Lily Brik: “Al muralisme hi vaig arribar per atzar i a partir de llavors, em va encantar i vaig seguir la inèrcia”

0
896
Foto: Roger Blazquez.

Lily Brik és una artista lleidatana que ha recorregut diferents racons del món. Va néixer a Lleida, va estudiar el batxillerat artístic a l’institut Màrius Torres i més tard el grau superior de disseny gràfic publicitari a l’EAM. És una persona lliure i positiva. Tot i que no es tanca en cap estil destaca per la tècnica del muralisme, una tècnica en el que reconeix que hi va arribar per atzar.

Potser és una pregunta que ja t’hauran fet molts cops, però d’on surt el nom de Lily Brik?
Lily Brik surt de quan jo feia el batxillerat artístic, en una edat en què encara no sabia que volia fer. Va ser quan va venir una professora substituta, la Marta Ballarín, quan tot va canviar, ja que vam començar a fer activitats diferents i sobretot un treball final en el qual havíem de buscar un artista dins la història del món i jo vaig trobar a Alexander Rodchenko, investigant sobre la Segona Guerra Mundial. Ell va descobrir una musa que li va encantar i que es deia Lily Yuryevna Brik. Va ser una de les dones més importants d’aquella època, que no es pot dir que fos una model però tenia uns ideals molts forts i la van ficar a la presó perquè era molt intel·ligent. Ella deia tot el que pensava en una època de repressió. De la Lily se’n van “enamorar” molts artistes fins al punt que aquells cartells típics de la revolució russa porten la seva cara. Així doncs, la Lily va ser una dona que va viure fins a velleta i dient el què pensava. Jo a partir de llavors vaig acabar el batxillerat i vaig decidir ser dissenyadora gràfica pel poder de comunicació d’un sol cartell i també em va empoderar com a dona i vaig pensar que volia deixar empremta dins la societat. Finalment, el nom el vaig adoptar quan vaig haver de signar el meu primer grafitti.

En el món artístic ets la Lily (com a ‘alter ego’) però en el món “normal” ets la Mireia, com és cada persona i en què es diferencien?
Tinc un problema justament amb això què em preguntes perquè a vegades crec que he desenvolupat una petita bipolaritat. La Mireia sempre serà molt tímida, reservada i que a la vegada és molt sociable i extravertida però li costa molt parlar en públic. En canvi, la Lily és capaç de pintar murals ben grossos que s’atreveix a les alçades (la Mireia té vertigen) i, per tant, quan em fico a pintar a molts metres d’alçada sóc la Lily i això em dóna poder i tranquil·litat perquè sóc la Lily i tot sortirà bé. Llavors sí, som molt diferents les dues tot i que al final soc la mateixa.

Com vas decidir dedicar-te al món del disseny gràfic?
Doncs va ser per casualitat, jo sí que tenia clar que em volia dedicar al disseny perquè sempre m’havia agradat dibuixar però no era una cosa que cregués que em podia guanyar la vida. Aleshores vaig cursar a l’EAM el grau superior de disseny gràfic publicitari. A partir d’aquí me’n vaig anar a treballar a una empresa dissenyant roba i després logotips entre València i Brussel·les sent freelance i autònoma. En esclatar la crisi van començar a baixar els clients i quan estava a Brussel·les em van avisar d’una feina en una impremta de Lleida i vaig pensar ho provo i així torno a casa amb els meus amics i la meva família. Em van agafar i allí va parar el que era la meva carrera com a dissenyadora.

