El Tribunal Suprem ha confirmat la condemna a 4 anys de presó imposada a un exfisioterapeuta del FC Barcelona per fer tocaments sexuals a una empleada del club sense el seu consentiment durant una sessió de fisioteràpia que li havien prescrit per tractar-la d'una malaltia a les cervicals. El condemnat treballava com a fisioterapeuta i osteòpata al club des de feia 30 anys, primer, com a coordinador i a l'equip de primera divisió, i el 2016, quan van passar els fets, com a fisioterapeuta dels empleats del club. La treballadora patia un bloqueig al cap i al coll derivat de la patologia que patia i el metge del club li va recomanar un tractament de fisioteràpia. No obstant, l'home li va tocar els genitals i els pits sense guants.
Segons els fets provats, a la tercera sessió, el condemnat va intentar fer massatges per la zona de l'abdomen baixant fins a la zona del pubis de la pacient, que li va advertir que tenia la regla, instant en què aquest va parar el massatge. A la quarta sessió va realitzar tocaments als pits i al clítoris a la pacient sense comptar amb el seu consentiment. El condemnat li va preguntar si es trobava bé i ella va contestar que sí per posar fi a la situació i sortir-ne. Després del que va passar, la dona va patir un trastorn adaptatiu amb ansietat reactiva i va estar dos mesos de baixa.
La sala penal desestima el recurs de cassació interposat pel condemnat contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que va confirmar la dictada per l'Audiència de Barcelona per un delicte consumat d'abús sexual. A més de la pena de presó de 4 anys, la sentència de primera instància li va imposar una pena accessòria d'inhabilitació especial per a l'exercici de la professió d'osteòpata o fisioterapeuta per un termini de dos anys i el pagament d'una indemnització de 10.000 euros per als danys i perjudicis causats a la dona. El FC Barcelona va ser declarat responsable civil subsidiari de la quantitat.
El tribunal rebutja la hipòtesi del recurrent que la seva actuació estava justificada sanitàriament i assenyala que les manifestacions de la víctima sobre tocaments en pits i estiraments als mugrons, amb moviments que de cap manera poden justificar-se des d'una perspectiva terapèutica, priven en alt grau de crèdit la resta d'al·legats de l'acusat. Afegeix que “si no s'haguessin produït aquests massatges als pits, podria gaudir d'alguna --escassa, en tot cas-- oportunitat l'argumentari encaminat a, almenys, generar dubtes sobre els moviments circulars amb un dit al clítoris; però si es donen per veraces aquests altres fregaments, perd versemblança la hipòtesi que la introducció de dits, de forma poc compatible amb la praxi sanitària (sense guants), a la cavitat vaginal amb els moviments circulars que descriu la víctima, formessin part del tractament aplicat”.
Així mateix, rebutja que la víctima hagi fabulat amb inexistents tocaments als mugrons; o que guarnís el seu relat “amb aquest afegit secundari per dotar de més força una acció que per si mateixa tenia una indubtable potencialitat expressiva: contacte directe dels dits amb la part interna de la cavitat vaginal, en una maniobra que cap profà imaginaria compatible amb massatges terapèutics”. Assenyala que “aquests fets estan acceptats pel recurrent: intenta explicar-los amb una justificació professional. No en té per als altres tocaments: per això no li queda més remei que titllar-los de falsos. Però és totalment inversemblant que hagin estat malèvolament --o inconscientment-- inventats i exposats per la denunciant, apartant-se de la realitat, amb un injustificat i impossible d'explicar afany de reforçar la veracitat del que el recurrent no ha negat”.
La sentència explica que l'argumentació de l'Audiència en tractar la idoneïtat terapèutica dels massatges intracavitaris “no es pot considerar una acceptació sense matisos que, en efecte, l'acusat, en fer aquestes maniobres, s'ajustava estrictament a exigències professionals, sinó senzillament com la indicació que, encara que s'accepti (com accepta) que aquest tipus de massatges poguessin estar indicats en alguns casos i fins i tot poguessin estar-ho en el cas concret, no s'esvairia el caràcter delictiu dels fets, en sobrepassar el consentiment prestat per la víctima”.
Afegeix que “són actes de contingut sexual no legitimats per un inexistent consentiment. Suposa un salt en el buit dir que en no haver fet protesta expressa --tret de les molèsties per la menstruació-- a la sessió anterior i acudir a la següent cita, calia donar per suposat el consentiment per a aquests peculiars massatges intravaginals. Tampoc no es pot titllar de consentiment el silenci davant una ambigua menció "ara, l'interior" o "ara treballarem allò intern".
Subratlla “que no es tracta que la sala estimi delictiva la conculcació de determinades garanties exigides pels protocols (absència de consentiment escrit, apartament de les normes pactades d'exercici de la professió en l'àmbit del club, no fer servir guants), sinó que aquestes patents irregularitats conformen poderosos indicis que, en efecte, aquestes pràctiques eren alienes a la 'lex artis' i obeïen a motivacions incompatibles amb el correcte exercici professional. En abstracte poden ser congruents amb pràctiques sanitàries indicades; però en concret, no ho van ser”.
El tribunal considera “alambinada i insostenible” les especulacions sobre una conspiració de l'empresa o alguns dels seus empleats valent-se de la víctima per aconseguir la seva destitució. En aquest sentit, indica que "la víctima fos encoratjada a denunciar per personal del club, ni minva credibilitat al seu relat ni, per descomptat, priva d'eficàcia a la denúncia com a condició requerida per a la perseguibilitat".
La sala rebutja aplicar a aquest cas la 'llei del només sí és sí' perquè considera que aquesta legislació no és més favorable per al reu.
