Patricio Vindel és un activista hondureny que gairebé ha entregat la seva vida a la defensa dels drets humans LGTBI. Durant 8 anys, va treballar intensament al seu país amb OPROUCE, un organisme del qual va ser co-fundador. Després del cop d’estat a Hondures, l’any 2009, els drets de la comunitat LGTBI van quedar reduïts a gairebé no tenir-ne cap. És per això que, des de llavors, quan l’activitat del col·lectiu transgredeix els interessos polítics de l’actual govern, s’inicia una ‘cacera de bruixes’ per part de la policia hondurenya. Vindel va tenir només dos dies per abandonar la seva llar i el seu país i va demanar l’asil a Espanya, on es va traslladar com a refugiat. Actualment, ha reconstruït la seva vida a Viladecans, però reconeix que no ha estat fàcil i que va haver de “començar de zero”. L’hondureny ha estat a Reus, en el marc de la iniciativa ‘Ciutats defensores dels drets humans’, on ha realitzat diverses xerrades, i ens explica la seva experiència.
Com definiria la seva lluita en la defensa dels drets humans LGTBI a Hondures?
Avui dia, nua i crua. És defensa perquè existeix un nivell de desentesa i desconeixement del govern, per tant és una defensa completa. No n’hi ha una plataforma de govern que a ens recolzi i serveixi de punt de partida. Hem de crear la nostra pròpia estratègia, moure les nostres fitxes i si no transgredeix molt els seus interessos polítics, ho aproven, però si no, no. Jo sempre ho defineixo com a estratègia de supervivència.
I la seva experiència personal, en la defensa dels drets humans LGTBI, com ha estat?
Ha estat dura però gratificant perquè m’ha donat l’oportunitat de ‘tocar vides’. És un compromís amb una causa sense cap intenció de lucrar-se, sinó d’ajudar a altres éssers humans. Jo sempre he atacat molt les etiquetes perquè són aquestes les quals, avui dia, ens mantenen dividits i no ens hem adonat. Això, senzillament, ens continua dividint com a nucli i com a éssers humans. Fins que no aprenguem a tenir empatia amb la persona que tenim al costat, aquesta situació continuarà igual perquè hi ha un nivell d’indiferència brutal.
A quines conseqüències es va haver d’enfrontar al seu país a causa d’aquesta defensa?
A amenaces continuades fins haver de sortir del meu país per amenaces directes de la policia, encara que, suposadament, és una entitat que ha de vetllar pels nostres drets i la defensa d’aquests. Però, va ser la mateixa policia que em va fer sortir del meu país. Únicament pe defensar uns drets.
Com li van dir que marxés del país?
Es van presentar a l’oficina amb pistoles. Llavors, vaig rebre el suport d’una organització anomenada Freedom House i d’Amnistia Internacional. Em van ajudar a prendre la determinació de sortir del país perquè si no el següent pas era convertir-me ‘en una estadística més’.
Deixar la seva llar i el seu país és una conseqüència molt dura.
És dura i no considero que ‘hagi valgut la pena’ mai, perquè una persona no hauria de sortir del seu país en aquestes condicions per obligació. Jo tenia la meva vida, una carrera universitària… I he de reconèixer que és començar de zero: sense identitat, sense cap suport a nivell de formació, sense currículum… No només aquí, on agreixo haver rebut tot el suport que he rebut; també hauria estat igual en qualsevol altre país. Significa haver de formar una nova vida.
Quina era la seva situació professional quan va ser obligat a sortir d’Hondures?
Ja havia acabat la meva carrera universitària i estava treballant com a coordinador de projectes de la comunitat LGTBI. Amb 30 anys tenia el que una persona amb aquesta edat desitja tenir, o fins i tot més: ja m’havia independitzat, ja que a Hondures ens independitzem abans i entre els 20 i 25 anys ja vivia sol. Tenia una vida, un grup selecte d’amics, i no per la seva posició econòmica, sinó perquè jo sempre he preferit la qualitat a la quantitat. Veure la meva vida destruïda en dos dies –perquè aquest és el termini que em van donar: dos dies- és brutal.
Si haguessis sabut que les conseqüències arribarien fins aquest extrem, hauries continuat amb l’activisme?
Ho hauria continuat fent. Avui em tens aquí, fent aquesta xerrada per la qual no guanyo res més que la satisfacció nua i crua d’aconseguir crear l’empatia i responsabilitat social necessàries a través del meu missatge, perquè contra més indiferents siguem amb les causes d’altres persones, la societat es fragmentarà cada vegada més. Es diu que a Espanya hi ha molta tolerància, però m’he adonat que és ‘un vel molt fi’.
Precisament, encara hi ha molt per avançar en aquest sentit, quan encara s’arriba a tractar la transsexualitat com un trastorn mental de ‘disfòria de gènere’.
Encara hi ha molt per millorar. Tot el que estem comentant i altres situacions que es presenten, ja no degut només al tema de la tolerància, sinó perquè hem creat una societat indiferent. Aquí hi ha tolerància i la gent aparentment no té problemes amb els gais, però el pensament és de “que cadascú es busqui la vida”. No hi ha aquesta empatia, ni existeix encara aquest pensament de “No sóc homosexual, però he de denunciar el què crec que no està bé”. Aquests són els actes que ens fan marcar una societat diferent. Però si només estem pendents dels nostres problemes i solucions i que els altres solucionin els seus, significa que no hi ha empatia. D’aquesta manera, continuem sucumbint al joc de les etiquetes. Els governs i les mateixes societats ens van proporcionant certes caselles per classificar-nos, i no demanis més. Si tu no estàs en cap d’aquestes, llavors es recorre a què és “una malaltia”. El problema és aquest: hauríem de començar a pensar com un tot; som éssers humans, i res més que això. Hem de començar a deixar les etiquetes i els estereotips que, de vegades, nosaltres mateixos hem creat i començar a veure’ns com a tals: éssers humans.
