‘Ya nunca tengo hambre’, una carta d’esperança per a totes les dones

Parlar de l'(auto)violència que pateixen les dones per seguir els cànons de bellesa a través d’un detonador: el trastorn de la conducta alimentària. D’aquesta forma la Suerte puja sola a l’escenari. Amb un monòleg, per primer cop a la seva carrera,  explicant la seva història personal. Ya nunca tengo hambre és l’obra de teatre que des del 28 d’agost i fins al 8 de setembre es pot veure al teatre La Gleva, a Barcelona. I a l’octubre, als Teatros Luchana de Madrid. L’actriu, nascuda a Jaca, va escriure durant tres anys la història que ha marcat part del transcurs de la seva vida. Ara, amb 28, ha aconseguit traslladar-la al món del teatre per comunicar-la als espectadors. “Vaig adonar-me que necessitava parlar d’això a sobre d’un escenari amb un llenguatge clar, directe i sense eufemismes”. A banda d’això, Ya nunca tengo hambre parla de l’amor que la protagonista busca en els altres – amb una forta incidència en la validació masculina – per mostrar-se valenta davant del món.

El viatge comença gràcies a una conversa amb les seves amigues després del confinament. Això va ajudar la Suerte a ser conscient del TCA que va patir durant la seva adolescència. “És important en el moment el qual em passa i és quan m’adono que he de trencar un silenci”, explica la Suerte, que gràcies a la confiança de la directora de l’obra, Anna Sarrablo, ha aconseguit omplir la sala pràcticament cada dia. “L’estrena ha sigut bestial”, explica Sarrablo.

Naturalitzar i parlar de salut mental

Ya nunca tengo hambre s’ha gestat durant dos anys. “La Suerte em va passar el text perquè me’l llegís”, explica la directora. Posteriorment, es van posar a treballar per traslladar el que inicialment era una poesia a l’àmbit teatral. La posada en escena, l’escenografia i els codis necessaris per arribar a l’espectador. D’aquesta forma van anar trobant la fórmula perquè tot comencés a tenir sentit. “Ha sigut un procés que s’ha fet des del respecte al mateix procés. No sempre passa. A vegades treballes des de l’exigència, pressió o fins i tot la violència”, explica l’actriu. En tot cas, les dues coincideixen en ‘l’amor absolut’ cap a la història i tot el que comporta.

El component autobiogràfic juga un paper fonamental en l’obra. Tot i no ser el tema central, el trastorn de la conducta alimentària es planteja a l’escenari amb una forta declaració d’intencions. La ironia, i fins i tot amb un cert espai per a l’humor, la salut mental adopta un protagonisme clau durant tota la representació. “L’humor em va ajudar molt a escriure quan la ferida més sagnava. És un recurs que ens permet parlar d’aquests temes”, afegeix la Suerte. A més, segons l’actriu, l’humor ajuda a que l’espectador no desconnecti i ho pugui viure d’una forma menys dolorosa.

‘Compartir el dolor’

“És molt efectiu compartir el dolor. L’objectiu és que els grups d’amigues vinguin a veure l’obra i després surti la conversa a la taula del bar”, diu la Suerte. De fet, durant aquests dies de representacions, la protagonista s’ha trobat amb dones del públic que han aconseguit connectar amb els fonaments de la història. “Una noia em va agrair haver posat el cos per parlar d’aquest tema”, detalla. En tot cas, l’actriu busca que Ya nunca tengo hambre sigui una ‘abraçada’ per a totes les dones que hagin patit o encara travessin un TCA . “Vull enviar una carta d’esperança per a totes elles”.

Segons la directora, inicialment van plantejar que el tipus de públic de l’obra es trobava en una franja d’edat d’entre els 20 i els 30 anys. Però també han vingut assistents més grans. “El missatge ha arribat de la mateixa manera”, celebra Sarrablo. La directora, amb una experiència de 30 anys dins del món de la interpretació, era el primer cop que afrontava un repte que tractés aquesta temàtica. “Sempre intento que als meus projectes no només s’expliqui una història, sinó que també remogui les consciències de la gent”.

Salt a Madrid

Després de l’èxit que han assolit a la capital catalana, Ya nunca tengo hambre aterrarà a l’octubre als Teatros Luchana de Madrid per continuar explicant la història. “Tinc la sensació que funcionarà molt bé”, expressa la directora. Tot i que l’obra s’emmarca en el circuit del qual la directora anomena ‘circuit alternatiu’, tant ella com l’actriu esperen que la rebuda sigui igual de bona que a Barcelona. Seran només dues funcions, però la intenció és que les mirades de la Suerte amb el públic facin que el missatge impacti amb la mateixa força que ho ha fet a La Gleva.