Miquel Casellas: “Li van prometre el paradís”

0
383
Imatge de Miquel Casellas. (Cedida)

Quan va veure per primer cop la seva nova llar en una pàgina web que comercialitzava habitatges li va semblar que havia trobat el paradís.

Allí en aquella petita elevació a cinc quilòmetres de la platja ho tenia tot al seu abast visual: l’horitzó marítim amb les seves postes de sol encisadores, no gaire lluny d’allí havia vist cartells que indicaven l’estació de tren a 0,5 quilòmetres, no hi faltaven en aquell mapa grans superfícies comercials que podia veure mentre prenia un cafè amb gel en les caloroses nits d’estiu.

Contenta i feliç es va embarcar en aquesta aventura que es comprar una casa en les nostres contrades amb vistes al mar.

La nostra protagonista era una senyora de 70 anys i escaig que havia venut el seu piset de Barcelona pressionada per les grans immobiliàries i havia comprat amb aquests diners i una herència fortuïta una caseta aïllada en un punt del nostre territori costaner amb piscina.

Aquesta bona dona fins aquell moment havia presumit del bon preu que havia hagut de donar pel nou habitatge i encara no s’havia adonat dels efectes secundaris de la seva adquisició.

Una de les seves primeres visites va ser al metge, evidentment sense cotxe va haver d’utilitzar la xarxa de transport públic municipal. El resultat és que va estar tot el matí per anar i tornar de la consulta del seu doctor de capçalera. Els serveis eren molt reduits i feien molta volta en el terme municipal que havia patit un creixement desmesurat dels anys 60 i 70 del segle passat.

La nostra protagonista pel que fa als subministrament ja havia estudiat amb detall quina era la millor gran superfície que li podia portar les compres a casa. Ella ho tenia molt ben estudiat i amb un cop de telèfon encomanava tot allò necessari a l’empresa. Pel que fa a la xarxa no disposava de fibra òptica i les seves connexions eren més pròpies dels anys 90 que no pas de l’actualitat. En el seu moment havia llegit que en un parell d’anys hi hauria fibra òptica a tot el municipi, però aquesta era una d’aquestes promeses que saps que mai es compliran del tot. Per aquest tema ja estava resignada i ja sabia que la cosa tenia les seves limitacions per força anys.

Passaven els dies i les setmanes i s’havia après de memòria els horaris del transport local que el portaven a 300 metres de la seva llar, el més proper que havia trobat en la xarxa local d’autobusos. En aquesta seva llar només no va veure mai un escombriaire com els que veia cada cop que anava a l’oficina central per pagar els seus impostos.

Molt de tant en tant veia algun cotxe de policia que passava per davant de la seva casa vigilant que tot el barri romangués tranquil.

Li van prometre el paradís, però aquest ben aviat es va esvair quan per les nits segons com bufava el vent sentia els trens de mercaderia que passaven ràpidament per aquelles vies que tenia no gaire lluny de la seva terrassa.

Un somni que també es truncar en les nits de pluja o vent que tota aquella zona es quedava a les fosques perquè el cablejat elèctric ja feia dies que estava en mal estat i demanava un canvi radical.

Un dia es va decidir anar a gaudir de la platja, va estar molts de dies pensant en superar aquest repte perquè preferia tenir-lo en la part dels somnis i no trencar aquesta màgia que la va portar a comprar aquest lloc. Doncs es va trobar en una platja amb molta gent que havien conquerit aquell dia aquest espai per gaudir d’aquest medi entre la sorra i l’aigua. Va tornar a la seva torre d’ìvori després d’esperar dues hores i mitja l’autobús i va decidir buscar un altre dia per tornar a trepitjar aquest espai sorrenc. En els primers mesos ella es feia el manteniment de tot plegat, però al cap de poc va llogar una dona per tenir la casa ben neta i també una empresa de manteniment de piscines. Havia descobert que el més bonic de tot plegat ho tenia allí dins i no calia buscar gaires gran coses fora d’aquells quatre murs amb bones vistes.

Miquel Casellas

FER UN COMENTARI