Velocista i guanyador de medalles. D’on neix aquesta passió per córrer?
Fa uns 9 anys que practico l’atletisme, tot i que des dels tretze anys vaig començar a córrer. Des de sempre m’han agradat molt els esports i, a poc a poc, vaig veure que l’atletisme era el que menys impediments em posava a l’hora de practicar-lo, ho podia tot fer sol.
Has estat a punt de tirar la tovallola en algun moment?
Mai, no m’he obsessionat a guanyar competències, l’objectiu no era aquest. En cap moment he tingut ganes de deixar-ho, ni l’atletisme ni l’esport en general. L’esport m’ha aportat moltes coses a la meva vida.
Ara fa gairebé un mes que has guanyat l’or a RIO 2016. Quin és el sentiment?
Estic molt content i satisfet, tot i que he de dir que al principi no m’ho acabava de creure, és un moment molt bonic. De totes maneres, ara hem de seguir, pensant en el futur.
Com recordes la carrera i el moment de la victòria?
Durant tota la carrera no vaig poder sentir res. Hi havia molta gent a l’estadi aquell dia, i el xivarri era continu. Normalment, quan hi ha menys soroll, vaig sentint les passes dels oponents però en aquesta carrera no els sentia i, per tant, no m’orientava.
Només quan en Marcos Blanquiño, el meu guia, es va tirar a sobre meu em vaig adonar que havíem guanyat.
En algun moment vas dubtar d’aconseguir l’or?
Tots dos sabíem que si fèiem un bon temps, tindríem opció de lluitar-lo però no estàvem segurs. No és que dubtés, és que en cap moment vaig tenir clar que aconseguiria l’or. Era una carrera complicada. D’altra banda, mai ha estat una obsessió obtenir la medalla, la meta era millorar el nostre temps i ser competitius.
A qui li dediques aquest or?
Li dedico especialment al meu avi.
A banda d’haver aconseguit la victòria, què més recordaràs d’aquests jocs?
Els bons moments que hem viscut amb els meus companys de pis. Hem gaudit molt de la nostra companyia, hem estat distrets també de tant esport. Hi ha hagut estones per riure o de parlar de coses series. Tot això, durant els dies de competició, ajuda a trobar-te més relaxat pel gran dia.
Marcos Blanquiño és un element fonamental a la teva victòria. Com descriuries la relació?
Vam començar sent un guia i un atleta. Hem passat moltes coses junts. Aquesta és una relació que va començar a poc a poc. Ara ja podem dir que som amics, que hem viscut moltes experiències, de tots tipus, i ell ha estat una peça clau.
Creus que els esportistes paralímpics estan igual de valorats que els olímpics?
Cada dia estem més valorats, en tots els aspectes. Estic satisfet amb el tracte que rebem i no crec que hàgem de reganyar a ningú.
Els ajuts han millorat, per exemple jo ara estic becat. Està clar que no cobrem com els esportistes olímpics, però és que aquests tampoc cobren com els futbolistes d’èlit. S’ha d’entendre que cada esport té una repercussió i segons aquesta els esportistes cobren d’una manera o una altra.
Potser encara és aviat, però ja penses en els Jocs de Tokyo 2020?
Encara és aviat per pensar en els Jocs de Tokyo 2020, ara tenim el Mundial de Londres. Hem d’anar any per any, perquè en l’esport mai es pot planificar. D’un dia per l’altre poden canviar moltes coses. És molt dur arribar fins on hem arribat i si, en tenim ganes, continuarem.
Pensant en el futur. Tens algun repte al cap?
En l’àmbit personal voldria intentar pujar alguna muntanya, el món de l’alpinisme sempre m’ha agradat. D’altra banda, en el cas de l’atletisme vull aconseguir alguna altra medalla paralímpica.
Com animaries als joves amb discapacitat a que practiquessin esport?
Personalment, l’esport m’ha aportat moltíssimes coses positives, he après bastants valors, per això animo a tothom a què el practiqui. Dedicar 2 o 3 hores al dia altres coses, que no sigui estudiar o treballar, sempre va bé.
Creus que la teva victòria pot ser un al·licient?
L’al·licient per a mi és batre un rècord personal (50”22). Tot i que penso que el podem rebaixar encara més.
