Toni Postius, alcaldable del PDeCAT a la Paeria: “Pocs personatges del panorama polític català s’han contradit tant com Àngel Ros”

0
1360

Se l’ha ratificat com a alcaldable del PDeCAT a les properes eleccions municipals del 2019. Sota quina màxima basarà la seva campanya?

Tal i com vam fer a les passades eleccions, ens basarem en la proximitat, fent campanya a peu de carrer amb una atenció molt directa als ciutadans. Tot això respon a la vocació que tenim de ser servidors públics, de treballar per la gent, ja que són els nostres “clients”. Mantindrem vigents moltes propostes que ja portàvem al 2015, però també n’incorporarem de noves. Volem que el nostre programa es basi no solament en les nostres propostes, sinó que també responguin a aquelles qüestions plantejades per els lleidatans i lleidatanes. Sortirem a fer una campanya molt propera i directa per explicar el nostre projecte que tindrà l’objectiu d’assolir l’alcaldia al 2019.

En ocasions ha comentat que cal fer front al “tripartit del 155 que actualment governa a la Paeria”. Aquesta seria la màxima?

Més que combatre’l, crec que haurem de plantejar i potenciar la necessitat de canvi a la ciutat de Lleida i explicar lo important que és dur-lo a terme. No és bo que durant 40 anys hagi governat de forma ininterrompuda el mateix partit. A més, l’acord de C’s amb el PP no és que hagi aportat un valor afegit o un salt qualitatiu en les eleccions municipals. El grup de Ciutadans, per exemple, es va presentar amb el lema “Por el cambio”, amb l’objectiu d’acabar amb aquests anys de govern socialista a Lleida, com el PP, el qual sempre s’havia oposat al PSC, però, de cop i volta, ambdós partits es van convertir en una crossa de l’agrupació socialista, permetent que tot continuï exactament igual. Crec que Lleida mereix un canvi que permeti obrir portes de l’Ajuntament, que sigui una institució que estigui darrera de la gent, que ajudi i creï les condicions òptimes per desenvolupar diferents iniciatives. Les eleccions del 21 de desembre van determinar que, per primera vegada a la ciutat, els vots de les forces independentistes sumessin més del 50% dels vots. Ens trobem amb la paradoxa de tenir una ciutat que, amb el 80% del cens, vota clarament a favor que Catalunya esdevingui un estat propi i que, per contrapartida, compta amb un equip de govern totalment contrari al que la ciutadania vol. Aquesta contradicció se resoldrà l’any vinent en les properes eleccions municipals.

Com defineix ara mateix la situació de l’Ajuntament de Lleida?

En aquests darrers 3 anys hem viscut una situació de paràlisi del dinamisme de la ciutat. Els projectes estrella de l’alcalde Àngel Ros, com la concessionària de la Llotja, que ha dit adéu definitivament, els equipaments del Parc Científic, que havien de servir per revolucionar la ciutat han acabat tancant o sense funcionar com s’esperava, el del Parc de les Bases, el qual havia de ser una realitat ja fa anys o el Mercat del Pla. S’ha demostrat que el seu model faraònic de gestió ha fallat, deixant molt endeutat l’Ajuntament, amb una fiscalitat molt elevada i sense plantar les bases de la que ha de ser la Lleida del futur. També han sorgit moltes altres qüestions polèmiques, com el de les plaques franquistes a la ciutat, sobre les quals, la Llei de Memòria Històrica obliga a la seva retirada, una responsabilitat de l’equip de govern de la Paeria i que s’ha portat a judici. Sobre aquest tema, Ros declarava que si algú té algun problema que agafés una escala i un tornavís. Unes paraules que venien de la boca de qui havia estat el “gran catalanista” del PSC, el gran defensor del dret a decidir i que en aquests últims anys s’ha vist qui és realment Àngel Ros. Ha canviat completament els seus posicionaments o deia el que més li convenia quan aspirava a ser el president del PSC. Ara competeix directament amb Ciutadans i el Partit Popular per veure qui és més fan del Tribunal Constitucional, del govern de l’Estat i de defensar Espanya. Crec que hi ha pocs personatges del panorama polític català que s’hagi contradit tant i que sigui tant incongruent amb sí mateix com ha estat Àngel Ros. Considero que el procés sobiranista ha posat a tothom al seu lloc, perquè tu pots viure de declaracions, però després has de del que dius als fets. Quan s’ha hagut de mullar se li ha vist el llautó i molta gent que tenia una idea concreta d’ell s’ha sorprès al veure qui és realment. En aquest mandat, la ciutadania ha descobert qui és realment Àngel Ros i no li ha agradat.

