El full de ruta per a la descarbonització de DOW: zero emissions el 2050

DOW Tarragona ha mostrat avui quin ha de ser el seu full de ruta per assolir les zero emissions el 2050. En aquest procés que consta de tres fases l’emmagatzematge de diòxid de carboni i l’hidrogen circular seran clau per a aconseguir la neutralitat climàtica. Aquesta suposaria la reducció d’un milió de tones de CO₂ a l’any, provinents principalment del cracker ubicat al polígon nord i amb un alt valor dins la indústria química. “Qui té un cracker té un tresor. És el punt de partida de la indústria química moderna. Descarbonitzar la química vol dir descarbonitzar els crackers i al mateix temps també les matèries primeres”, apunta Ignasi Cañagueral, director del complex a Tarragona.

El president de DOW Chemical Ibèrica, Antonio Logroño, ha sigut l’encarregat de desgranar aquest full de ruta amb els ulls posats en 2050. La primera fase, en què ja treballen, consisteix a implementar tecnologies innovadores en les instal·lacions existents. Actualment, han aconseguit reduir un 7% de les emissions, però el següent pas és la parada prevista pel 2029 al cracker. L’objectiu en aquesta fase seria reduir un 20% de les emissions de CO₂ respecte al 2020.

 

La segona fase, que es comprèn les dècades de 2030 i 2040, se centraria en les anomenades “tecnologies pont”, com l’hidrogen baix en carboni o circular i la captura i emmagatzematge de CO₂, reduint un 90% les emissions. És a dir, es convertiria el diòxid de carboni en hidrogen i capturarien el CO₂ del procés per emmagatzemar-lo. Finalment, el 2050 la tercera fase preveu la neutralitat climàtica amb la implementació de tecnologies de futur com l’electrificació del cracker o l’aprofitament d’hidrogen verd.

Les institucions, indispensables

Amb tot, Logroño remarca que cal una “col·laboració entre l’administració pública, les empreses i la societat” per tenir èxit en aquest repte. Per la seva banda, Marinne Berthelot, directora de Relacions Institucionals de DOW a Espanya, ha posat en valor el paper que ha de tenir la Unió Europea amb el Green Industrial Deal. “Necessitem diàleg amb l’administració pública. Sense això no podem fixar l’agenda que ens ha de permetre transformar-nos. Si volem continuar amb la producció de material essencial a Catalunya i Espanya, hem de treballar conjuntament“, avisa Berthelot al mateix temps que alerta del risc de deslocalització sense una transformació competitiva.

Per un altre costat, Ignasi Cañagueral assegura que, “sense un mecanisme d’ajudes que afavoreixi la transició”, aquesta no serà possible i posa el focus en Europa. “No fer res és un problema, perquè perdem competitivitat. Presentem a l’empresa un pla realista i amb unes inversions raonables per descarbonitzar-nos. Altres ho faran i hem d’aconseguir que Europa es posi les piles. Tenim temps, però hem de prendre les decisions ara. Estem fent pressió dins de DOW i del món polític perquè creiem que té sentit”, afirma.

 

Actualment, DOW té 15 crackers com el de Tarragona i està invertint ja en la descarbonització d’un del Canadà. “En tot el continent n’hi ha 43. Es descarbonitzaran tots? Diria que no. Les empreses que prenguin aquesta decisió seran les que es transformaran i es convertiran en els líders del futur“, exposa Antonio Logroño. A més, Cañagueral planteja una dicotomia en què es trobarà Europa: “volem que els propilens que es fan servir aquí arribin des de fora en un contenidor o produir-lo aquí? El primer ja està passant amb productes no diferenciats, nosaltres apostem pel segon”.

El cracker de Tarragona és l’encarregat de produir matèries primeres com l’etilè o el propilè, amb el qual s’elaboren els components químics que posteriorment es transformen en productes de consum de múltiples àmbits indispensables en la societat actual. Alguns exemples són els àmbits sanitaris, alimentaris, tèxtils i de l’automòbil.

Emmagatzematge geològic

A banda del full de ruta de DOW, la presentació també ha comptat amb la presència de Paula Fernández-Canteli, cap de projecte de l’Institut Geològic Miner d’Espanya. Ella ha estat l’encarregada d’explicar en què consisteix l’emmagatzematge geològic del CO₂, en funcionament i en desenvolupament a altres indrets del continent.

Paula Fernández assegura que l’ideal és utilitzar el CO₂ com a matèria primera, però afirma que actualment només podem donar-li ús a un 20% del diòxid de carboni que emetem. Per aquest motiu, l’opció més viable és l’emmagatzematge del 80% restant. “Hem mirat el que fa la naturalesa per copiar-ho. Per això sabem que romandrà durant milions d’anys. Busquem una roca que tingui porositat perquè el CO₂ tingui espai, una capa superficial impermeable que fa que no ascendeixi més i una forma d’estructura de recipient on podem assegurar on quedarà ubicat”, explica. A més, apunta que la profunditat també és important, donat que a més de 800 metres la pressió provoca una reducció del volum de CO₂ de 100 a 0,3.