Els lingüistes debaten la vigència de l’estàndard de Pompeu Fabra en la planificació lingüística

Coincidint amb el 50è aniversari de la mort de Pompeu Fabra, l’any 1998 es va celebrar a la URV un col·loqui internacional per analitzar l’obra del gramàtic que va posar els fonaments per a l’estandarització de la llengua catalana. Amb els anys la reedició d’aquesta trobada ha enriquit l’enfocament inicial i serveix de fòrum per “avaluar i valorar els canvis a la normativa de la llengua i a l’estàndard en general”, explica Jordi Ginebra, professor del Departament de Filologia Catalana que presideix la comissió organitzadora.

Des de dilluns i fins demà, un centenar de lingüistes participen en la sisena edició del Col·loqui Internacional “La lingüística de Pompeu Fabra”, en què hi estan posant en comú els estudis que han fet sobre la vigència en la planificació lingüística actual de la feina de codificació de la llengua catalana que va fer Pompeu Fabra, així com també emmarquen el procés de planificació del català amb el d’altres llengües per consolidar estàndards i normatives.

A més a més, també fan balanç de la implantació de la nova Gramàtica de la llengua catalana i la nova Ortografia catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, un cop transcorreguts set anys de la seva implantació. “Ens preguntem fins a quin punt aquests canvis en la normativa de l’IEC s’han assimilat o no”, explica Ginebra. I en destaca dues orientacions: d’una banda, cal veure els aspectes pràctics de la nova gramàtica, fins a quin punt respon al plantejament de Fabra, i quin és el balanç global de l’aplicació de la normativa. De l’altra, incideixen en aspectes més pràctics i tècnics “però alhora vigent i conflictius, com la incorporació de la preposició al complement directe -explica Ginebra-, que va ser objecte d’una certa reforma però encara queden serrells que no són del tot clars”.

Aquest anàlisi forma part d’un context més ampli, de planificació lingüística, que el congrés també s’encarrega de posar en relació amb processos d’altres llengües. Així, s’analitza el cas de l’estandarització del francès, que s’ha imposat a les varietats de la llengua, i del que Henri Boyer, de la Universitat de Montpeller n’és coneixedor, i el cas del català nord-occidental, en què el catedràtic de socioligüística de la URV, Miquel Àngel Pradilla, tracta l’equilibri entre l’acceptació de les variacions en l’estàndard sense que aquest fet condueixi a l’atomització de la llengua.