Com valores aquests primers anys de participació dintre de l’Ajuntament de Lleida?
Al 2015 vam aconseguir per primera vegada que l’esquerra independentista més social i anticapitalista entrés a la Paeria, i aquest és un fet positiu. Tot i així, la valoració no pot ser positiva del tot, ja que ens hem trobat amb un mur de pedra molt difícil de tombar: un tripartit de facto format per PSC, C’s i PP. La nostra capacitat de transformar la institució està molt minvada per aquesta conjuntura, ja que les propostes que fem sovint són impossibles de tirar endavant o, fins i tot, acaben essent menystingudes. És una feina de desgast i, tot i que la nostra incorporació a l’Ajuntament ens dóna un plus de ressò que no teníem abans, la lluita al carrer continua. És molt important no oblidar d’on venim.
Com valora l’entrada de nous grups municipals a l’Ajuntament?
Compartim la base social de l’esquerra amb alguns partits, però seguim amb el mateix problema de no sumar. Als inicis, vam intentar un procés de negociació, d’apropament, però els bàndols estan absolutament entroncats arran de la situació donada els últims anys, en clau nacional i, sobretot, dels últims mesos amb l’aplicació del 155. Ja no ens veiem capaços de tirar endavant projectes conjuntament amb el PSC, amb el PP o amb C’s. No només per diferències polítiques, sinó que, com a persones, ens sentim humiliats i menystinguts per gent que ha permès que alguns acabin a la presó per les seves idees.
Aquesta diversificació política ha comportat canvis reals dintre la Paeria?
Crec que sí ha comportat un canvi de dinàmica en el funcionament dintre l’Ajuntament. Aquesta diversificació dels grups i la pressió que vam exercir des del principi amb agrupacions com el Comú ens ha permès, per exemple, la participació d’entitats i plataformes als propis Ple de la Paeria. Ara la gent pot fer sentir la seva veu de forma directa, participar-hi, donar les seves opinions i presentar mocions, i per això crec que s’ha produït un efecte canviant. No ho diria en aspectes de transparència, perquè la Paeria és absolutament opaca, d’igual manera que les demés institucions que porten tants anys governades per les mateixes persones. Tot i que l’opacitat és una mica inherent, vull pensar que l’equip de govern se sent més pressionat, degut a que una sèrie de grups fiscalitzem més les seves actuacions i els porta a que hagin de donar més explicacions o que es formin més grups de treball a l’hora d’analitzar determinades accions que s’han d’emprendre des del consistori. Si més no, la sensació és que sí exercim una major fiscalització de l’equip de govern, el qual s’ha d’esforçar més per poder tirar endavant diferents actuacions i, en conseqüència, hem vist com han hagut d’optar per aquesta política d’aliances per buscar-se la vida.
Com afronten l’any i escaig que queda de mandat?
Amb nosaltres es produeix una paradoxa, ja que en el nostre entorn social hi ha persones totalment preparades, però costa molt afegir-les a una llista i que tirin endavant una proposta de candidatura política. Estem confeccionant la candidatura amb l’objectiu de consolidar el nostre projecte amb més força, mantenint lla lluita per recuperar els serveis públics i esperem anunciar-la abans de l’estiu. Tingues en compte que el nostre codi ètic, apart de marcar una limitació de sous, ens fa complir un únic mandat, per tant, de cara a les properes eleccions, el Pau Juvillà i jo fem un pas al costat i deixem lloc a cares noves.
És aviat per parlar de la campanya de les eleccions de maig de 2019? Alguns partits de l’oposició s’han marcat l’objectiu de “fer fora el tripartit del 155”
Entenem la necessitat de fer fora el tripartit del 155 amb una dinàmica de lluita de país. S’ha de vèncer aquest bloc que està matant la llibertat d’expressió, posant gent a la presó i que està saltant-se la legitimitat del Parlament de Catalunya, però a nivell de ciutat creiem més amb un canvi de projecte. Amb total sinceritat, crec que el model de ciutat que poden tenir el senyor Ros o el senyor Postius no difereixen tant. Penso que s’ha de canviar radicalment la base, no només de la pròpia gestió, sinó de transformació social, d’empoderament de les classes social. Creiem que tot això va més enllà de fer fora l’actual alcalde, cal canviar el model de ciutat, un tema amb el que segurament coincidim més amb grups com el Comú de Lleida o Esquerra Republicana. En clau nacional l’objectiu sí seria fer fora el bloc del 155, però a nivell local apostem més per aquesta transformació de la base social.
Donada la situació excepcional viscuda en els últims mesos, tant a nivell polític, social com institucional, s’han traslladat els conflictes i polèmiques a les relacions personals entre regidors dels diferents grups?
