La revista Science, la publicació científica més important del món, publica un article sobre les últimes troballes arqueològiques a la Cova Foradada de Calafell. El text, que signen diferents investigadors de centres de recerca de diversos països, se centrat en uns descobriments que podrien canviar el que se sabia de la transició entre l’espècie dels neandertals i els humans moderns. Un avenç en el coneixement històric, que s’ha fet al nostre municipi i que ara rep el reconeixement mundial en aparèixer a les pàgines d’una revista científica del màxim prestigi.
La Cova Foradada és un jaciment que va començar a excavar-se el 1997. Al llarg dels anys, les institucions nacionals i locals han finançat els treballs arqueològics, liderats per la Universitat de Barcelona (UB). L’actual recerca ha rebut fons de la Generalitat i el govern central. L’Ajuntament de Calafell acaba d’aprovar una nova partida econòmica per a aquestes feines. Actualment, la direcció de l’excavació és a càrrec de Juan Ignacio Morales i d’Artur Cebrià.
La seva descoberta va significar un canvi en el mapa del territori on es va produir el pas del Paleolític mitjà al superior fa 40.000 anys, i on possiblement va tenir lloc la interacció entre els neandertals i els Homo sapiens sapiens.
Ara, la troballa que ha merescut l’atenció de Science és la d’uns ossos d’àguila, probablement usades en l’elaboració d’un collaret. Es tracta d’unes restes de més de 39.000 anys d’antiguitat. Aquest ús de les urpes d’àguila com a ornaments podria haver estat una transmissió cultural dels neandertals cap als humans moderns. La novetat és que es tracta de la peça d’aquest tipus més moderna que s’ha documentat fins ara en el món neandertal i la primera localitzada a la península Ibèrica.
Aquesta circumstància amplia els límits temporals i geogràfics que s’havien estimat per a aquest tipus d’ornament dels neandertals. Es tractaria “del darrer collaret elaborat pels neandertals”, en paraules d’Antonio Rodríguez-Hidalgo, investigador de l’Institut d’Evolució Humana a l’Àfrica i membre de l’equip de recerca d’un projecte del Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques de la UB. Rodríguez-Hidalgo és el primer signant de l’article a Science.
“Els neandertals van usar urpes d’àguila com a elements simbòlics, probablement com a ornaments de tipus penjoll, des de l’inici del Paleolític mitjà”, explica Rodríguez-Hidalgo. En concret, el que s’ha trobat a la cova Foradada són ossos d’àguila imperial ibèrica (Aquila adalberti), amb marques que indiquen que havien estat manipulats per extreure’n les urpes i fer-ne penjolls. Les restes trobades corresponen a la pota esquerra d’una àguila de dimensions importants. Pel tipus de marques, i per analogia tant amb restes de diversos jaciments prehistòrics com amb documentació etnogràfica, els investigadors han determinat que l’animal no es va manipular per al consum sinó amb una finalitat simbòlica. Les urpes d’àguila són els elements ornamentals més antics que es coneixen a Europa, anteriors fins i tot a les primeres petxines de mar perforades pels Homo sapiens sapiens al nord d’Àfrica.
La troballa pertany a la cultura châtelperroniana, pròpia dels darrers neandertals que van viure a Europa, i que va coincidir amb el moment en què aquesta espècie va entrar en contacte amb els Homo sapiens sapiens, originaris de l’Àfrica i que s’expandien des de l’Orient Mitjà. De fet, Juan Ignacio Morales, un altre dels investigadors i signants de l’article, planteja que aquest ús de les urpes d’àguila com a ornaments podria haver estat una transmissió cultural dels neandertals cap als humans moderns, que van adoptar aquesta pràctica després d’arribar a Europa.
Les urpes d’àguila són considerades els primers elements utilitzats com a ornaments personals, en una pràctica que es remunta als neandertals i que es va estendre pel sud d’Europa fa entre 120.000 i 40.000 anys. Ara, a la Cova Foradada de Calafell s’ha trobat evidència per primer cop d’aquest ús ornamental de les urpes d’àguila a la península Ibèrica.
En aquesta recerca hi participen, a més de la UB, investigadors de la Universitat Rovira i Virgili, l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, el Museu Nacional d’Història Natural de París, la Universitat de Salamanca, la Universitat de Calgary (Canadà) i el Centre Nacional de la Recerca Científica (CNRS) de França.
