Xavi Casinos: “Barcelona és un pou inesgotable d’històries desconegudes que sovint tenim davant els ulls”

Xavi Casinos (Barcelona, 1963) és un curiós nat. Periodista fins al moll de l’os, domina com ningú la tècnica de l’storytelling fent que tot el que explica “atrapi”. En aquests darrers 9 anys, el seu instint d’observació i capacitat de sorpresa s’han accentuat d’una forma molt notable. Especialment quan passeja per Barcelona amb ulls encuriosits i open mind per descobrir la història, i les històries, que s’amaguen rere la Barcelona Secreta que publica La Vanguardia.

Històries familiars, del carrer, de tants elements que tothom ha vist un milió de vegades passejant per Barcelona, però dels que no ens parem a pensar el com ni el perquè, estan recopilades en més de 430 articles que Xavi Casinos publica a La Vanguardia, cada diumenge, des de fa 9 anys, i que estan recopilats en 5 volums de Barcelona Secreta.

Xavi Casinos és el protagonista d’aquesta entrevista que ha donat en exclusiva per a La Ciutat.

 

Ja tens al teu heure 5 volums de Barcelona Secreta. Això és tota una fita.
Doncs sí. El volum que es presenta i que ja està a les llibreries, es diu Barcelona Secreta, volum  IV, però en realitat és el cinquè, perquè el primer es va dir Barcelona Misterios y Secretos. De fet, aquest últim segueix la mateixa línia dels anteriors i per tant, incrementem en un volum la col·lecció.

 

Com va començar aquesta història, quin és el seu gènesis?
Aquesta recerca històrica té el seu origen en una sèrie que faig cada diumenge a La Vanguardia des de fa 9 anys i que va començar com una casualitat. A hores d’ara ja té més de 430 capítols publicats i això és molt de material. L’editorial Edicions Viena es va interessar per fer un recopilatori, que va ser el volum primer, va anar bé, i a aquell primer en van seguir 4. I de fet, ja tinc l’encàrrec del sisè. Els llibres són 60 capítols per volum.

Em vaig fixar l’objectiu d’explicar, un cop per setmana, una curiositat de Barcelona, poc coneguda. Per a mi, la condició indispensable és que tot el que es parla als llibres, existeix i es pot visitar físicament i que tenen al darrera una història verificable. La ciutat de Barcelona està plena de detalls i d’elements que es van trobant mentre es camina o passeja.

 

De vegades passa que, quan les persones ens acostumem a veure alguna cosa: una inscripció, una escultura, un element d’una façana, etc., arriba el punt que no li donem cap importància ni ens fem cap pregunta. En canvi, tu estàs canviant aquesta percepció de Barcelona i convides a mirar-la d’una forma més atenta.
Diuen que la millor manera d’amagar una cosa és posar-la a la vista de tothom, i moltes vegades, ni te n’adones ni ho saps. El que passa és que ara, després de 9 anys, ja vaig una mica més entrenat per la ciutat i quan vaig caminant, tot sovint veig alguna cosa i penso, “ostres, què és això?” Llavors indago una mica i tot sovint apareix una història. A banda, també tinc diverses fonts que, afortunadament, em van alimentant perquè surtin articles setmanals des de fa 9 anys.

 

Per tant, a banda de l’observació, hi ha un treball d’investigació i documentació al darrera de Barcelona Secreta, una feina d’anar als arxius i remenar papers antics?
Sí, una mica sí. Des de molt jove, fins i tot abans de dedicar-me al periodisme, m’ha agradat indagar pel meu compte allò que em desperta la curiositat. Per exemple, guardava retalls de pàgines de diari que tractaven d’algun tema interessant, retalls de revistes, de publicacions antigues… Tot això ho guardava en carpetes i que quan vaig començar a fer Barcelona Secreta, moltes d’elles les vaig poder recuperar. També m’alimento de la meva pròpia biblioteca, que per ser d’un particular, penso que no està gens malament.

I després, de vegades, la casualitat juga el seu paper. Per exemple, fa uns quants dies vam fer una visita, amb unes persones del Port, a l’Escola Industrial de Barcelona. Allí, un especialista en arquitectura de l’Escola Industrial guiava la visita. De sobte, anem a l’entrada del carrer Urgell, on hi ha un pou tancat enmig d’unes columnes. Doncs bé, el guia va comentar que això és una copia dels banys àrabs de Girona. Vaig buscar les fotos i, efectivament, és igual. Fins i tot correspon a una zona dels banys que és com un accés i des d’on es distribuïa la gent a les diverses zones del recinte. Avui aquesta entrada fa les mateixes funcions en el complex que de l’Escola Industrial.

 

Està clar que algunes d’aquests històries de Barcelona Secreta van “sortint” com per casualitat, no?
De vegades és així. Un exemple. Un dia mirava un llibre de la història del Palau de la Generalitat i de sobte, en una nota a peu de pàgina, s’explicava que les cuatre columnes que hi ha a l’entrada del Palau, a la Plaça Sant jaume, venen de Troia. I això en una nota a peu de pàgina!. Vaig indagar i sí, no era de la Troia de l’Aquiles, sinó la Troia romanitzada, però era una troballa de feia més de 2000 anys. A partir d’aquí vaig fer l’article.

Alguns detalls que trobo en diversos llocs els converteixo en Barcelona Secreta. Acabo trobant referències, ja sigui a través d’internet, d’arxiu, de buscadors… Acaben sortint pistes que et guien fins a on vols arribar.

