Com es presenta aquesta candidatura de cara a les eleccions municipals?
La candidatura d’ERC és una candidatura feminista, tenim sis candidates entre els deu primers llocs, amb un percentatge important també de candidats independents. Tots els membres són persones que no han tingut una responsabilitat política activa, per tant aporten una diversitat notable i un grau de frescor.
Amb aquesta llista que vostès portaran a les eleccions vinents, creu que podran aconseguir més regidors a la Paeria?
La nostra opció en aquestes eleccions no és participar ni fer un bon resultat, sinó intentar provocar un sorpasso. Volem liderar o participar en el lideratge d’un govern de canvi honest per a una ciutat que fa quaranta anys que està governada pel mateix partit polític.
Quan diu “canvi honest”, a què es refereix?
Em refereixo al fet que necessitem un canvi perquè arriba un moment en el qual les idees s’exhaureixen i les maneres de gestionar es cronifiquen. Quan parlo d’honestedat faig referència a Esquerra Republicana, un partit amb 88 anys d’història i sense cap incident relacionat amb el finançament il·legal del partit ni amb corrupció.
Creu que el relleu que va haver-hi a la Paeria, de l’Àngel Ros al Fèlix Larrosa, s’ha notat?
Aquest és el model tradicional del Partit Socialista, canviar el seu candidat a l’alcaldia abans d’acabar la legislatura anterior. Això suposa convertir el tram final de la legislatura en una campanya electoral, i és lògic que l’actual alcalde, Fèlix Larrosa, farà mans i mànigues perquè pensem que ell acaba de caure a la Paeria. Però nosaltres estem fent tot el necessari per recordar-li que, durant set anys, ha estat la mà dreta d’Àngel Ros i que de totes les decisions preses, ell també n’ha estat coresponsable. Per tant, no pot esquivar la seva responsabilitat política en el que s’ha fet a la Paeria durant els últims set anys, inclòs l’acord firmat sobre paper de govern entre Ciutadans i el Partit Socialista.
Quins reptes es plantegen dur a terme si assoleixen l’alcaldia?
Els reptes són molts, però si hagués d’establir prioritats parlaria d’educació, innovació i serveis socials. La ciutat de Lleida ha perdut població des de l’any 2008. Hi ha carrers sencers on han tancat els comerços, el teixit comercial s’ha aprimat i sobre l’estructura comercial de la ciutat pesa l’amenaça de la construcció de dues o tres noves àrees comercials a l’exterior. Creiem que aquest és un model que a França i als Estats Units està en crisi, i implantar-ho a Lleida, no només suposarà un cop de mort per al que queda del comerç petit i mitjà, sinó que en termes econòmics té un futur molt relatiu.
Nosaltres parlem d’una ciutat de les persones, connectada. A Lleida es poden fer moltes coses caminant, però també s’han d’afrontar modificacions en el model de mobilitat, prioritzant el transport públic, els desplaçaments a peu i en bicicleta i, sobretot, intentant donar a la ciutat una il·lusió pels pròxims vint o vint-i-cinc anys. La sensació que tenim és que la ciutat, des de l’any 2007 i fins avui dia, no només ha deixat de créixer i de tenir confiança en ella mateixa, sinó que ha començat a perdre, a marxes forçades, talent.
Per tant creu que a la ciutat de Lleida li falta un projecte?
A la ciutat de Lleida, per dir-ho en termes numèrics, li falten 20.000 habitants, li falta un projecte que permeti diversificar aquesta ciutat actual que tenim, que és, bàsicament, una ciutat de serveis, una mica de comerç, i treballadors de la funció pública. Hem de produir coses, hem de reforçar el vessant industrial i no oblidar que tot allò que permeti afegir valor en l’àmbit de l’agroalimentària, i aquí és on el paper de la Universitat de Lleida i d’altres agents hauria de ser clar. Per aquest motiu, parlava d’innovació. Ens hem d’atrevir a pensar, no només a tapar petits forats, sinó a fer un projecte de cara als propers vint-i-cinc o trenta anys.
