del gos i després a mi. Allargo la mà, sempre amb el dubte que si l’allargo massa li donaré un cop i si em quedo curt i és una noia no sabrà si donar-me la mà o fer-me dos petons, és un moment divertit. Notes si la persona està nerviosa i quan comences l’entrevista ja t’has fet una idea de com és la persona. No només amb un entrevistat, em passa amb tothom. També m’equivoco.
Què et fa feliç?
Ostres, mai m’havien fet aquesta pregunta, que difícil! Em fa feliç sentir-me un més, no sentir-me discriminat o diferent, tenir una feina que m’agrada, uns companys i amics als quals se’ls hi oblida que sóc cec, que són capaços de deixar-me sol enmig d’una discoteca i no per putejar, sinó perquè no hi pensen. Haver-me casat amb una dona a qui tampoc li importa la meva ceguesa. Mai he viscut com un drama el fet de ser cec.
Algun somni per realitzar?
No sóc una persona molt somiadora, potser sóc conformista o és que toco de peus a terra o em va bé anar passant el dia a dia. Però em crida l’atenció fer coses noves. Fa poc em vaig tirar en parapent, vaig pensar que no tindria por perquè, total no hi veig, però quan estava a la vora sentia pessigolles a la panxa.
Quina relació tens amb la Milena, la teva gossa guia?
És una relació molt especial, suposo que és el sentiment d’abans de tenir un fill. És dependència total, si surto al carrer sense ella em falta alguna cosa. Queda molt utòpic, però sense demanar res a canvi m’ho dóna tot, té una disposició total. És un treball en equip, jo he de saber on vaig i ella s’encarrega de no treure’m de la vorera, de no saltar-nos cap semàfor, no es tracta de dir-li porta’m a la feina, has de marcar-li una mica.
Milloraries alguna cosa de la ciutat? Creus que està adaptada?
Crec que s’està fent bona feina. Que els semàfors siguin sonors està molt bé, tot i que hem d’adaptar la ciutat per a tothom. Ara es parla de l’accessibilitat universal, és difícil perquè cada vegada hi ha més casos diferents i més individualitats però s’ha de tenir en compte. Al final jo no he escollit ser cec i la societat ho ha de contemplar perquè som ciutadans igual que els altres.
