El cinema quinqui català, a debat a l’Auditori Barradas de L’Hospitalet

L’Auditori Barradas acollirà el dimecres 28 de febrer a les 18.30 hores la taula rodona “Els quinquis i la representació de les perifèries urbanes al cinema català: denúncia, exotització o nostàlgia?” i la projecció posterior de Perros callejeros, de José Antonio de la Loma (1977), rodada en part al barri de Bellvitge.

La iniciativa, de caràcter gratuït, està emmarcada en la línia de recuperació del patrimoni cinematogràfic, engegada per l’Acadèmia del Cinema Català el 2016. Compta amb la col·laboració de l’Ajuntament de L’Hospitalet i el Districte Cultural.

En aquesta ocasió, l’Acadèmia reivindica el cinema quinqui com a representació icònica de les perifèries urbanes durant la Transició i la dècada dels vuitanta, memòria visual d’un món esborrat del relat actual de les ciutats, però que forma part de la història de Barcelona, L’Hospitalet, Sant Adrià de Besòs, Badalona o Girona.

La taula rodona comptarà amb la participació de la crítica de cinema Nuria Vidal; el cineasta hospitalenc Juan Cruz (Tapes, Pelotas); l’escriptor Miqui Otero (Rayos, Simón) i la investigadora Alba Solà Garcia, autora de la tesi Campesinos, punks y charnegos. Luchas autónomas por la descolonización del pasado y del territorio en las periferias urbanas de Barcelona (1970-1992).  El debat abordarà les lògiques d’opressió que es perpetuaven en el gènere, els seus estigmes i les seves contradiccions.

Nascut el 1976 als nous polígons de barraquisme vertical dels extraradis, aquest cinema de denúncia va desafiar la seva època parlant de drogues, sexe i delinqüència i portant a la pantalla un conflicte social sense coartades redemptores. En un context de diàspora rural, lluita veïnal i violència estructural en els marges de les ciutats, el cinema quinqui va ser un gènere popular i breu que acabaria el 1985, després d’una trentena de pel·lícules rodades al carrer i amb actors no professionals, que sovint confonien la ficció amb la seva pròpia vida. És el cas de personatges com El Torete o El Vaquilla, autèntics herois populars amb finals tràgics, tant en la pantalla com en la realitat.

Quatre dècades més tard, l’Acadèmia del Cinema Català analitza la representació cinematogràfica del fenomen, amb una mirada específica a les localitzacions reals que van servir d’escenari d’aquestes pel·lícules, les reivindica i reflexiona en present sobre com va ser aquesta representació, quins efectes va tenir per a aquestes ciutats, i quins són encara ara els reptes i deures del cinema català en relació amb l’estigmatització de determinats espais i a la perpetuació de vells estereotips quinquis adaptats a altres comunitats.

Les localitzacions del cinema quinqui, en un itinerari virtual

Un itinerari virtual inèdit pels escenaris més emblemàtics d’aquesta cinematografia a Barcelona i l’àrea metropolitana, comissariat per la crítica cinematogràfica Núria Vidal, reivindicarà la seva memòria i les perifèries urbanes com a espais de rodatge i de dinamització cultural.

Perros callejeros, de José Antonio de la Loma, va ser rodada a l’antic reformatori de Wad-Ras, al Poble Nou de Barcelona, i als barris de la Mina i de Bellvitge, així com a Gavà i Castelldefels. Perros callejeros II va fer servir les localitzacions de la presó Model, el parc de la Ciutadella o la discoteca Zafiro 3, i es va filmar també al barri del Pomar de Badalona, a L’Hospitalet, Rubí i Saragossa. Amb Yo, El Vaquilla, José Antonio de la Loma aniria a Torre Baró i el Camp de la Bota, Castelldefels, Gavà, Girona, Lloret de Mar, Perpinyà i Vilanova i la Geltrú.

Nuria Vidal amplia la selecció amb dos títols que anticipen personatges quinquis:  Últimas tardes con Teresa, de Gonzalo Herralde, rodada al barri del Carmel i al Turó de la Rovira, entre altres indrets, i Fanny Pelopaja, de Vicente Aranda, en part rodada al barri xinès i a Vilafranca del Penedès. El 2022, Daniel Monzón faria una relectura contemporània del fenomen a Las leyes de la frontera, adaptant la novel·la de Javier Cercas.