Aquest deute “aforat” del que parla i les qüestions de transparència serien les dues potes de les que coixeja el consistori? Estan garantits els principis de transparència?

Tant de bo fossin únicament aquestes qüestions. També veiem com el pacte del PSC amb Ciutadans ha posat la diana amb el tema de la llengua, quan mai abans hi havia hagut cap problema en aquest sentit. Lleida s’ha de reivindicar com la capital de l’interior de Catalunya i com actora en la construcció d’aquest país. Així ho va determinar la majoria social el passat 21 de desembre.

En termes de transparència, a la Comissió de Garanties d’Accés a la Informació Publica (GAIP) s’estranyen i es pregunten com és possible que hi hagin tantes reclamacions a Lleida. Això es deu a que hem de portar a rastres a l’equip de govern i davant aquestes instàncies costa molt que et contestin i et facilitin informació. Com a grup de l’oposició, no només fem propostes, sinó que tenim l’obligació de fiscalitzar l’equip de govern, des del qual no paren de posar-nos pals a les rodes. Potser no volen que la gent s’assabenti del que fan o que les coses no s’estan fent prou bé. Com a exemple, amb la tramitació del nou POUM vam demanar que es publiqués la relació de les propietats que canviaran la qualificació urbanística, les que sortiran guanyant, perquè entenem que és un element de transparència i es va votar en contra. El cartipàs municipal també apunta que s’havien de fer públiques totes les factures que paga l’Ajuntament i tres anys després estem exactament en el mateix punt. Encara hi ha molt camí a recórrer i sempre hem defensat que la Paeria és la casa de tots i que tothom té dret a saber exactament amb què i com es gasten els seus diners.

D’altra banda, la situació de deute aforat de l’Ajuntament també és un tema greu. El Ministeri d’Economia qualifica les nostres finances com “situació financera no sanejada”. Aquesta qualificació s’atribueix quan l’endeutament supera un 75% dels ingressos corrents i en el cas de la Paeria està per sobre del 100%. Se’ns estan aplicant diferents plans de sanejament de la Generalitat i de l’Estat com a resultat a aquesta política faraònica que va desenvolupar Àngel Ros en moments de bonança econòmica, durant els quals certament es van fer moltes coses a la ciutat de Lleida, però totes elles a costa d’endeutar-la. En paral·lel a aquest fet, Lleida encapçala els rànkings tributaris a efectes d’impostos com l’IBI. Aquí hi ha una distorsió molt gran, perquè paguem impostos de primera i sovint els serveis públics són de segona o de tercera.

Com valora aquests últims anys de legislatura, tenint en compte la incorporació de nous grups municipals al consistori?

Les eleccions del 2015 van fer que passéssim de ser 3 partits a 7, un mandat que clarament exigia pluralitat i una nova forma de fer política basada en el diàleg, el consens i la voluntat d’acords. Tot i així, en els últims anys, aquest tripartit del 155 format per el PSC, C’s i PP ha permès continuar amb aquesta dinàmica de pseudo-majoria absoluta que Ros tenia. Ara continuen fent exactament el mateix, aprovant la majoria de les votacions amb un 14 contra 13 regidors, quelcom que ja passava i que no ha comportat cap canvi. En aquest sentit, penso que s’està perdent una oportunitat de fer una política diferent, basada en acords i consensos tal i com exigeixen els temps. Tot i així, aquesta pluralitat d’agrupacions és positiva i, des de la vessant personal, hi ha més o menys bona relació entre tots. És evident que s’han dibuixat dos blocs, separats per els grups de l’oposició, la qual encapçalem, i per el bloc del tripartit del 155.

La situació política dels últims mesos ha estat especialment delicada. En algun moment s’han traslladat aquests conflictes a l’àmbit personal entre regidors de diferents agrupacions?

