SANTA TECLA 24 | El Ball de Gitanes: quatre dècades de gresca

Tarragona compta amb un seguici popular envejable, gràcies al seu extens bestiari i a un gran nombre de balls recuperat al llarg d’aquests anys. Aquest patrimoni festiu, però, s’ha hagut de construir progressivament, després de l’impuls que va rebre el seguici a la dècada dels 80.

Ens hem de remuntar a aquell moment per trobar l’entrada de l’Esbart Dansaire de Tarragona als balls de festa major i la seva implicació amb Santa Tecla. “Eren principalment gent de Tarragona que volia sortir en unes festes que començaven a fer-se grans”, explica la Cristina Sabaté, membre del Ball de Gitanes. Des de l’Esbart, van buscar quins balls podien recuperar i el primer que van triar el 1985 va ser precisament el Ball de Gitanes.

Els seus orígens es remunten a la festa de l’arbre de maig, una celebració que es feia a la primavera per demanar que hi hagués bones collites. En ella, es plantava un arbre al centre de la plaça pública al voltant del qual es feia un ritual. Per aquest motiu, el pal del Ball de Gitanes simula un arbre amb flors. A Tarragona, les referències històriques del ball daten del període entre 1577 i 1877, quan surt amb una enorme continuïtat.

En els primers 10 anys de la seva recuperació, sortien amb roba d’esbart. És aleshores quan es va triar la indumentària que els ha acompanyat fins avui i que és lleugerament diferent de la d’altres balls de Catalunya. Mentre que a altres indrets s’hi veuen més faldilles i cotilles, les noies del ball de Tarragona van amb uns vestits sencers i de colors vius que representen les flors. Per contra, el vestit dels nois sí que és més similar a la resta. 30 anys després d’estrenar-lo i amb motiu del seu quarantè aniversari, renovaran els teixits sense modificar el seu disseny.

Dos mons indestriables

Com si es tractés d’un nadó, el Ball de Gitanes es va fer gran i va aprendre a parlar. Concretament, a recitar els parlaments. Tres anys després de la seva recuperació, van apostar pel ball parlat. Aquella primera presentació del 1988 -obra de Salvador Fa, M. del Claustre Fa i Josep Lluís Peñalver- estava inspirada en el ball de Vilafranca. L’estructura s’ha mantingut fins ara, però millorant el contingut i la representació. A més, per tal de fer encabir a tots els membres del ball, han afegit parella als personatges que no en tenien.

El seu procés d’elaboració és similar al de la resta de balls parlats de la festa. A finals de juny es reuneixen per fer un repàs del que ha passat i és un grup de quatre o cinc persones els encarregats de posar fil a l’agulla. En aquest periple, els temes sempre són un debat. De fet, reconeixen que algun cop han tirat enrere alguna temàtica per desconeixement de com la crítica podria entomar-lo. Tot i això, sempre intenten subratllar el to bromista durant les actuacions, per evitar d’aquesta manera que algú del públic no s’ho prengui massa a la valenta.

El ball durant el seguici i els seus parlaments semblen dos mons a part, però no és així. “No podríem fer una cosa sense l’altra, cohesiona molt el grup”, afirma la Cristina. La Neus Rabascall, també membre de Gitanes, explica que ella ha format part del Ball de Cossis i allí no trobava a faltar el rol dels parlaments. En canvi, per Gitanes és molt important, ja que “comences a reunir-te tan aviat que t’acaba unint molt”.

A més, segons la Cristina els balls parlats van també molt lligats amb l’actitud del mateix ball. “Es parla de temes de la festa amb una mica de gresca”, remarca. És segurament la “gresca” una de les paraules més adients per definir aquest ball durant el seguici, on sempre es fan notar.

“Al final, intentes fer festa tota l’estona. Estar saltant, ballant qualsevol música i interactuant amb el públic”, defineix la Neus. “Es tracta d’involucrar la gent. El seguici és molt llarg i la gent fa moltes hores que espera. Per això, tenim el ball preparat per involucrar el públic i fer que hi participin”, afirma la Cristina.

25 anys del petit

Aquesta mateixa actitud l’han volgut inculcar a la seva versió petita, que enguany fa un quart de segle sortint per Santa Tecla. El Ball de Gitanes Petit es va confeccionar l’any 2000 i en la seva primera posada en escena “va ser un desastre”, bromeja la Neus. La Cristina era una de les nenes que formava part d’aquell experiment, però no ho recorda gaire perquè només tenia cinc anys. Amb tot, li han explicat com va ser aquell primer ball. “La majoria dels membres d’ara tenen uns vuit anys, però nosaltres teníem tots al voltant dels sis i això es nota. S’ha de fer una trena i, si s’equivoca algú, has de parar. A la presentació que vam fer al pati Jaume I alguna cosa no vam fer bé i es va acabar fent un nus”, descriu traient-li ferro a l’assumpte. De totes maneres, a l’hora de la veritat, quan tocava sortir al seguici, ho van clavar.

Com passa amb la majoria dels membres del seguici, l’altra cara de la moneda de les versions infantils és la transició. Un cop els nens i nenes acaben la primària han de deixar el ball i no poden passar al gran fins als 18, sempre que hi hagi alguna plaça lliure. La Cristina esmenta que, tot i no tenir una presència fixa, quan tenen sortides fora de la ciutat “intentem agafar gent que està jubilada del ball petit perquè vinguin”.

Aquesta situació va ser precisament l’origen d’un dels balls de l’Esbart: el Ball de Cossis. En un primer moment, estava pensat per la gent que s’havia quedat sense ball i per ser una etapa de transició. De fet, la Neus va ser una d’aquelles que va passar primer per Cossis i, quan va tenir l’oportunitat, va tornar a Gitanes. En tot cas, Cossis ha acabat consolidant-se com un ball més i ja no desenvolupa aquesta funció.

En canvi, el cas de la Cristina és ben diferent. Fa uns 15 anys, els qui havien iniciat el ball van començar a fer-se grans i es volia apostar per un canvi. El problema era que, si es feia de manera brusca, Gitanes quedaria “desmuntat”. Segons la Neus, per plasmar aquesta actitud tan característica, “ha d’haver-hi vincle i ha d’haver-hi grup”. Per això, van apostar per un grup de cinc o sis persones que havien passat per Gitanetes -on es trobava la Cristina- i les van pujar en bloc. D’aquesta manera, el caràcter coral es mantenia viu.

Una bona mostra que la decisió va ser encertada és l’actual Ball de Gitanes, conformat en part per aquell nucli que va haver de créixer de manera precipitada. Un sentiment grupal que han generat els balladors i balladores per continuar sent la gresca de la festa.

La pluja, font d’anècdotes

Quan parlem de moments memorables, la Neus i la Cristina pensen automàticament en la pluja de Santa Tecla. Des de l’espera durant tota la nit dins de l’Esbart per veure si el miracle de la patrona feia amainar la brutal tempesta de 2022 fins als moments en què tots els participants del seguici esperen dins l’Ajuntament per veure si poden sortir. “És molt bonic perquè vas a veure altres bèsties dins del consistori i acabes ballant altres balls”, expliquen.

 Però si una de les històries s’emporta la palma és la de les gitanes cantaires. El 2019 després que la pluja fes que molts músics haguessin de resguardar-se, van ser els mateixos membres de Gitanes qui, a ple pulmó, van cantar la música de Cossis perquè els seus companys ballessin a la plaça de les Cols.