Els mitjans de comunicació i les maneres d’informar han evolucionat de forma accelerada al llarg dels darrers anys i, al Camp de Tarragona, ha anat acompanyat de la transformació de la indústria química. Josep Bertran, director de comunicació i relacions públiques de Repsol Tarragona, ha viscut de primera mà què han suposat la irrupció de les xarxes socials, el ‘paper’ de la immediatesa i les noves tecnologies a l’hora de transmetre una informació detallada i acurada a la població. Les relacions de proximitat i les tasques comunicatives han estat clau en el creixement del complex petroquímic del territori i, en concret, perquè la ciutadania conegui una multinacional d’aquestes magnituds.

Durant més de 30 anys ha estat el responsable de comunicació. Com hi va accedir i quin balanç fa d’aquesta etapa professional?
Em vaig incorporar a Repsol l’any 1990, no a tasques de comunicació, sinó com advocat. Llavors, a més de qüestions jurídiques, m’encarregava de temes de terrenys i similars; però en aquella època hi havia una altra persona que portava la poca comunicació que es feia llavors a les químiques. L’any 1992, arran d’un accident d’un vaixell que hi va haver al pantalà i un incendi, i del procés judicial que es va generar al seu voltant, vaig començar a tenir contacte amb periodistes per explicar com anava judicialment i què havia passat. I quan la persona que havia portat la comunicació durant uns anys es va jubilar, em van proposar que ho gestionés jo.

En aquell moment, no implicava massa tasques; fèiem visites escolars, de patrocini… però vam ser pioners en certa manera en l’àmbit comunicatiu perquè en complexes industrials de Repsol la figura meva no existia i es funcionava d’una altra manera. Aquí crec que la companyia, conscient de l’entorn en què estàvem, ja que som un complex petroquímic important, envoltat de poblacions i també perquè les altres empreses començaven a fer coses, vam apostar en aquest sentit. I ha estat una aventura molt xula perquè m’ha permès conèixer molta gent, molts projectes, participar de moltes coses i, també, la sort que l’empresa ens ha proporcionat un pressupost a disposició i sobretot molta llibertat per impulsar accions i buscar on volíem vincular-nos.

El principi que hem seguit des del començament és que volíem que se’ns veiés com una empresa d’aquí. Repsol és una multinacional que està en altres implantacions a l’Estat espanyol i volíem que se’ns considerés una empresa radicada al territori; per això, aquesta col·laboració que hem fet sempre amb Santa Tecla, els castells i la cultura popular.

La clau ha estat mantenir una comunicació de proximitat i la relació amb els mitjans?
Nosaltres som veïns de La Pobla, Constantí, El Morell, Perafort… Això és com una escala de veïns i, a vegades, algú ha de demanar disculpes per fer soroll, algú necessita sal, etc. És aquesta filosofia, que és molt senzilla d’explicar, perquè les plantes funcionen gràcies a la llicència administrativa, però també necessiten la llicència social, els veïns t’han de deixar treballar aquí, t’han d’acceptar en certa manera. Per això, hem intentat que la gent ens conegués, hem participat en les festes dels pobles, actes populars del voltant… Amb la finalitat de posar cara a les grans empreses, que sovint són societats anònimes, i, en canvi, així aconsegueixes vincular la companyia a ‘una persona’ per tal que la gent hi pugui arribar, adreçar-se per plantejar les seves inquietuds i veure si els podem donar un cop de mà.

Sobretot, perquè la gent té la concepció que les grans multinacionals estan desconnectades del territori on tenen seu.
I no és així de cap manera, perquè en el moment en què es va implantar la refineria es van comprar terrenys a veïns d’aquí, les primeres persones que hi van començar a treballar eren majoritàriament del territori. Hem de ser conscients que formem part del Camp de Tarragona i que, d’una banda, hi aportem possibilitats de feina, riquesa; però també hem de ser conscients dels inconvenients que genera una instal·lació com aquesta, per sorolls, fums, l’increment del trànsit… No és fàcil conviure amb aquesta extensió de més de 500 hectàrees plenes de columnes i dipòsits. Per tant, intentar que et coneguin suposa fer l’esforç de convidar-los a casa, fer visites a les instal·lacions, per evitar que es quedin amb què hi haurà al darrere i en veure-ho, canviï la seva percepció. Millorarà o no la seva opinió, però ho coneixen.

