El Vendrell fa una ofrena floral pel centenari de la mort d’Àngel Guimerà

La Institució de les Lletres Catalanes i l’Ajuntament del Vendrell han impulsat avui l’acte d’homenatge davant la tomba d’Àngel Guimerà, al Cementiri de Montjuïc, per commemorar el centenari de la seva mort. L’acte s’ha celebrat aquest dimecres 17 de juliol davant el nínxol del dramaturg, la vigília dels 100 anys de la mort de l’autor.

L’ofrena floral d’avui és un dels 179 actes programats arreu en el marc de l’Any Guimerà. L’acte ha començat amb la intervenció del comissionat d’habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, Joan Ramon Riera, que ha recordat el multitudinari seguici popular a la ciutat en el dia del funeral del dramaturg.

L’alcalde del Vendrell, Kenneth Martínez, ha recordat que el 1924, en temps de la dictadura de Primo de Rivera, l’assistència multitudinària al funeral de Guimerà també va servir per reivindicar el catalanisme que representava la seva figura. L’alcalde del Vendrell ha llegit uns versos de l’escriptor per recordar la voluntat de Guimerà de romandre a Montjuïc.

“Al rampeu de Montjuic

m’he bastit la sepultura:

aixís un dia els canons

estremiran mes despulles

aclamant la llibertat

de la mare Catalunya”.

La directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Izaskun Arretxe, més enllà del dramaturg de prestigi internacional, ha reivindicat la faceta d’Àngel Guimerà com a “poeta importantíssim”. “Demà farà 100 anys de la seva mort, i penso que és un bon moment no només per donar-li les gràcies sinó per recordar-ne la vigència, per recordar-nos que som nans a les espatlles de gegants. I que el nostre patrimoni també és responsable que tinguem una literatura tan viva, i ens garanteix la continuïtat cap a futur”, ha conclòs Arretxe.

Després dels discursos institucionals ha tingut lloc l’ofrena floral i una lectura dramatitzada de textos de Terra baixa, una de les peces més conegudes de l’autor commemorat, a càrrec dels actors Enric Majó i Carme Sansa.

L’Any Àngel Guimerà gira al voltant de tres eixos: l’obra del dramaturg, la seva significació com a poeta i el paper determinant de Guimerà com a verbalitzador del catalanisme i activista a favor dels drets humans. Aquesta commemoració vol eixamplar el coneixement de la seva obra dramàtica més enllà dels títols més habituals, plantejar el debat sobre la validesa de la seva obra poètica i, finalment, revisar la seva posició respecte del catalanisme i la significació d’actes com el discurs en català com a president de l’Ateneu Barcelonès el 1895.

Algunes de les activitats vinculades a l’any previstes en els propers mesos són: la reestrena de Mar i cel de Dagoll Dagom al Teatre Condal; l’acte vinculat a Guimerà i el premi Nobel, el 3 d’octubre a la Biblioteca de Catalunya; el Seminari Guimerà, Verdaguer. Institució i internacionalització de la literatura catalana, els dies 14, 15 i 16 de novembre al Vendrell, Folgueroles i Vic; i l’acte de cloenda de l’Any, el 26 de novembre al Teatre Nacional de Catalunya.

L’autor

Àngel Guimerà Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 6 de maig de 1845 – Barcelona, 18 de juliol de 1924) és el dramaturg català de més projecció internacional. La seva obra ha estat traduïda a la majoria de llengües i algunes de les seves produccions van ser traslladades al cinema o es van convertir en òperes.

Guimerà renova l’escena catalana del vuit-cents que havia consolidat una oferta de teatre en català a partir, sobretot, de l’extensa i variada producció de Frederic Soler (Pitarra) (Barcelona 1839-1895), que va consolidar una audiència per a la dramatúrgia en català. La seva gran capacitat com a creador teatral va fer possible l’evolució de la tradició del sainet i del teatre breu cap a la comèdia i el drama de costums i l’aproximació a les fórmules del teatre realista. Guimerà, al seu torn, va ser el veritable artífex de la introducció del gènere tràgic en l’escena en català.

De la quarantena de textos dramàtics que va escriure se’n solen representar molt pocs. La majoria corresponen als drames en prosa de base realista: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) o La filla del mar (1900). De les seves tragèdies en vers, però, només es recorda Mar i cel (1888), per la versió en format de musical de Dagoll Dagom en text Xavier Bru de Sala i música d’Albert Guinovart (1988).

Però Guimerà no va ser només dramaturg, la seva producció poètica té un gran relleu i aporta uns elements de modernitat temàtica i formal que no han estat prou valorats.

Cal recordar també la faceta del Guimerà activista catalanista i verbalitzador d’algunes de les idees de força del moviment, tant a la publicació La Renaixença, que dirigia amb col·laboració amb el seu amic Pere Aldavert, com en nombrosos discursos recollits posteriorment a Cants a la pàtria (1906). La seva imatge pública va tenir un gran relleu, no només com a ideòleg del catalanisme, sinó també pel fet de ser un personatge enormement popular, amb una rellevant projecció internacional, ja a la seva època.