I en el món dels grafittis i el muralisme?
Al món dels grafittis hi vaig entrar per atzar, ja que jo estava treballant a la impremta i em va venir un noi que feia grafittis i que venia molt sovint a fer-se samarretes. Un dia em va dir que m’animés, que feia mala cara, i em va comentar que pintava amb esprai i que anés a provar amb ells aprofitant que anaven a fer un mural legal al riu. Jo al principi era reticent perquè pensava que l’esprai només servia per embrutar parets. Vaig decidir anar-hi i m’havien deixat un rogle per poder pintar jo. S’ha de dir que em van acollir molt bé. També s’ha de dir que en aquella època estava molt estancada, sense somnis i aleshores em vaig trobar amb aquella gent tan maca que em van fer sentir llibertat. A partir d’allí em vaig enganxar a l’esprai i vaig començar a practicar a una casa abandonada que pertanyia al meu cap i vaig estar allí durant dos mesos. Vaig tornar a quedar amb aquesta gent i van veure la meva progressió i va ser al cap de 3 mesos quan em van demanar la meva primera feina. Al veure que cobrava millor un cap de setmana pintant que a l’impremta, vaig deixar-la. Després d’això vaig seguir la inèrcia.

A l’hora de fer un mural intentes identificar-te amb el lloc on el fas o intentes informar-te de les arrels de l’indret?
Intento saber la història i fer-me-la una mica meva. Jo després que acceptin el pressupost (que és la part freda del procés) entrem en una fase molt romàntica que és la de passar moltes hores amb aquella persona i que m’expliqui com és i saber la història de la paret. A partir d’allí observo la paret i l’entorn, miro quins colors poden complementar, si hi ha molt espai o no per saber si puc ficar molta informació o no. La paret em diu i em limita tot allò què no puc fer. També busco saber la història del lloc i buscar al·legories històriques per trobar un motiu. Crec que fer això és una manera de mostrar un respecte perquè aquesta paret és d’algú altre, no com un paper o llenç, per tant, quan pinto, vull que hi hagi un 50% meu i un altre 50% de la gent que hi ha allà. Després em passa que quan acabo, no sé com m’ho faig, però tothom em diu què és un Lily perquè té un estil i una essència meva a pesar que jo vull que sigui dels altres.

Has portat el teu art per tot el món. Què és el que més t’agrada d’això i que has après?
El que m’encanta és la manera com se t’obra la ment i conèixer a la gent. Pots aprendre molt les diferents cultures. El que més m’agrada és fer-ho a través de l’art, vas als llocs i t’acullen molt bé, et cuiden moltíssim i t’obren les portes de casa. Això ho fan perquè creuen que el que fas és quelcom real i necessari. Jo, de fet, al principi tenia el pensament que per pintar a llocs havia de demanar permís, ara el que em passa és que hi ha gent que em demana permís per poder parlar amb mi o fer-se una foto. Et tornes com una superestrella només perquè t’estàs expressant i això passa a tots els països on he anat, tant a països d’Àfrica com a Suècia que semblen extrems. És enriquidor en tots els sentits.

Alguna anècdota que et sorprèn dels teus viatges i del món dels artistes?
Doncs em sobta la gran xarxa d’artistes que s’estén per tot el món. De fet, jo tinc la peculiaritat que em porto bé tant amb muralistes com amb grafiters, que de vegades hi ha batalles, però jo soc hibrida perquè vinc dels dos mons i a mi mai m’han ratllat cap mural, em cuiden i em protegeixen moltíssim. De fet, en avisar que vaig a un lloc ja em recomanen coses i em fiquen moltes coses a la meva disposició perquè estigui a gust i això és genial.

Tornant cap al nostre país. Sembla que últimament s’han posat de moda els festivals en els quals els grans murals són els protagonistes, què en penses d’aquest fet?
Penso que això canviarà aviat perquè està anant massa ràpid i que tothom pot pintar, que alhora és positiu perquè es donen més oportunitats, però cal tenir en compte el respecte que comentava abans i s’ha de tenir en compte que la paret no és teva i has de pensar bé el que fas. Avui en dia qualsevol que té un pinzell o un esprai a la mà pot fer qualsevol cosa, jo des del primer mural què he fet fins a l’últim em penso moltíssim el que haig de fer. També s’ha de tenir en compte que si hi ha tants muralistes, tots poden pujar a una grua o a una bastida i això és molt perillós perquè molts cops no es prenen les precaucions necessàries i, de fet, en els últims mesos hi ha hagut morts. Està molt bé que hi hagi StreetArt i de fet, soc la primera que ho defensa, però ha d’haver cap i responsabilitat i pagar-se una assegurança, un autònom i utilitzar els mètodes de seguretat.