L’àmbit de la comunicació ha evolucionat en paral·lel al desenvolupament de la indústria química del territori?
Ha estat un repte. Al principi, quan feies cursos de comunicació, et deien que el dia que passés alguna cosa, primer caldria atendre les emissores de ràdio perquè estaven en directe, els diaris els podies atendre a la tarda perquè fins a la nit no tancaven edició… Ara tot això ha canviat completament, fins i tot, a vegades, la gent de fora s’assabenta abans que nosaltres de quelcom que ha passat perquè les xarxes funcionen molt ràpidament i la informació va molt de pressa. Això et genera una complicació perquè has d’informar d’algun fet del qual tu encara no tens gaires detalls, però la població ja està preocupada, alarmada o fent circular versions del que pugui haver passat. Ha sigut un canvi important i, també, ens ha fet sortir molt del despatx. Jo crec que en aquesta feina de comunicació on menys has d’estar és assegut al despatx, has de veure com afecta, què en pensa la gent, parlar amb uns i altres, tenir informació de fora que d’altra manera no arribaria.

En aquest cas, l’empresa ha entès que encara que els qui manen estiguin a Madrid, la persona que es troba al territori és qui millor el coneix. Nosaltres sempre els diem que aquí hi ha torxes i fumeres, a Madrid no, i has de ser-ne conscient i saber com explicar per a què serveix tot plegat i quina és la utilitat d’aquestes instal·lacions. Després, la companyia ha apostat sempre per millores tecnològiques i aplicar les últimes tecnologies perquè, encara que la fotografia exterior sigui igual que fa 20 anys, tot ha canviat molt: els sistemes de control no tenen res a veure als que hi havia quan jo vaig arribar, hi ha vàlvules que abans no existien, màquines noves… No només per produir amb més eficiència, sinó per poder reduir molèsties a l’entorn; no només hem invertit econòmicament per poder produir més i millor, sinó per reduir molts dels impactes que, tot i que involuntàriament, es donaven abans.

Tot el procés comunicatiu s’ha institucionalitzat molt: rodes de premsa, comunicats, convocatòries, aplec de mitjans…
Les necessitats i expectatives de la gent que ens envolta han anat canviant. Fa anys, la prioritat de l’entorn era que els donéssim feina, ara ens demanen que siguem curosos amb el medi ambient, estalviem aigua, no fem soroll… Per això, el que hem de fer és explicar què fem, escoltar i aproximar les nostres decisions a les expectatives de l’entorn, què és el que espera la gent de nosaltres. Llavors, ja fa molts anys que quedar-se aquí al despatx no té sentit i, per tant, fem una política de portes obertes, intentem ser transparents i quan passa alguna cosa, cada vegada que prenem una decisió o fem una inversió, procurem explicar-ho als mitjans i a la població.

A vegades, va tot tan ràpid que no arribes a explicar-ho a temps el primer, perquè quan tenim algun problema, també volem ser curosos amb el que expliquem i necessites temps per recollir la informació i proporcionar-la, encara que a fora es vagi molt de pressa. En aquest sentit, crec que fa temps que anem pel bon camí, les altres empreses químiques també; tothom ha fet l’esforç perquè si tu no expliques les coses, un altre ho farà per tu i aniràs a remolc dels esdeveniments. 

Recorda algun incident especialment complicat de comunicar o algun aspecte complex de ‘traduir’ a la ciutadania?
Sovint la complexitat tècnica no és fàcil perquè aquí estem envoltats d’enginyers i jo procuro interpretar el que m’estan explicant i ser capaç d’explicar-ho de tal manera que la meva àvia ho entengués. Moltes vegades, fins i tot, encara que soni estrany, prefereixo que m’expliquin poc per poder-ho entendre millor. A més, explicar detalls massa tècnics no aporta res, afegeix ferralla, quan el que cal és tenir molt clar què ha passat per poder-ho transmetre.

Una batalla que tenim sempre, per exemple, és explicar a la gent del voltant el funcionament de les torxes. Estic segur que hem avançat, però de totes maneres és complicat fer entendre que la flama és un mecanisme de seguretat i que necessàriament ha de funcionar per evitar problemes; explicar-ho i que la gent assumeixi aquella imatge, la flama i el fum, com quelcom positiu sempre costa. És una assignatura que crec que sempre tindrem pendent, però això no vol dir deixar de fer pedagogia.

