La ‘màgia’ de l’stop motion a Lleida

Entrevista a alguns dels animadors catalans i internacionals presents a la 23a edició de l'Animac

0
229
Trobada informal amb creadors d'stop-motion convidats a l'Animac, a la cafeteria de la Llotja de Lleida. Imatge del 22 de febrer de 2019. Horitzontal)
L’stop motion està sent el protagonista absolut aquest cap de setmana a Lleida, en la 23a edició de l’Animac. Molts són els creadors procedents d’arreu del món que han visitat aquests dies la Mostra Internacional de Cinema d’Animació de Catalunya per compartir els seus coneixements i experiències amb aquesta tècnica, que dona vida fotograma a fotograma a personatges de plastilina, titelles, ceràmica, fotografies, pintura sobre vidre i tants altres materials com la imaginació de l’artista pugui somiar. Tots coincideixen que la ‘màgia’ de l’stop motion permet l’impossible i tots ells posen de relleu, a l’ACN, que amb els ninots es pot explicar qualsevol història d’una manera neutra i sense límits.

Anna Solanas i Marc Riba (Catalunya)

Fa quinze anys que treballen en el món dels ninots animats. Han dirigit deu curtmetratges que han participat en més d’un miler de festivals dels cinc continents i s’han endut més de 150 premis, incloent-hi el Premi Gaudí al millor curtmetratge, el Méliès d’Argent al millor curtmetratge europeu al Festival de Sitges i una nominació als Premis Goya.

Per ells, l’stop-motion permet moltes possibilitats creatives i van decidir treballar amb aquesta tècnica des que estudiaven a l’ESCAC. “Va ser un salt natural perquè ens agrada molt el treball amb les mans”. Consideren que treballar amb ninots és més senzill que amb actors reals perquè “el ninot està al 100% al servei del que vols fer”.

Reconeixen però, que el procés de creació és bastant llarg ja que cal un any de feina per fer un curt de sis minuts. És per això que entenen que no hi ha un gran volum de creadors que es dediquin a l’animació, i menys a l’estat espanyol, on costa molt, diuen, aconseguir finançament per produir i distribuir. “Tant a Catalunya com a la resta de l’estat espanyol hi ha poca tradició d’animació d’autor, lligada a la poca oferta educativa”, lamenten. Per aquest motiu, aquells que volen treballar en grans produccions d’stop motion han de marxar a fora.

Chris Lavis i Maciek Szczerbowski (Canadà)

Fa vint anys que es dediquen a l’stop motion. La seva primera pel·lícula, Madame Tutli-Putli (NFB), va obtenir premis al festival de cinema de Cannes i va ser reconeguda amb una nominació a l’Oscar al Millor Curt Animat (2007). En 2019 estrenaran la seva segona pel·lícula de realitat virtual, Gymnasia, una experiència stop motion produïda per Felix & Paul i The National Film Board of Canada.

Dediquen el seu talent a aquesta tècnica perquè consideren que és “màgica”. Tot i que també reconeixen que cal dedicar molt de temps a crear una pel·lícula d’animació (uns cinc, anys diuen) treballar amb l’stop motion és “especial”. Es pot fer animació stop motion en una habitació, no calen grans espais, asseguren i celebren que l’animació actualment gaudeix de “bona salut”. Fa 20 anys, quan van començar, els grans referents de l’animació es podien comptar amb una mà, expliquen. Ara, diuen, n’hi ha molts més, i des de fa cinc anys, molts dels noms destacats en aquest àmbit són dones.

Katariina Lillqvist (Finlàndia)

És una de les animadores europees independents més destacades i destaca perquè tracta temes socials als seus curtmetratges. Destaca el seu curt ‘Radio Dolores’, basat en la Guerra Civil espanyola, en què parla dels brigadistes findlandesos que van lluitar amb els republicans espanyols. Lillqvist ha rebut el premi Animation Master d’Animac 2019.

Tot i que actualment hi ha més dones que destaquen en el món de l’animació, Lillqvist va ser una de les pioneres. S’hi va enamorar pel material, assegura. “Quan era jove anava a l’escola d’art i estava molt interessada en l’escultura, així que vaig començar a crear objectes per explicar històries i vaig aprendre la poesia secreta dels objectes”, explica. Afegeix que li agrada barrejar objectes i mides i que les seves històries estan basades en fets reals perquè va ser editora de documentals. Lillqvist considera que l’stop motion i l’animació en general dona moltes possibilitats per parlar de tot perquè amb les figures “pots crear qualsevol escenari, qualsevol personatge i qualsevol història”. “L’animació és una manera neutra d’explicar el món i ho pots fer recorrent a al·legories”, afegeix.

Vernon Chatman (Nova York – Estats Units)

Fa només dos anys que es dedica a l’stop-motion i la tècnica el té fascinat, com ell mateix reconeix. Ha guanyat quatre vegades un Emmy en les categories de productor, escriptor, director i actor de veu. Ha estat escriptor i productor per a South Park des de la seva quarta temporada. Va crear la pel·lícula experimental Final Flesh, que va ser inclosa en Sight & Sound and Film Comment com una de les millors pel·lícules de 2010 i va coescriure, al 2011, el curt animat de The External World, que va guanyar més de 20 premis internacionals.

Chatman, reconeix que l’stop motion requereix més habilitats i pensar molt més en què vols fer però permet establir una connexió més gran amb el que està fent. “És una experiència màgica perquè et connecta el cervell amb els teus dits i pots fer coses impossibles”, explica. “Pots trencar els límits de la humanitat i la física perquè només tu tens el poder”, afegeix amb passió.

Screen Novelties: Mark Caballero, Seamus Walsh i Christopher Finnegan (Los Angeles – EEUU)

El seu enfocament capritxós cap al cinema combina la dinàmica clàssica dels dibuixos animats amb els titelles i l’stop motion. Fan versions de dibuixos d’altres autors en stop motion, com Bob Esponja, per exemple. Una de les seves peculiaritats és que utilitzen l’stop motion en el món dels videojocs.

Als Screen Novelties els agrada barrejar diferents textures en els seus ninots, des del paper, fins al metall o el cuir així com combinar l’animació amb la realitat. “És molt divertit utilitzar per exemple la llum per donar via als personatges”, expliquen, i confessen que prefereixen treballar amb titelles en comptes de amb actors reals perquè “fan coses que les persones no poden fer”. Reconeixen que l’animació amb stop motion és un procés lent però que és “preciós, creatiu i molt divertit”.

FER UN COMENTARI