Improvisació, imaginació i humor: la fórmula perfecta de l’Improshow

Quan el públic arriba al Teatreneu per veure l’Improshow el primer que troba és una papereta en blanc. “Bona tarda! Escriviu el que us passi pel cap i poseu-la en aquest cubell”. Així és com l’espectador comença a ser partícip de l’espectacle. I, aquesta fórmula, gràcies a la tècnica d’improvisació dels actors i actrius de Planeta Impro, ha fet que sigui el segon espectacle més vist a Catalunya amb un total de 87.252 espectadors.

“Improvisar ho pot aprendre tothom. Però fer-ho de forma professional amb tots els registres artístics que toquem, requereix una formació”, explica Àngel Galán, el director artístic de la companyia Planeta Impro. Els seus estudis a l’Escola del Teatre i l’experiència com a clown han propiciat que sigui un dels actors amb més trajectòria dins de la companyia. Concretament, 3 anys després de la seva fundació el 2001, a càrrec de José Luis Adserías, el seu creador.

Una hora abans de l’inici del passi del dimecres, l’Aleyda Puerto prepara la seva veu amb un nebulitzador. Al gener complirà dos anys com a actriu de la companyia. Els seus estudis a la Coco Comín i la seva voluntat d’anar aprenent malgrat ja estar formada, l’han portat a passar per la televisió, cinema i els musicals. “No m’aturo mai”, expressa mentre escalfa la seva veu.

L’art de la improvisació

L’obra funciona gràcies a les frases del públic. Els intèrprets les llegeixen i, entre tots tres, comencen a construir les històries amb diversos jocs. La interacció amb els espectadors és vital en el seu espectacle. Escoltar-se, mirar-se i estar atent és fonamental per anar filant un bon relat que faci riure l’espectador. “El cervell està treballant tota l’estona i encara que vulguis quedar-te en blanc, sempre tindràs alguna cosa per dir”, explica Àngel Galán. A més, tal com expressen els actors, la tècnica que perfeccionen cada setmana als entrenaments també els ajuda a evitar el col·lapse a l’hora de llegir una papereta.

Però saber improvisar no és suficient a l’escenari del Teatreneu. Els membres de Planeta Impro tenen molt clar que els espectadors venen a riure i a desconnectar de la seva quotidianitat. “La comèdia apareix deformant la realitat i exagerant-la. Quan la descontextualitzes, arriba la comèdia”, expressa Galán.

La incertesa de no saber què ha escrit el públic podria jugar una mala passada a l’hora de construir la primera història. Tal com expliquen l’Àngel i l’Aleyda, hi ha temes que procuren no incloure en el món de l’humor. Per exemple, la violència de gènere o el sexe més barroer. Segons l’Aleyda, sabrien donar-li la volta a alguna frase incòmode, ja que l’entrenament els permet saber-ho fer per endur-s’ho tot al seu terreny. Malgrat aquests límits, la imaginació del públic i la realització dels intèrprets sempre va més enllà. “En canvi, matem i la gent es pixa de riure”, afegeix el director artístic de la companyia.

Més enllà del Teatreneu

L’èxit de la companyia, que ha anat creixent amb el pas dels anys, ha fet que la improvisació trenqui fronteres i surti del Teatreneu. De fet, des del 2015, a l’escola Impro Training Center s’ensenya la tècnica d’improvisació teatral per tal d’aplicar els seus beneficis a la vida diària de les persones. “La gran majoria de la gent que hi va no és ni actor ni actriu. Volen descobrir una tècnica que els serveixi durant el seu dia a dia. Té una funció social molt bèstia”, expressa l’Àngel.

Improvisar per fer riure és l’únic objectiu dels membres de la companyia teatral. El format, que va arribar l’any 2001, s’ha anat reinventant per poder oferir el millor ambient al públic. I, a banda de les representacions al teatre, els membres de Planeta Impro han portat el seu art arreu d’Espanya. I també a països com Brasil o Suïssa, on han pogut improvisar en esdeveniments privats amb un ambient més íntim.

Sigui on sigui, l’Aleyda i l’Àngel – així com els altres 9 actors i actrius de la companyia – gaudeixen generant somriures a les cares dels seus espectadors. A banda de divertir-se amb els balls i la música, s’allunyen de la realitat més quotidiana per endinsar-se en un món fictici creat per les seves pròpies frases. Això sí, amb els suficients tocs de realitat per poder connectar amb les històries.