Doctor Xavier Mir, el traumatòleg vilanoví de referència entre els esportistes d’elit

"La vida d'un cirurgià té tres fases"

Imatge del Doctor Xavier Mir al seu consultori. Foto: Jordi Nieto

Per què decideixes estudiar Medicina?

Jo era alumne de l’Escola Pia de Vilanova i la Geltrú i era un apassionat de la química. Quan no sabia què estudiar,  el meu tiet que era el cap de servei de traumatologia de l’hospital de la Vall d’ Hebron, Juan José Madrigal,  em va dir que l’acompanyes uns dies a consultes, quiròfans… Va ser un fet que em va agradar, de manera tardana vaig descobrir la meva vocació.

 Com són els seus inicis en la professió?

Quan vaig acabar d’estudiar medicina, vaig fer el Mir i vaig treure la plaça 200 de 20.000. Vaig començar a Vall d’Hebron, durant cinc anys vaig ser-hi resident. Quan havia de passar a formar part de l’staff, no hi havia plaça i vaig marxar un any i mig a l’Hospital d’Igualada. Quan vaig tenir plaça a Vall d’Hebron, vaig tornar d’adjunt. L’any 1992, el Dr Vilarrubias necessitava un cirurgià de la mà perquè el seu ja es retirava i és en el que jo estava especialitzat; Concretament,  en el que és tota l’extremitat superior. M’ho podia compaginar i a més a més, vaig guanyar una plaça de professor titular de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia de la Universitat Autònoma i fins ara que sóc el responsable de la càtedra al Vall d’Hebron.

Per què l’especialitat en l’extremitat superior?

Els primers anys vaig fer de tot, però la traumatologia s’ha complicat tant que és impossible assumir-ho tot. No pots fer bé el genoll, l’espatlla, l’esquena i el peu, sinó que t’has de dedicar en una cosa concreta.

Hi ha algun fet que l’hagi marcat especialment en el transcurs de la seva carrera?

Sí. Quan feia primer de medicina, el meu pare es va matar en un accident de cotxe a Cubelles; això ho va canviar tot. Sempre explico que és el pitjor que m’ha passat a la vida, però a mi em va canviar. Jo tenia dinou anys i era una estudiant normalet, a arrel d’aquí, vaig començar a treure matricules.

Quin creu que és el cas més estrany que ha vist durant el llarg de la seva trajectòria professional?

Rar, estrany, no sé.  Però sí que reimplantar el braç a una persona que se l’ha tallat, operar a un seguit de professionals d’esportistes com els professionals del motor i que al cap de tres dies han de tornar a la competició a diferents tipus de lesions.

Pensa que quan ens referim a l’extremitat superior, assumim des de la clavícula fins a la mà.

Com arriba als esportistes d’elit?

Vam començar una mica amb el doctor Vilarrúbias, que ja era el referent dintre el món del motor. I després, bé, el món del motor va anar augmentant i ja vam passar a esportitstes de totes les modalitats: futbolistes, jugadors de bàsquet, golfistes, atletes.

Canviant una mica de tema, creu que hi ha molta diferència entre la sanitat pública i la sanitat privada?

No. Jo sempre dic que la vida d’un cirurgià té tres fases i crec que és el que m’han ensenyat els meus “jefes”. Durant la primera fase tu estàs a un hospital, on la seva gent t’ensenya la teva professió. T’ensenya a operar, a tractar bé als malats, a com expressar-te amb els pacients. La segona, és tornar el que t’han donat, tu ensenyes a un altre. Després la tercera, és una fase amb un estat d’empat tècnic: tu ho has donat tot i tu ho has retornat. En aquesta darrera fase és on els metges es dediquen menys a l’hospital públic, però fan més medicina privada.

Per a mi la medicina privada, és semi-privada perquè molts cops funciona a base de companyies asseguradores. És una cirurgia on els hospitals públics estan molt sobre saturats perquè la gent cada cop viu més anys, té més anys per fer-se mal, hi ha més coses i els pressupostos dels hospitals públics són iguals que els de fa cinc anys, i els aparells es malmeten. Per tant, això no quadra.

Quin creu que ha estat l’avenç més revolucionar dels darrers anys o al llarg de la seva carrera?

La utilització de cèl·lules per curar un os, o les plaques que  ara posem son personalitzades a la clavícula. Per exemple per a les clavícules, hi ha més de trenta models. Els materials també cada cop són més bons, les incisions són més petites… Els avenços de la medicina en aquest aspecte són importants. En l’ensenyança també hi han hagut molts canvis, les classes magistrals s’estan reduint i ara tot és molt pràctic. Els estudiants de medicina fan les pràctiques amb cadàvers.

Què és el Dakar Solidari?

És una idea de tots els motoristes del Dakar que volien ajudar a Àfrica. Vam començar a parlar amb els hospitals propers al Dakar i volíem veure quines eren les principals necessitats que tenien. Al principi, portàvem dues tones de medicaments, antibiòtics, suero, antibiòtics per a infants, col·liris… Ens vam anar comprometent més amb la causa i vam començar a portar incubadores, aparells d’ecografies… També rebem el suport d’entitats farmacèutiques i hospitals. El més complicat per fer arribar tot això era el transport, ho fèiem amb camions i un avió que transportava quinze tones d’aparells. També hem portat gent d’Àfrica a operar a aquí.