Cal distingir el que és el pla polític del personal i no és bo que es barregin ambdues coses. Una enemistat política no té per què traslladar-se a l’àmbit personal. Participem i coincidim en molts actes amb els companys i companyes regidores d’altres agrupacions i sempre intentes tenir bona relació amb tothom. Ara bé, cal tenir en compte el context d’aquest any, durant el qual hem viscut moltes situacions lamentables i conflictives, sobretot en la jornada del referèndum de l’1 d’octubre. Aquell dia, molts lleidatans i lleidatanes van ser víctimes de la repressió violenta dels cossos policials estatals, i es van veure defraudats i indignats per com l’equip de govern va gestionar aquella situació. Sobretot quan, a mig matí, l’alcalde Ros afirmava que les actuacions policials a Lleida estaven sent pacífiques i proporcionades. Més tard va intentar matisar, però quan va arribar el ple en que s’havia de condemnar aquesta repressió policial va votar-hi en contra. També quan veus que C’s planteja al Congrés dels Diputats la medalla al mèrit policial a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional que van agredir els teus companys, els teus veïns, als teus amics, te’n adones que potser no comparteixes la mateixa escala de valors. Tot i així, penso que la convivència és bastant bona, deixant de banda les evidents tensions que han sorgit en els últims mesos.

L’1 d’octubre va suposar un punt d’inflexió per a la societat?

Claríssimament, ho va ser en molts sentits. Les càrregues policials i les declaracions del paer ens van generar un gran esfereïment i una indignació absoluta. La part positiva és que en aquest últims mesos, Lleida s’ha mobilitzat com mai abans ho havia fet. En ocasions, per defensar l’escola catalana o per condemnar la repressió de l’1 d’octubre. La manifestació del 3 d’octubre va ser històrica, la més gran vista a Lleida. Aquesta no va comptar amb la presència de l’alcalde, però sí amb 45.000 persones que van sortir al carrer per condemnar la violència policial viscuda dos dies abans i per exigir la dimissió d’Àngel Ros. El referèndum va deixar de tractar sobre un qüestió d’independència de Catalunya i va esdevenir una tema de dignitat i democràcia.

Qualifiquen la regidora Salmerón de “trànsfuga” desprès que hagi abandonat el grup del PDeCAT per entrar a formar part de l’equip de govern d’Àngel Ros

Està menystenint les més de 9.000 persones que van votar la nostra llista al 2015. A la vida s’ha de ser coherent i hauria de renunciar a l’acta de regidora. També hauria de reflexionar sobre el fet que, com a regidora, ha estat contundent i bel·ligerant amb tota la gestió econòmica de la Paeria, votant favorablement la reprovació de la gestió de l’equip de govern, així com la dimissió de l’alcalde per la seva conducta i gestió arran dels fets de l’1 d’octubre. Considero que és una situació contradictòria que, de cop i volta, traeixis tot allò que has dit, fet i votat durant tres anys. A més, ens sorprèn que assumeixi la regidoria d’Educació, perquè, amb tots els respectes, potser és un camp que se li escapa des del punt de vista de la seva formació. El que no ens sorprèn és el canvi d’agrupació, perquè sabem que en aquest últims 3 anys Àngel Ros ha estat intentant trencar el nostre grup municipal fent proposicions als regidors i regidores de l’antiga Unió Democràtica.

En clau nacional, què en pensa de l’actual situació del Parlament de Catalunya?

És una situació complexa en la que intervenen molts factors, però crec que no s’ha d’afluixar i complir amb el compromís que vam adquirit totes les forces que vam impulsar la consulta de l’1 d’octubre que és restituir el govern legítim de Catalunya amb el president Puigdemont al capdavant. Tampoc m’agraden que aquestes discrepàncies que poden ser lícites entre diferents formacions siguin públiques. Sempre dic que es pot discutir, però que la roba bruta s’ha de rentar a casa. Qualsevol pas enrere que es faci en aquest sentit serà vist per l’Estat espanyol com una mostra de feblesa i en la mesura que anem tots a una és quan demostrem que som imbatibles. Espero i confia que en breus puguem trobar una solució que permeti restituir al president Puigdemont, al govern legítim, acabar amb l’infame 155, el qual ens va robar les obres del Museu de Lleida, i que ens permeti recuperar les institucions catalanes i continuar amb aquest embat que tenim contra l’Estat.

FER UN COMENTARI