Entrevista a Pilar Eyre

"Sitges havia de sortir a la meva novel·la. Vaig viure tres anys allà i disset a Sant Pere de Ribes"

Imatge de Pilar Eyre. Foto: Jordi Nieto

Què té Un Perfecto Caballero perquè s’hagi reeditat sis cops en menys d’un mes?

És una novel·la que connecta amb el cor de les persones. Són històries viscudes per totes les famílies, independentment de quin sigui l’ indret de la geografia espanyola. És una novel·la que està escrita des de la sinceritat i l’emoció. Era necessària per tractar la postguerra a la ciutat de Barcelona, els anys quaranta i cinquanta; un tema sobre el que s’ha estudiat molt poc i que es mereix molt.

Qui és Mauricio Casasnovas?  Fins a quin grau va ser real el personatge que vostè descriu?

És un home guapíssim, ric, elegant, ben posicionat, propietari d’una fàbrica tèxtil i casat. Ho té tot per triomfar a la vida. El punt de partida del personatge és la història que explicava el meu pare a la meva mare sobre un amic seu que s’havia enamorat bojament d’una treballadora de la seva fàbrica tèxtil. La meva mare, incrèdula i esparverada, afegia “Això és un escàndol! És impossible! Com pot ser que un home com en Mauricio s’hagi enamorat d’una de les seves obreres i que a més és la seva amant! És impossible! Quin escàndol!”. Era una història que em va produir fascinació, morbo. Era romàntica, havia de cobrar vida literària.

Quins són els personatges que més li criden l’atenció?

Em fascina el paper de les dues dones protagonistes. Conchita, la dona de Mauricio, i Ámparo, l’obrera de qui s’enamora. Comencen com a dos personatges molt desdibuixats. Semblen dones sotmeses, sense importància, però que cada cop es van convertint en dones més fortes. Són dos personatges que al final prenen les regnes de les seves vides. Dos personatges seductors, fascinants. Mentre que la vida d’en Mauricio….. Vull destacar el gosset d’Ámparo. A les meves novel·les sempre hi apareixen gossets.

Com és la Barcelona dels anys quaranta, cinquanta?

És una Barcelona de vencedors i perdedors, malgrat que tothom va sortir perdedor de la Guerra Civil. És una Barcelona de clarobscurs, de molta hipocresia. Els diners sempre anaven a parar a les mateixes mans, les dels més rics. Molts d’ells, homes casats que anaven a orgies a les suites de l’Hotel Ritz i a l’endemà al matí a missa. També hi ha la Barcelona dels obrers, la dels pobres, la de la gent immigrant que venia caminant des dels seus pobles per guanyar-se la vida i que vivia en coves. La Catalunya que van construir aquests dos pilars, la burgesia i la immigració, crec que és una mica la Catalunya que tenim avui en dia.

Cognoms de la burgesia catalana que es repeteixen?

Segurament bona part de qui cantava l’altre dia Els Segadors al Liceu, són els néts d’aquells qui cantaven el Cara Sol també al Liceu, l’any 39.  “Gente de bien” sense cap mena de dubte! Els cognoms són els mateixos.

Vostè, del Front Nacional o Roja?

Vaig ser “roja, rojísima”. Vaig passar de ser filla dels vencedors de la Guerra, de pensar que l’únic ordre establert era el de Franco, a anar a la universitat i convertir-me en tot el contrari. Una activista total. De fet, vaig agafar una tuberculosi on hi vaig perdre un pulmó.

Podríem agafar el títol d’una de les seves darreres novel·les i substituir el nom de Carmen pel de Pilar… Pilar, la rebelde

És bona aquesta. Amb els disgustos que vaig donar als meus pares…Suposo que des del cel deuen pensar “¡Pues oye, al final, no lo ha hecho tan mal esta gamberra!”

Trobem una notòria presència de Sitges a la novel·la. Per què?

Fins els vint anys, vaig estiuejar allà. Els meus pares tenien una casa al Carrer Sant Francesc i després al Carrer Sant Gaudenci. Quan em vaig casar, vaig viure tres anys a Sitges i disset a Sant Pere de Ribes. Sitges havia de sortir a la meva novel·la, per això el protagonista hi té una casa d’estiueig. Al capítol final…

Es descriuria com una dona apassionada?

Sí, sí. El dia que perdi la passió, “Adiós, muy buenas”

Considera Mi Color Favorito es Verte, finalista del Premi Planeta,  com la seva millor obra?

No. La meva millor obra és aquesta, Un Perfecto Caballero. És molt difícil d’escriure. Té molts plans, molts canvis de registre… Fins que no he tingut totes les eines necessàries, no l’he pogut tirar endavant.

Amb vint-i-dos llibres, no ha tingut cap mena de prejudici en escriure sobre la vida de Franco, la monarquia, Isabel Preysler o la seva pròpia història d’amor. No ha tingut por de les represàlies?

Sí, i tant. Jo escrivia sobre la monarquia,  els hi vaig donar fort… Em va portar molts problemes. Era una altra època, ho vaig passar molt malament, prefereixo no pensar-hi. Amb la Isabel Preysler érem “amigues”, però des de la publicació d’ Un amor de Oriente que no ens parlem. Com diu l’escriptora Isabel Allende, “prefereixo quedar bé amb la literatura abans que amb la família”.