A part d’això que ens comentes, creus que l’aposta per aquests formats ha pogut canviar la concepció dels artistes urbans?
Sí, de fet, aquesta és la part més positiva. Abans he expressat la meva gran preocupació però també val a dir que ara cada vegada que vaig a fer un mural em diuen ens agrada la teva feina o nens em pregunten què han de fer per ser muralistes. Hi ha hagut un canvi i a la gent li agrada el que fem. Ara ja no ens consideren uns vàndals i això ha canviat en qüestió de 5 anys, repeteixo, només 5 anys. De fet, quan començava la gent em mirava malament i em preguntaven si tenia permís, ara això ja no passa. Ara bé, també val a dir que continuaran existint aquells grafiters que fan pintades sense permís perquè és un tipus d’expressió artística què ells faran sempre.

Creus que al nostre país s’aposta prou pels artistes, o bé, queda lluny d’altres països que sí que ho fan?
Estem realment molt lluny dels altres països, de fet, als artistes aquí els hi costa molt sobreviure, jo per exemple, soc autònoma i tinc moltes despeses per poder tirar endavant dignament la meva feina i poder-me comparar amb totes les diferències, amb qualsevol feina digna, d’aquelles que molts cops considerem com a “normals”. I entre altres facilitats, en altres països, les taxes d’autònom són molt més barates, cosa que et facilita molt més poder viure bé.

Des de fa un temps també et dediques a fer classes a nens i nenes. Ara, hi ha un concepte que es comença a utilitzar què és el de metacreativitat (un moviment què pretén transformar la societat a través de la creativitat i que l’art sigui motor d’altres corrents o assignatures)?
Penso que és necessari i que ja era hora perquè la creativitat penso que forma part de la nostra societat. De fet, l’ésser humà no és igual que fa milers d’anys i es demostra a través de la creativitat. El fet d’haver estat creatius durant tota la nostra història ha permès que la societat estigui en constant evolució. Creativitat vol dir solucions divergents, per tant, busques diferents solucions per poder trobar d’altres i això és fantàstic per poder evolucionar. I jo penso que contra més creatiu més lluny arribaràs.

Creus que hi ha la suficient motivació, des del món de l’ensenyament, cap a les carreres artístiques?
Considero que és molt complicat. Jo, de fet, vaig ser un fracàs escolar, a mi les classes m’avorrien. Jo quan arribava a casa estudiava amb dibuixos perquè em resultava molt més fàcil. Per tant, considero que els camins per aprendre coses poden ser molt diversos i caldria veure quin és el més adequat i que doni llibertat per aprendre i a la vegada tots vagin cap al mateix canal, ara bé, jo no puc dir quin ho és perquè no soc educadora.

Quin consell els hi donaries als joves d’avui en dia per motivar-los a emprendre un camí relacionat amb l’art?
Sobretot que no es rendeixin i que passin d’aquelles qüestions o recomanacions que siguin negatives, que es quedin amb allò que els hi sigui positiu i això els hi donarà ales per poder volar. S’ha de tenir molta força i s’ha de ser molt positiu amb tot. Lluiteu per allò que més us agrada i creieu-hi.

I als nostres lectors, què els hi recomanaries?
Que intentin apreciar la tasca que fan els artistes i que normalitzin la feina d’artista com la de qualsevol altra professió que de vegades són considerades com a “normals”. S’ha de començar a valorar l’art i dins d’ell tots els vessants com una professió de la qual es pot viure. Per valorar cal tenir presents coses que haurien de ser obvies, com de la mateixa manera que no regateges o pagues a un electricista, fontaner o enginyer amb dues cerveses, no fer-ho amb un artista, ja que un artista també necessita una formació, també ha de dedicar moltes hores i també utilitza uns materials que molts cops no són barats, sigui muralista, escultor o fotògraf, entre molts altres.

FER UN COMENTARI