Després, altres accidents ambientals que hem tingut ha estat difícil que la gent ho entengui, però les coses passen, el risc zero no existeix. Has de procurar que la població entengui que nosaltres treballem per no tenir cap incident, però alhora estem molt preparats per poder resoldre qualsevol cosa que passi i perquè tingui les menors conseqüències cap a l’exterior i, sobretot, no tornar a tenir un incident similar a un que ja has patit. Així i tot, parlem d’una instal·lació molt gran on moltes peces han de funcionar coordinades i tots podem tenir un petit problema en qualsevol àmbit i aquí, per la magnitud, el problema també es magnifica. 

El repte està a satisfer les demandes que tingui la gent i explicar els dubtes que puguin sorgir. És més, cal que l’altre interlocutor tingui la voluntat d’escoltar i entendre la feina que fem. No obstant això, si hagués de fer un balanç, estic satisfet de com s’ha gestionat en aquests anys, com ens hem situat entorn d’aquests municipis i de Tarragona, i el paper que hem jugat, l’aportació que hem fet en la cultura de la ciutat… 

De fet, quant a l’àmbit d’inversions i proporcionar llocs de treball, s’ha reconegut molt a Repsol aquest esforç pel territori.
Si i, precisament, ara estem centrats a explicar el procés de transformació que vivim perquè l’empresa va fer una aposta de ser una companyia d’emissions netes el 2050 i això suposa, no només una manifestació, sinó que s’ha d’anar treballant dia a dia per aconseguir-ho. Com deia, encara que la fotografia sigui la mateixa, per dins, Repsol ha canviat molt i estem fent inversions per canviar equips i processos. El nostre objectiu aquí a Tarragona és ser capaços de seguir produint combustibles, no a partir de matèries fòssils com el petroli, sinó a partir d’altres matèries primeres. I per això, necessites tecnologia, diners, voluntat per tirar-ho endavant i també talent, que aquí al territori hi ha molta gent amb una gran formació i molts bons professionals. És important que l’empresa pugui seguir donant feina a la gent, però partint d’aquesta transformació.

Potser, el projecte més important que tenim ara mateix és el de l’ecoplanta, una planta que agafarà residus urbans, del contenidor gris, i mitjançant un procés tèrmic, els transformarà en altres productes. També, les modificacions que hem fet a la planta que tenim per produir el combustible dels avions, estem fabricant ara biocombustible, amb un percentatge molt elevat de matèria orgànica, i estem subministrant a companyies aèries i disminuint la càrrega fòssil d’aquest combustible en substitució d’olis de cuina, residus vegetals, etc. 

El context actual de sequera i crisi energètica, com s’enfronta des de Repsol Tarragona?
Un dels reptes dels darrers anys és l’estalvi d’aigua. En el nostre cas, gran part del consum d’aigua que fem és aigua regenerada de les depuradores urbanes de Tarragona i Vila-seca, que es fa servir per a la indústria. També, s’ha començat a treballar perquè l’aigua que utilitzem aquí es torni a regenerar, que tingui una segona volta per poder-la aprofitar. Així, aconsegueixes reduir l’ús de l’aigua de boca i, per tant, disminuir l’ús que se’n fa del transvasament de l’Ebre i incrementar el consum d’aigua regenerada.

Un tema molt interessant que hem tirat endavant ja fa uns quants anys és relatiu al cabal del riu Gaià, que tenim un embassament al terme municipal del Catllar, i vam arribar a un acord amb l’Agència Catalana de l’Aigua i les entitats ecologistes de l’entorn per deixar anar aigua pel riu. Si ho podem fer és perquè també hem millorat les condicions d’ús de l’aigua a les plantes i, per tant, el sistema de funcionar i l’eficiència a la qual hem arribat ens permet poder deixar anar aigua per recuperar el cabal ecològic del riu Gaià.

També, el projecte que tenim per electrificar grans màquines, que funcionen amb vapor pel qual provoquen emissions de CO₂, i si les electrifiquem es reduirien. És un repte immens perquè tenim maquinària molt gran i estem estudiant com es pot electrificar, però és una línia de treball que tenim molt clara. Un altre projecte que també hem explicat és l’electrolitzador, per poder fabricar hidrogen verd com a energia renovable. També hi estem treballant i sembla que haurà de començar a funcionar l’any 2024.