M’agrada molt que em facis aquesta pregunta, perquè sempre intento empatitzar al màxim amb la gent i evitar que qualsevol discrepància es traslladi a l’àmbit personal. No oblidem que estem aquí per fer lluita i acció política i s’ha de dir que cada vegada és més difícil per les maniobres i mentires constants que alguns aboquen a la societat. Aquest és el cas dels i les companyes de Ciutadans i del Partit Popular. Sabem que estan mentint, manipulant i abocant odi i repressió, per exemple, contra els CDRs. El que està passant és injust i ells són l’instrument polític que trasllada aquesta bilis i odi cap a la població que es manifesta pacíficament. Això ens porta a una certa dicotomia, sobre si tancar qualsevol tracte cordial o intentar mantenir-lo mínimament. Amb el PSC ens passa el mateix, amb l’afegit que ells tenen responsabilitats de govern, un fet que dificulta encara més la possibilitat d’arribar a acords. Tots ells et saluden, però saps que se’n riuen de la gent empresonada i de la població que surt al carrer a manifestar-se pacíficament. Podem discrepar políticament, però aquests estan permetent que els meus companys siguin a presó, estan menystenint la gent que es manifesta i fan mofa del que jo penso. Arriba un moment en que aquestes discrepàncies es traslladen a l’àmbit personal. Qui no és capaç de donar escalf a un pare, una mare, un germà o germana d’algú que és a la presó? Això hauria d’anar més enllà de la deferència política.
Quin és el principal reclam que fan de cara a l’Ajuntament de Lleida?
A nivell municipal, des de la Crida per Lleida-CUP tenim el principal reclam de recuperar els serveis públics. La nostra principal línia de treball és que aquests serveis com són el de l’aigua, la llum, els autobusos o deixalleries, retornin a la gestió pública, ja que actualment estan privatitzats. El nostre gran eix de treball és la recuperació dels serveis privatitzats a mans de la gestió pública. Aquesta és la nostra aposta abans d’entrar a la Paeria, per el que queda de mandat i de ben segur per el següent.
Com valores la desestimació de la demanada contra la Paeria pels carrers franquistes a Lleida?
El que la jutgessa considera és que encara no ha acabat el procés administratiu que ha de decidir sobre els noms d’aquests nou carrers. Tot i així, la sentència resol que la Llei de Memòria Històrica s’ha de complir i que l’Ajuntament ho ha de fer l’abans possible. El problema és que no hi ha una voluntat política d’acabar amb aquests noms de carrers franquistes a Lleida. Valorem positivament que la sentència judicial obligui a culminar aquest expedient, però sabem que no existeix voluntat política per fer-ho.
Valoració àmbit nacional?
A les eleccions del 21 de desembre, convocades a corre cuita, va guanyar un partit individual, però el bloc independentista va obtenir majoria amb una persona al capdavant que es diu Carles Puigdemont. El Parlament, que és la institució sobirana que determina la voluntat del poble a través d’eleccions, va decidir que aquesta persona havia de ser el president de Catalunya. No podem intentar acontentar a Madrid, al 155, al senyor Rajoy, a la senyora Arrimadas i a tothom sota el supòsit que així ens trauran la mà de sobre i recuperarem una certa autonomia política. Vam entrar en un parlament autonòmic per intentar assolir una república i la vam proclamar arran de l’1 d’octubre. És legítim recuperar les institucions i retornar a un cert autonomisme per intentar salvar el que queda, però que no ens hi sumin a nosaltres. Per contra, si el que volen és tirar endavant la República Catalana que la gent va votar l’1 d’octubre i per la qual es van partir literalment la cara, aquí hi serem. Lo paradigmàtic de tot plegat és que, si es donés el cas en que acotem el cap i busquem un candidat de consens que Rajoy i companyia validin, tampoc tinc clar que l’Estat aixecaria la bota del 155 a Catalunya.
La gent va votar, atorgant lla majoria al bloc sobiranista i Puigdemont encapçalava la llista més votada. Aquesta llista va ser prèviament validada per l’Estat espanyol, per els qui van convocar els comicis, els del 155, i que ara no volen acatar-ne els resultats. Això s’ha d’assumir investint President de Catalunya a Carles Puigdemont. No té sentit buscar altres persones, es tracta d’una qüestió de sobirania del Parlament, del poble català i, per tant, no podem estar inventant-nos coses perquè els jutges ho diguin i estiguin contents. És clar que s’ha de recuperar les institucions, però la solució passa per la legitimitat del Parlament. No són els jutges els qui han de dir al Parlament el que han de fer, sinó a l’inrevés, ja que aquest és sobirà.