Ens ha dit que la població decreix. Què implica aquest descens?
La ciutat de Lleida és relativament petita, però si comptem els habitatges que tenim buits, la trama urbana que s’ha urbanitzat i no s’ha ocupat, sense haver d’incrementar excessivament els serveis o els recursos la ciutat podria aguantar perfectament 20.000 persones més. D’altra banda, i tenint en compte el progressiu envelliment de la societat, sembla que aquests ciutadans més ens anirien molt bé pensant que nosaltres hem d’augmentar les places escolars fins a l’any 2023, però si no augmenta la natalitat de la població i no vénen a viure persones a Lleida començarem a patir un decreixement que serà preocupant per al nostre futur com a col·lectivitat.
Un altre dels aspectes que vostès volen tirar endavant és augmentar la presencia als barris de la ciutat. Creu que aquesta és una assignatura pendent de l’equip de govern actual?
A Lleida es parla molt de barris, la qual cosa sembla que estableix una categoria entre la ciutat, en un primer nivell, i els barris en un segon. A vegades s’ha planificat com si Lleida fos una mena de confederació o de barris, on cadascú negocia el seu tros. En alguns aspectes hauríem de tenir una visió més global de ciutat i plantejar-nos que determinats equipaments d’interès per al conjunt de la ciutat poden anar a La Mariola, no només per satisfer exclusivament les seves il·lusions, sinó perquè és un lloc tan adequat per instal·lar determinats equipaments com ho és el Centre Històric. El que sí que hem dit és que ens trobem amb una queixa de falta de manteniment. La Paeria inaugura instal·lacions però el ciutadà després ensopega sempre amb la mateixa rajola. La gent vol que la ciutat funcioni tant als Mangraners com a la Zona Alta, i aquest és un objectiu capital per a nosaltres.
Quines creu que són les inquietuds dels lleidatans i lleidatanes en aquest moment?
Crec que tenen inquietuds des del punt de vista social i del relleu generacional. Tenim un percentatge molt alt de joves que als trenta anys encara no han pogut emancipar-se, tenim un problema de fuita de serveis, és a dir, tenim a nois i noies brillants que no troben feina a Lleida i que han de marxar.
Hem de combinar la construcció d’una ciutat més amable i saludable amb entorns que ens protegeixin millor. Amb això faig referència al problema del canvi climàtic que per a Lleida pot suposar uns estius cada vegada més pesats i més perillosos, i al mateix temps hem d’aconseguir un objectiu o una il·lusió que ens permeti alinear les forces creatives pensant en el futur. Aquest és el gran repte, cal trobar quins són els objectius als quals volem dedicar esforços durant els anys vinents.
Com seria Lleida governada per Miquel Pueyo?
Tots podem assumir responsabilitats en determinats moments. Jo vaig néixer aquí, i sempre seré algú a qui li agradaria que la seva ciutat fos habitable, on hi hagués un model de mobilitat menys centrat en l’automòbil i més sensible amb les persones. Està clar que tot això no ho faré amb una vareta màgica, perquè no existeixen i perquè les transformacions no són mai el fruit del treball d’una sola persona. Però si aconseguim que salti l’espurna i implicar a tots els agents en aquest procés de canvi, crec que tenim motius per pensar que Lleida, no només pot continuar sent tranquil·la i agradable per viure, sinó que pot ser una ciutat on la gent pugui trobar oportunitats de futur.
Arribat el moment amb quins partits estaríeu disposats a pactar?
El nostre és un model de canvi honest, per tant la nostra intenció és poder liderar o participar en el lideratge d’una alternativa de govern de perfil republicà i autodeterminista, i si tenim en compte l’evolució del nostre país durant els últims tres o quatre anys, i la situació actual amb persones a la presó i a l’exili, és evident que marca unes preferències, que en el nostre cas són molt clares.
