Helena Martínez, Diputació de Lleida: “El 8M de la reivindicació i l’orgull”

Arriba un altre 8M de reivindicació però també d’orgull! L’orgull de saber-nos a espatlles de dones extraordinàries que han permès, en un passat, que conquerim drets fins a arribar fins aquí. També l’orgull de sentir-nos en un present d’apoderament col·lectiu que ens permetrà avançar cap a un futur de drets i llibertat.

 

Hem arribat fins aquí assenyalant violències, discriminacions i desigualtats estructurals i ho seguirem fent, per tal de tombar un patriarcat que ens discrimina sistemàticament pel fet de ser dones, però també hem construït murs de contenció i xarxes de sororitat immenses, que faran que la transformació necessària sigui inevitable.

 

Despertar en el feminisme, certament “només és començar”, però quan ho fas, el món es torna una mica més agre. Les inèrcies són tan poderoses que a vegades la resistència pot resultar esgotadora i prendre consciència d’aquestes resistències, es pot viure fins i tot amb ràbia o amb la impotència de saber que el que fas, només és una petita gota dins un oceà.

 

Quan això passa, només cal mirar les companyes que ens enxarxen i la injecció d’energia que suposa saber que hi som i ens tenim, no es pot explicar.

 

Així que aquest març, a la reivindicació per una societat que garanteixi els drets i les oportunitats de totes les dones, vull sumar-li una bona dosi d’orgull. Orgull per les que alcen la veu per denunciar les agressions sexuals, les que lluiten des de l’activisme i ens criden als carrers, les que cuiden, les que hi posen el cos des de qualsevol àmbit on s’impliquin per no deixar un espai on no travessi la perspectiva feminista. Orgull per les que trenquen esquemes i resisteixen, des dels municipis rurals, on no ens deixarem de reclamar que sense dones no hi ha repoblament. Orgull per les que sempre hi són i per les que han d’arribar.

 

Seguirem, des de tots els espais, perseverant en la denúncia i revolta feminista i teixint xarxes de sororitat que ens permetin sostenir la lluita quan amargui, fins que visquem en un món on valgui la pena viure!