El Consorci del Parc Natural de Collserola, juntament amb l’AMB, han identificat i catalogat 199 masies i 450 elements construïts inclosos en el pla especial de protecció de Collserola (PEPNat). Es tracta d’un inventari d’abast plurimunicipal que busca garantir la conservació i el reconeixement del patrimoni arquitectònic, cultural i paisatgístic d’aquestes construccions. El pla té un doble objectiu: ampliar els usos de les masies per dinamitzar el parc i alhora, assegurar el compliment d’un pla de gestió de finques a través del principi de corresponsabilitat. La coredactora del PEPNat, Eugènia Vidal, ha apuntat que el document “fomenta el manteniment i millora d’aquest patrimoni” i amplia la protecció que oferia l’anterior pla.
Pel que fa al catàleg de masies, el document inclou cases rurals i altres construccions en sòl no urbanitzable, mentre que en l’inventari de patrimoni cultural s’hi poden trobar elements relacionats amb el passat agrari de la zona, com ara fonts, safarejos, basses, barraques de pedra o mines. Segons la cap d’Oficina de Territori del Consorci de Collserola, Idoia Martin, el parc treballa per millorar la conservació del patrimoni, restringir l’ocupació de noves edificacions i evitar la fragmentació dels espais naturals. Per Martin, “és de vital importància la implicació dels municipis consorciats i altres ens per posar a la pràctica la rehabilitació d’aquests espais”.
A dia d’avui, encara queden mostres dels anteriors habitants de Collserola. D’abans del segle XIX s’han conservats elements vinculats a l’explotació agrària, com és el cas de poblats, ermites i masos. Les primeres estructures modernes de les quals se’n té constància daten entre el segle XIX i el XX, mentre que a partir dels anys cinquanta del segle passat van incrementar-se les construccions residencials. Les construccions van patir una davallada a partir de l’aprovació del PGM l’any 1976 i del pla PEPCo l’any 1987.
Tot i que l’anterior pla reconeixia l’existència de més de 200 elements entre xarxa viària, edificacions agrícoles i altres punts d’interès històric, no estava centrat en la preservació del patrimoni cultural i paisatgístic, que quedava en un segon terme. Tot i això, el document deixava palès que la protecció dels elements històrics més valuosos era difícil i convenia una política comuna d’administracions i institucions privades que en promoguessin la restauració i la divulgació cultural.