 

En aquest últim volum de Barcelona Secreta, que és el que trobarem a les llibreries, quina és la història que més et fascina?
N’hi ha unes quantes que trobo que tenen força gràcia. Una que em va provocar una gran admiració és a l’Escola Industrial, un edifici que fins fa molt poc era una residència d’estudiants. Aquí vaig descobrir una capella meravellosa, que està al primer pis. És Modernista, de maó vist, obra de l’arquitecte d’aquell moment de la Diputació de Barcelona, conegut per una de les seves obres menors, que és el famós pont del carrer del Bisbe que uneix la Generalitat amb la Casa dels Canonges i que no té ni 100 anys.

Aquest arquitecte, que es diu Joan Rubió i Bellver, va ser deixeble de Gaudí i a aquesta capella li va posar per títol Capella Parabòlica perquè l’arquitecte juga amb uns arcs parabòlics que sustenten la capella. L’Escola del Treball és l’escola d’FP més important de Catalunya i també té arcs parabòlics, més o menys de la mateixa època, i és el que més l’acosta a Gaudí.

 

Una altra història interessant?
N’hi ha una que m’ha agradat molt, perquè la vaig descobrir per casualitat. La vaig titular “L’apotecari del canó”. Resulta que en un determinat moment vaig trobar una referència a una farmàcia al carrer Sant Pere Més Baix, que es diu Pedrell. És la més antiga de Barcelona i es remunta al 1561, quan els farmacèutics encara eren apotecaris. Es tracta del comerç més antic de Barcelona. Aquesta apoteca estava al Barri de la Ribera, un dels més castigats el 1714, que va obligar a traslladar els apotecaris a on són ara, a Sant Pere més Baix. El darrer del la saga dels Pedrell, a banda d’apotecari, també era capellà i va morir sense descendència a finals del segle XVIII. El van enterrar a la capella de Santa Llúcia de la catedral i resulta que sobre la seva làpida hi ha un canó. Això va moure la meva curiositat. Un dia me’n vaig anar a la capella de Santa Llúcia a veure què, i efectivament, allà estava. La tomba provenia d’una època en la que la gent tenia l’afició d’agafar el seu cognom i fer-ne un jeroglífic. Però clar, què té a veure un canó amb el Pedrell? La cosa és que el canó està aguantat amb un suport i acaba amb una LL. Aleshores vaig descobrir que d’aquest canó se’n deia “pedrer” perquè disparava pedres i feia tot el mal que podia. És clar, a pedrer només calia afegir-hi la LL al darrera i ja ho tenim: Pedrell. Em vaig divertir moltíssim fent aquesta història.

 

Cal tenir un bon instint per adonar-se d’aquests detalls i en aquest cas, caldria anar fins a la Catedral de Barcelona. I una història més a peu de carrer?
Sí, i tant. Al Museu Marítim, que és de la Diputació de Barcelona, el seu director em va explicar que el que queda de l’antiga muralla medieval, només un baluard, havia servit com a calabós de la VI flota quan venia a Barcelona. Efectivament, aquells mariners, quan feien alguna cosa i els detenia la policia militar, acabaven en aquest calabós, just abans de portar-los al vaixell. Una vegada, als anys 60-70, de les últimes vegades que va venir la VI flota a Barcelona, de matinada hi havia una barcassa que recollia a tots els mariners militars i anava cap als vaixells de l’armada nord-americana. Es veu que anaven una mica bufats i en fer la corba del moll, van xocar contra un vaixell mercant i van morir molts mariners. De fet, hi ha un monument al costat de les Golondrines, que recorda el nom dels que van morir. Quina és la qüestió? Doncs que molts van morir ofegats perquè anaven emmanillats perquè estaven detinguts. Es veu que el Govern dels Estats Units va “untar” als pescadors que van intentar ajudar als mariners que van poder, perquè callessin per tota la vida que anaven emmanillats i per això s’havien ofegat.

 

Xavi, tu que ets el responsable de comunicació de la Diputació de Barcelona, pot ser que gràcies al teu càrrec hagis pogut entrar en llocs als que el públic en general no pot accedir?
Sí, de vegades això passa. T’explico una altra història. Un dia, una companya que portava els temes de comunicació del Palau Güell, que pertany a la Diputació, em va dir: tu ho sabies que després de la guerra, el Palau Güell va ser una comissaria de policia? No en tenia ni idea. Doncs bé, resulta que s’ha descobert una habitació que havia fet de magatzem i que, en buidar-la, el van deixar pràcticament com havia estat. Resulta havia fet les funcions de calabós i les parets estan plenes d’inscripcions de la gent que havia estat presa allà. Ara ho han restaurat, ho han documentat i esta previst que en breu sigui visitable. Algunes d’aquests inscripcions són ben surrealistes, molts dibuixos i referències sexuals.

Justament al Parc Güell, a sota de la Sala Hipòstila, hi ha com un antic dipòsit d’aigua, amb unes coses rares que en Gaudí hi va deixar, unes pedres amb unes formes estranyes, unes creus vermelles… Per explicar-ho hi ha teories de tota mena. Vaig poder baixar per fer el reportatge per La Vanguardia.

 

En Xavi Casinos és un pou d’històries, a quina més interessant, recopilades als seus llibres Barcelona Secreta. I si voleu assistir a la presentació del seu cinquè volum, serà el proper 28 de febrer, a les 19h, a la Casa del Llibre de Rambla Catalunya.