Vol dir que la societat no és suficientment coherent i encara hi ha una falta de conscienciació i implicació.
Perquè hem responsabilitzat al govern –tot i que no dic que no sigui així-. Però a Espanya i Catalunya, el gran avantatge que hi ha és que existeixen lleis que donen suport al col·lectiu, el qual s’inclou en l’agenda pública. A Hondures no existeix això. No obstant això, aquí s’ha interioritzat que és responsabilitat del govern i per tant no hi ha aquest involucrament. El problema és que les lleis estan escrites al paper i si la societat no les activa i no fem res al respecte poden arribar, fins i tot, a desaparèixer. És responsabilitat nostra mantenir aquestes lleis actives. Molts les desconeixen. Però aquest no és el problema. Si continuem actuant de manera tan indiferent amb les situacions de la resta de persones, podem arribar a un punt molt semblant al del meu país. Allà ens van oprimir tant que la societat es va acabar unint i van començar a existir les organitzacions. A Hondures les organitzacions subsisteixen amb ajuda i suport financer internacional, ja que el govern del país ni tan sols ens inclou en la seva agenda pública, ni molt menys ens donen diners per fer qualsevol activitat. Aquí sí que existeix això, però si ningú ho enforteix ni ho fomenta pot desaparèixer.
El govern no ho potenciarà. Som nosaltres els que marquem la diferència. És el poble qui fa normativa i la normativa social és la que fa llei i no al revés. El poble, a través dels seus hàbits i conductes diàries, va creant norma. Aquesta norma es converteix en norma social perquè es repeteix dia a dia, i després la norma social es converteix en llei. Perquè el que vol el govern és mantenir a la societat ‘contenta’. Ens hem d’adonar que està en les nostres mans, no en si el govern ho potencia o no. Hem d’exigir diàriament al govern que les lleis no només existeixin sinó que també s’apliquin, que realment es facin revisions periòdiques i que es compleixin com a tal. No és normal que una persona que vol canviar-se el nom, per un canvi de sexe, hagi d’accedir a un informe mèdic que t’està dient, directament, que tens un trastorn mental. Si aquest és un dret de la persona. No és una bogeria ni un trastorn; és, senzillament, la voluntat de cadascú. És més, de la mateixa manera que quan naixem els nostres pares ens bategen amb un nom i una religió, nosaltres hauríem de tenir l’oportunitat, a patir dels 18 anys, de decidir si volem continuar amb aquella religió o amb aquell nom.
Quins drets humans LGTBI s’han de continuar reivindicant com a primordials?
El dret a la no discriminació. Estem creant un monstre dins del col·lectiu LGTBI perquè els subgrups continuen existint, així com entre els heterosexuals. Però, té més connotacions en el nostre ‘gremi’ perquè som minoria. Quan es dóna una situació que surt de les sigles LGTBI, com per exemple que a una dona transsexual li agradin les dones, es tendeix a pensar “I ara, quina lletra li posem?”. Però, no necessitem que ens posin una altra lletra, ens han de deixar ser nosaltres mateixos. Traiem totes aquestes lletres i senzillament mirem-nos com a éssers humans. No es tracta de quins drets estan sent més violentats. Aquests drets no ens els violenten només a la comunitat LGTBI, sinó a l’heterosexual com a tal. Però, ho hem deixat passar com una situació tan habitual que ja ho veiem normal. I en les minories se sent i es nota més. Per tant, el dret bàsic seria la no discriminació, que deixin d’etiquetar-nos pels estigmes, tabús i estereotips que hi ha a la societat.
Quan va arribar a Barcelona, va haver de començar una vida de zero i deixar l’activisme en un segon pla. Ha pensat en reprendre-ho d’una forma tan activa com ho va fer a Hondures?
En un principi, tenia clar que no. Vaig passar per un procés psicològic i vaig tenir l’oportunitat de desconnectar una mica. Avui dia, després d’un temps de ‘dol’, reflexió i tornar-me a trobar, sé que quan ets activista, ho ets per tota la vida. És una tasca que t’emplena i t’alimenta. Quan el dilluns vaig estar novament dempeus, davant d’unes 50 o 60 persones donant una xerrada, em vaig sentir tan oxidat… I la informació continua estant i les ganes de fer-ho també. Després d’aquesta, no obstant, en la resta de xerrades m’he sentit tan bé. Sento que hi ha una connexió amb la gent, una resposta i voluntat. Simplement es tracta d’això, d’activar l’empatia.
En el marc de ‘Ciutats defensores dels drets humans’, ha donat xerrades a un públic jove. Com ha vist les noves generacions en aquest sentit?
És cert que he donat xerrades a joves, i també a públic d’altres edats, i he vist aquesta empatia en tots i la voluntat d’involucrar-se. Normalment, han fet preguntes i han tingut interès. Però, precisament els joves, maneguen aquest tema i per tant, ja n’hi ha un treball fet. L’únic que queda és que, ara, no només sàpiguen aquesta informació sinó que també la transmetin en les seves xarxes naturals. No han de ser activistes, però sí que cal que vagin creant aquesta cadena. Cada acció que fem ‘en pro de’ ja és un canvi. Mai hem de mirar les nostres accions en minúscules. Una petita acció o una paraula poden canviar la vida d’una persona. Per això, és una gran satisfacció per mi transmetre-ho i si a través de la meva experiència puc crear una mica de consciència i empatia, puc morir en pau.