Aquests són els projectes estrella, però hi ha moltes altres accions, des de coses tan senzilles com revisar la xarxa contra incendis perquè no hi hagi pèrdues d’aigua, que en unes instal·lacions tan grans resulta primordial. D’altra banda, ara estem preparant una campanya interna per sensibilitzar el personal davant la situació de sequera. 

Repsol està implicada en projectes culturals, la formació universitària… La comunicació té un gran pes en aquest vessant social de l’empresa?
A vegades és complicat perquè jo sempre explico que qui ha de vendre benzina és Marc Márquez; nosaltres hem de procurar implicar-nos en l’entorn i col·laborar amb iniciatives, però no necessàriament hem d’estar sempre explicant que ho fem. És a dir, no busquem uns rèdits d’imatge, sinó ser efectius i que les entitats disposin d’uns recursos que nosaltres els puguem facilitar i, després, ho explicarem o no; però l’objectiu és que aquella entitat tiri endavant els seus projectes. Es busca ser útils i pràctics, implicar-nos en el teixit associatiu de la ciutat i hi haurà coses que explicarem, però no és una prioritat. La idea és seguir essent útils per la societat i col·laborar en temes educatius, amb la URV, o culturals, com el Festival Internacional de Teatre de la Sala Trono o entitats del Seguici Festiu popular per seguir fent gran la Festa Major de Tarragona.

Considero que és més important centrar-se a comunicar el procés de transformació que estem fent i el canvi en el funcionament del complex per reduir les emissions. Això ens convé més perquè, al final, la gent ja sap on som, amb qui col·laborem i quines sinergies mantenim. Tot i que sovint ens agradi esmentar que col·laborem amb les festes de Santa Tecla o amb altres activitats i festivitats dels municipis del voltant, perquè és molt xulo; ens interessa més explicar els canvis interns, que costa molt explicar-los perquè no es veuen. 

Ha anunciat que es jubilarà al desembre. Què queda per fer aquests mesos?
Queda ordenar i fer el relleu. S’incorpora una persona nova que portarà una part del que jo estava fent i cal fer el traspàs de gestions. A vegades, hi ha coses tangibles -per exemple, quants diners hem invertit en cada cosa-, però altres intangibles que costen més d’explicar, per què hem fet quelcom d’una manera o una altra. L’avantatge de no marxar de l’empresa fins al desembre és que, més enllà del temps de vacances que cadascú tindrà, tindrem uns mesos per poder fer aquest traspàs i la persona que s’encarregarà de tot plegat no només tindrà la informació objectiva, sinó que sabrà quines són les claus que fins ara hem fet servir. Considero que la meva responsabilitat és la de passar-li aquest ‘llegat’ perquè el conegui, valori i que tiri endavant.

Després de tres dècades dedicades a la comunicació, què creu que trobarà a faltar del sector, de la xarxa local del Camp de Tarragona?
Trobaré a faltar el dia a dia, segur, perquè ja no és només les hores de feina, sinó els contactes que he anat fent amb la gent i la possibilitat de conèixer projectes, que a vegades arriben coses molt xules i no sempre podem col·laborar amb tot, però et permet conèixer gent curiosa que, potser, ja tenies vista, però quan tens una conversa descobreixes personatges molt interessants; així com participar en projectes i poder conèixer les coses des de dins, com viure el procés organitzatiu dels Jocs del Mediterrani, on nosaltres vam col·laborar amb ganes i il·lusió i, des del punt de vista esportiu, va sortir molt bé. Clar, ara tot aquest entramat el viuré d’una altra manera.

Per exemple, jo he anat sempre a veure el Seguici Festiu amb els meus fills, però coneixia alguna cosa més perquè hi estava implicat; ara em quedaré amb la visió d’espectador. Tanmateix, crec que és el que toca, tothom té la seva data de caducitat i jo tenia clar que algun dia em tocaria sortir i tampoc em preocupa massa. Òbviament, seria mentida dir que no ho trobaré a faltar; si hagués estat molts anys fent una feina rutinària, no ho seria tant, però la feina que he tingut la sort de fer és molt variada i molt rica. Me’n vaig content de la tasca que he dut a terme aquests anys, agraït als presidents que hi ha hagut, al director de la companyia, que ens ha proporcionat recursos i ens ha permès treballar; entenc, també, que hi hem posat seny, i, per això, ens ho han permès, i me n’aniré amb aquesta satisfacció. Tindré oportunitat de fer altres coses, la vida té moltes històries a més de la feina.