Creu que la figura del socorrista està validada entre la ciutadania?
No ho està. Podem diferenciar entre dos tipus d’usuari. D’una banda tindríem el perfil de gent gran que habitualment va a la platja, que ens té vistos, veu com patrullem, com parlem amb els altres usuaris i com donem avisos. Aquest és l’usuari que més cas ens fa. Després tenim l’altre perfil, el de l’adolescent, que no és conscient del perill i costa més que ens escolti.platja
La mortalitat per ofegament a les platges s’ha reduït o augmentat?
Avui dia al mar Mediterrani durant un dia de servei, sempre que la platja sigui vigilada, és molt difícil que es produeix-hi un ofegament. Hi ha moltes tècniques noves i la gent cada cop està més informada. També els serveis van guanyant professionalitat i material. És difícil que algú s’ofegui, tot i que pot passar perquè el socorrista és un i té sota la seva vigilància unes 1.000 o 2.000 persones. El que és més fàcil és que algú pateixi un infart, una embòlia o un altra patologia que podria donar-li al sofà de casa i li passa a la platja, on la situació física del cos és una mica més extrema.
Existeix un perfil de persones que siguin més vulnerables?
Sí, nosaltres tenim el que anomenem usuaris de risc. Són aquelles persones de les quals el socorrista té especial atenció, aquí entrarien els extrems de pes, tant gent amb pes elevat com amb pes molt baix, els extrems d’edat, gent gran i nadons, persones foranies, és a dir, persones que no coneixen la platja. La gent amb alguna discapacitat física o psíquica, que no és capaç de detectar el perill o per tema de mobilitat no pot sortir de l’aigua, i els usuaris que utilitzen un material inadequat, com la gent que es banya vestida, ja sigui per protegir-se del sol o per la seva cultura, són les més vulnerables. Ja que la roba pesa i et pot tapar la cara produint una sensació d’ofegament.
En cas de veure a algú en situació de perill, com hem d’actuar?
El més important, encara que sembli estrany, és que no entrar a l’aigua. Moltes vegades veiem, sobretot en platges no vigilades com és el cas de la Waikiki, usuaris que amb fona fe entren a l’aigua per tal d’ajudar i acaba necessitant ser rescatats. L’usuari ha de tindre molt clar que si algú s’està ofegant en una zona de perill el primer que ha de fer és contactar amb algun socorrista, i si és una platja no vigilada ha de trucar al 112, el qual activaria el servei de salvament de socorrisme més proper o el servei de salvament marítim.
Com es coordina als socorristes repartits arreu de les platges tarragonines?
Amb molta paciència (riu). Som un servei que fa 56 anys que es realitza i amb un equip de 51 persones. Tenim l’avantatge que amb tants anys hem anat aprenent de tots els errors i ens hem format cada vegada millor. Som molta gent, cadascú amb els seus problemes i incidències de 50.000 formes diferents. Quan pensem que ho hem vist tot, de sobte ens sorprèn alguna cosa. Però tenim la sort de ser un gran equip i tenir molta formació. Acabem fent el millor servei que se’ns pot demanar.
Considera que hi ha prou socorristes?
Des que va sortir la nova legislació va haver-hi molta gent que es va quedar desbancada. Vam passar de tindre excés de socorristes al fet que moltes empreses o serveis es quedessin sense personal. Actualment estem en un procés de canvi on la situació s’ha regulat i tothom que vulgui treballar de socorrista ha de rebre una formació i unes tècniques concretes, això té el gran avantatge que, en principi, tots treballem igual i amb la mateixa formació. Hem reduït moltíssim el nombre de socorristes però tenim la gran sort de no viure en aquest context. El nostre perfil de treballador no és només el socorrista que cobreix la temporada, sinó els mateixos voluntaris que estan durant tot l’any al programa de salvament marítim.
Algun cas que li hagi marcat?
Si parles amb qualsevol company que faci anys que treballi com a socorrista et dirà que la primera reanimació que fas o la primera mort que passa davant teu és el que marca. Amb el temps el que més et marca és aquella actuació que fas amb els companys i et porta moltes hores. Això uneix molt a l’equip.
Quants avisos arribeu a atendre en un dia?
En tot el servei de la localitat de Tarragona entre 100 i 200 avisos. Cobrim 18 llocs de socors diferents amb molts kilòmetres de costa i molts usuaris.
Quin és el tipus d’avís més freqüent?
Depèn molt de la platja. Si parlem de la platja del Miracle, l’avís més freqüent és el que fa referència a les roques. Molts usuaris van allà a saltar. Si parlem de la platja de La Mora, tenim el tema dels patinets, que entren a la zona de bany. Cada platja té un tipus d’avís molt diferent.
Que és el més difícil de la seva feina?
Com a socorrista el tracte amb l’usuari. Cada dia discutim amb alguna persona, fins i tot rebem amenaces i agressions. Costa molt fer-li entendre a l’usuari que hi ha coses que no es poden fer. La gent no té una percepció real del perill, pensa que per saber nadar no li passarà res. A ningú li agrada que li diguin el que no pot fer i aquesta és la part més difícil i més dura de la nostra feina. Realitzem una feina per tal que l’usuari estigui bé i això no es valora.
I des del punt de vista de coordinador la tasca més difícil és la de gestionar el personal. Sempre diem que treballar amb material és molt fàcil perquè un llapis avui és un llapis i demà ho continuarà sent, però treballar amb persones és més complicat. Cada persona té les seves coses i el perfil de gent joveneta costa.
Que els hi diria a aquelles persones que no valoren la seva feina?
Molta gent no ens té respecte perquè no tenim autoritat com un policia i pensen que estem allí passant l’estona. Ens prenen el pèl i passen de nosaltres, i només intentem que l’usuari pugui gaudir d’aquella instal·lació d’una forma segura i sana. No tenim intenció d’amargar-li el dia a ningú ni de molestar. Demanem paciència i que respectin les indicacions que donem.
