Després del pas just d’una dècada ens tornem a trobar aquí per recordar que els baixpenedesencs nascuts el 1969 tenim una cita el proper dia 19 d’octubre al Vendrell. Només s’ha d’enviar un mail a [email protected].
Evidentment aquesta cita al voltant d’una taula està completada per altres activitats i sorpreses que de mica en mica els protagonistes de l’esdeveniment de la proposta aniran esbrinant en una mesura justa. Els fills d’aquesta generació de la comarca ens vàrem conèixer majoritàriament a la zona escolar on la majoria de municipis de la comarca enviaven els seus alumnes en algun dels dos centres públics del Baix Penedès que en aquella època convivien al Vendrell en ensenyament mitjà. 30 anys després les coses han canviat molt i quasi la meitat de municipis de la comarca ja tenen el seu institut propi. En aquells temps no hi faltaven altres companys que venien de Torredembarra i Roda de Barà per diferents motius també compartien aquests centres.
En aquells moments hi havia sentiment de comarca, tots aquells joves que anàvem i veníem amb el bus més tard ens anàvem trobant a les festes majors i a les principals activitats que s’han portat a terme a la comarca i fora d’ella. De la mateixa manera que abans érem promeses que ens formàvem el pas del temps ha portat alguns al món de la política, altres al món del disseny, potser alguns ha preferit crear el seu propi negoci i altres s’han deixat portar per les xarxes de l’administració pública amb les seves coses positives i negatives.
En aquests sopars preparant aquesta cita hem recordat aquell Vendrell que es movia al voltant dels 10.000 habitants, amb molta immigració d’altres parts de la Península Ibèrica i uns carrers on només s’escoltava català i castellà i molt poca cosa més. Avui en dia estem en una societat multicultural on hi podem trobar gairebé 100 nacionalitats diferents amb representació de tots els continents.
Estem en aquest Vendrell que va viure una gran dècada dels 60, 70 i 80, però quan amb el pas del temps la velocitat del creixement econòmic s’anava reduint fins arribar a la bombolla immobiliària que amb el 2007 va caure en picat fins avui quan encara no ens hem recuperat. Tampoc hem estat capaços de traçar les nostres línies de futur i anem fent pedaços a la nostra realitat diària. Un Vendrell que es conegut pel seu peatge, per les seves cues a la N-340, per tenir durant uns anys una important representació d’un partit que val més no recordar. Un Vendrell que té el luxe de mantenir dos equips de futbol en categories baixes, perquè no ha estat capaç d’unir esforços. Un Vendrell farcit de petites entitats de moltes coses, algunes familiars i poca cosa més. Una vila on la gent que hi participa està en 25 coses i la resta no se la veu en cap entitat. Un Vendrell que és capital de comarca accidentalment, però no pas per voluntat de la vila perquè encara hi ha una gran abisme entre la capital i els seus nuclis amb platja.
La nostra era una generació amb possibilitats, filla d’unes famílies que més o menys s’havia pogut guanyar la vida. Nosaltres podíem estudiar, treballar i guanyar diners perquè hi havia diners en moviment. Actualment tenen molts aturats entretinguts cap aquí fins allà i només reben fum. En la nostra joventut podíem escollir on anar de festa amb diferents opcions. Avui en dia a vegades hem pregunto on va la gent jove perquè per aquí a la vora la veritat és que no es veu gaire a part de les festes majors i similars.
Nosaltres érem joves amb una carrera i una formació complementària amb un preu raonable i un futur a les nostres mans tangible. Avui en dia hi ha un ampli camp de formació que no té aturador i en massa ocasions a uns preus desorbitats. Ara estem en una vila pobra on només falta veure les gent que fa cua per rebre algun tipus d’ajut social. Les llistats de beneficència del segle passat amb les famílies de sempre s’ha superat amb desmesura.
Nosaltres som la generació del Vip’s del Long Play, del Hidroshima, del HG, de la Biblioteca a la Rambla i d’una fira amb els “cavallitos” a la Rambla. Fa 50 anys vàrem arribar a la lluna i ara estem entrant en el món del 5G, però per la resta estem pitjor que quan érem joves i miràvem per la tele la mort de Franco, el Mundial 1982 i les Olímpiades de Barcelona ara anem per la via verda per perdre aquests quilos de més. A veure si us animeu i veniu al sopar i parlàrem de tot això i molt més.
Miquel Casellas
