Divendres, 29 de març de 2024
És notícia

Entrevista a Eduard Boada, pregoner de les festes de Santa Tecla: “Enyoro la companyia i les converses amb els clients”

Avatar photo

Què significa Tarragona per Eduard Boada?

Per Eduard Boada Tarragona és història i futur. Tot el que tinc li dec a ella i a la seva gent. Gràcies a aquesta ciutat dues generacions hem pogut guanyar-nos la vida, així que només tinc paraules d’agraïment. Soc un enamorat de Tarragona al que li agrada apropar-se cada dia fins al balcó i acariciar-lo. Passejar per la Part Alta i tocar les pedres m’emociona, m’agrada imaginar-me a totes les generacions que hi han passat i s’han perdut pels seus carrers. Sempre dic que no m’agrada viatjar perquè crec que encara no conec prou bé la ciutat i els seus voltants. Estic content de viure aquí, no necessito res més.

Entre d’altres coses es podria dir que s’ha passat la vida preparant entrepans, però quin és el que més s’ha menjat vostè?

Doncs encara que sembli estrany els que més m’he menjat i els que més m’agraden són els més clàssics. El de truita a la francesa m’encanta i si un Frankfurt és bo el gaudeix-ho molt.

I el que més li han demanat?

El combinat, com per exemple el de bacon amb formatge. A mi m’agrada el formatge amb formatge i el bacon amb bacon, no barrejo mai si m’ho preparo per mi.

Per què creu que la gent visitava el seu bar i es convertí en un referent?

Perquè era un bar en el qual el rellotge s’havia parat. És a dir, el tipus de gent que venia no tenia pressa, s’apropaven pels entrepans i per fer la xerradeta amb mi. Jo feia objectius, no tenia egoismes. Pots preguntar a qualsevol dels treballadors dels establiments del voltant, soc amic de tots ells. Crec que, en definitiva, he tingut la sort de fer uns entrepans diferents, d’innovar i anar més enllà de l’entrepà de pernil que es pot fer un mateix a casa.

Li va costar prendre la decisió d’abaixar la persiana?

Moltíssim. Pensa que vaig jubilar-me per obligació i no per decisió pròpia, i si em trobés bé encara continuaria darrere la barra. Ha estat molt dur i enyoro la companyia de les persones i les seves converses. Ara m’avorreixo, no vull perdre el contacte amb la gent, els clients es van convertir en amics. El bar ha estat la meva vida, no conec les vacances, però malauradament el cos ha dit prou. Ara el que m’agradaria és traspassar el bar, ensenyar a nois i noies a preparar entrepans amb la meva tècnica.

Quina és aquesta tècnica?

Tot té una tècnica (riu). Per elaborar un bon entrepà s’ha d’afegir la sal correctament, més quantitat a l’inici de l’entrepà, perquè quan es faci la primera mossegada doni gust, i anar baixant de quantitat per no deixar la boca salada. I com aquest hi ha mil trucs, com jugar amb les temperatures o la quantitat d’oli.

El bar el va obrir el seu pare i vostè va seguir les seves passes. Li fa pena que la següent generació no segueixi amb el negoci?

Sí, però em fa pena per la tradició, tot i que reconec que és una feina molt esclava, en la que et passes moltes hores i t’ha d’agradar i fer feliç.

Si vostè no hagués seguit amb aquesta tradició, a què s’hauria dedicat?

Hagués dedicat la meva vida a la fotografia, m’agraden molt les imatges en blanc i negre.

Aquest any vostè és el pregoner de les festes de Santa Tecla. Què va sentir quan s’ho van proposar?

M’ho vaig prendre a broma. Va vindre l’exalcalde Ballesteros amb la regidora Begoña Floria a casa per comunicar-m’ho i jo no m’ho creia. Fa molts anys que tinc una relació d’amistat amb el senyor Ballesteros i pensava que m’estava fent una broma per alegrar-me una miqueta. Després, amb el canvi d’alcaldia, pensava que ja no seria el pregoner però l’alcalde actual, Pau Ricomà, em va dir que endavant, que li feia molta il·lusió.

Ja té preparat el discurs?

Sí, ara m’estan ajudant amb les correccions. Tot i que he de dir que a mi m’agrada improvisar i segons com em trobi aquell dia sortirà d’una manera o d’un altre. Dura uns 20 minuts i es pot resumir en que és un acte d’agraïment a tots aquells que m’han ajudat al llarg de la meva vida. A tots aquells artistes locals que són molt valuosos i que no sabem cuidar com mereixen, i als treballadors anònims que ens deixen els carrers nets cada matí i que no sabem apreciar. Només pensem en lo bruta que està Tarragona, però està així perquè no la cuidem, no per una feina mal feta per part d’ells.

Que és el que més li agrada de Santa Tecla?

El Ball de Dames i Vells. Durant la Santa Tecla passada em van dedicar una estrofa i això em va fer molt feliç. Els castells també m’agraden, però em fan patir. No som conscients que a Tarragona tenim l’oportunitat de recordar Santa Tecla cada dia, només cal apropar-se a la plaça Corsini i mirar el rellotge. Amb el seguici i l’Amparito Roca de fons és festa cada dia.

Quins hobbies té?

M’apassiona la música clàssica i la de festa major. Per això cada dia escolto un concert. Quan feia la mili vaig entrar a la banda de música i em vaig enamorar. Jo no tenia talent, però m’agradava. Crec que el bar és com una banda de música, has d’anar al temps, ni molt ràpid ni molt lent.

És conscient de l’estima que li tenen els tarragonins?

Sí, però també penso que quan un està malalt la gent se’n recorda més. Jo tinc una història com la té tothom, vagi al cementiri, plantis davant d’un nínxol i miri la foto i el nom de la persona enterrada, també ha tingut la seva història, una història que ja ha acabat. Tots comencem i acabem, i jo estic al segle final. Per això molts cops repeteix-ho que no mereixo els reconeixements que m’estan fent.

Fins i tot li han dedicat un documental que porta el nom de ‘La mida del temps’ i que podrem veure el 15 de setembre a l’Antiga Audiència. Què hi trobarem en aquest film?

Es tracta d’una peça de 25 minuts amb testimonis de persones que encara no sé qui són, encara que alguns s’han filtrat (riu), i que parlen sobre la meva vida sota la direcció del tarragoní David Aymerich, pel qui només tinc paraules d’agraïment, té una paciència i una preparació infinita. Em fa especial il·lusió que la música hagi estat feta expressament per la pel·lícula. La veuré per primera vegada a la vegada que tots vosaltres, espero que agradi molt i es valori la feina.

Esmenta que al film diversos testimonis narren la seva vida. Com la resumiria vostè?

Senzilla i fins ara molt divertida. M’han passat coses molt curioses i el premi més important i que rebo cada dia és la salutació de la gent pel carrer. Desitjo tindre el que tinc, un sostre i una família. A mesura que et fas gran necessites menys coses materials i més estima, i ara estic en aquest punt.

És feliç?

Aquesta és una pregunta complicada. Intento ser-ho, però la felicitat no existeix, és un núvol que no pots tocar. Seria més feliç si seguís al bar i no em trobés malament.

Total
0
Shares
Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Notícia anterior

Una família reclama el seu pis a un fons voltor que el va comprar per 6.000 euros

Notícia següent

Neix el Trofeu Ciutat de Reus de Futbol Juvenil

Notícies relacionades