David Aymerich només té 23 anys. Ell, autodidacta però convençut i entusiasta del seu projecte, porta des del 2012 pensant, escrivint, dirigint i produint el seu propi somni que ja s’ha fet realitat: la seva primera pel·lícula, Sweet Lemon – El dulce sabor del limón. Una història de controvèrsia on tots hem pres la decisió equivocada de les nostres vides. La pel·lícula –rodada en diferents espais tarragonins – va ser estrenada en el marc de les festes de Santa Tecla el passat 17 de setembre al Teatre Tarragona.
David Aymerich ets part del talent tarragoní: 23 anys i ja has escrit i dirigit una pel·lícula. Com has arribat fins aquí?
Des de petit escrivia i dibuixava contes i històries perquè m’agradava que la gent, més enllà de llegir-ho, també ho poguessin veure. A més, també havia vist moltes pel·lícules. Quan estudiava 4t d’ESO comentava als meus pares que volia ser director de cinema i em deien “no, director de cinema no, que et moriràs de gana!” (riu). Però ho tenia claríssim. Ja quan feia batxillerat vaig començar a escriure un curtmetratge sobre la història de tres nois que sortien de festa i a cadascú d’ells, els hi passava una anècdota diferent quan arribaven a casa. Volia seguir explicant la història d’un d’ells: això va ser el detonant de El dulce sabor del limón. Després, a la universitat, vaig continuar desenvolupant el guió fins després moure’n la producció. Va ser llavors quan vaig conèixer a l’actriu i coach d’actors, Mercè Rovira que em va animar a tirar endavant aquesta història amb els nostres propis recursos.
Quin és el missatge que vols llançar amb la teva pel·lícula “Sweet lemon – El dulce sabor del limón”?
Tal com diu el títol El dulce sabor del limón és una pel·lícula amb controvèrsies, constantment. La pel·lícula tracta d’en Jaume, un adolescent normal i corrent, com qualsevol de nosaltres i que a l’hora de prendre cada vegada la decisió equivocada, s’acaba posant en embolics molt més grans. Per què? Perquè l’adolescència és una etapa complicada de la vida. Si no prens la decisió adequada o si els que t’acompanyen no t’ajuden en fer-te adult, pots sortir-ne molt malmès d’aquest impàs. En l’adolescència comences a prendre consciència de les coses, a tenir una identitat, a definir-te com a persona. És el que li passa a en Jaume que no acabava de veure com els seus actes després tenen les seves conseqüències.
Ha estat rodada en espais molt emblemàtics, tarragoninament parlant. Ho tenies molt clar que la pel·lícula havia de rodar-se aquí i així buscar la complicitat amb l’espectador tarragoní?
Sí. Òbviament per la producció era molt més factible realitzar-la aquí, ja que gran part de l’equip era de Tarragona. Ho tenia molt clar perquè ja de petit volia explicar una història ambientada a la meva ciutat. Com a molts altres directors, m’agrada plantejar-me què m’agradaria veure com a espectador per tant, volia que sortís la meva ciutat mentre estic assegut a la butaca del cinema, reconèixer els espais, comprendre els protagonistes perquè estan passejant en llocs que l’espectador també ho ha fet. Rodar a Tarragona ho ha fet tot més fàcil: tenim localitzacions precioses. És una ciutat amb un enorme potencial. Tenim moltes ganes de portar la pel·lícula a festivals perquè vegin que bonica és Tarragona. El balcó del Mediterrani, la Rambla Nova, el Passeig de les Palmeres, el Far de la Banya, Carrer Major, el Carrer Granada, el Pla de la Seu, la terrassa del Pretori –que per a mi és el lloc més bonic de Tarragona- és una denúncia per dir, “ei, aquí està Tarragona, val molt la pena rodar coses aquí i comunicar com és la nostra ciutat”.
Imagino que El dulce sabor del limón també et deixa moltes anècdotes…
La casa del protagonista és casa meva i és clar, els hi deia als meus pares: “ei, que necessitem un llit de matrimoni!” I ja ens veus, traient el llit per la finestra perquè ambientàvem l’habitació al garatge. Els meus pares han tingut molta paciència. Fins i tot, el menjador era el de casa meva: el sostre d’una casa normalment és blanc, així que el tapàvem perquè no rebotés la llum. Ja ens veus fent forats al sostre per posar una tela negra… Encara ens han quedat marques al sostre. Els meus avis també venien a veure tota l’escenificació a casa, el meu tiet… i em deien “ai ta mare quan arribi a casa!” (riu).
Compaginar-ho amb la teva carrera universitària, Comunicació Audiovisual, mentre treballaves i feies la pel·lícula, imagino que tot plegat ha estat un aprenentatge de vida.
Sí, sí. Totalment. Els amics de la família em diuen que més enllà del que pugui arribar la pel·lícula, hem guanyat en aprenentatge i experiència per a les pròximes produccions. Això no t’ho dona cap Màster.
El llargmetratge ha comptat també amb actors de luxe i de la ciutat (com Mercè Rovira, Abril Garcia, Adrià Triviño, Aaron Quim Santiago). Què ha significat per a tu?
Una alegria molt gran. Dins del món del cinema trobar actors com la Mercè Rovira, l’Abril Garcia, l’Adrià Triviño… he de donar les gràcies perquè van formar part d’aquest projecte com a professionals i han acabat sent molt amics meus i grans companys que segur que m’acompanyaran en les properes produccions. Per tant, és tenir molta sort que gent de Tarragona es dediqui al cinema i vulgui formar part de la teva producció perquè és una feina d’equip. Si no fos per tota la gent que ha format part de pel·lícula això no hagués estat possible.
No només has dirigit “Sweet lemon – El dulce sabor del limón”, sinó que també n’has escrit el guió i també n’has fundat la productora.
Sí. Vaig llançar-me a la piscina jo sol. Vaig escriure el guió en el seu dia i vaig buscar productores perquè ho produïssin, no en van fer gaire cas perquè la pel·lícula és molt peculiar. Vaig decidir tirar la pel·lícula pel meu compte i vaig muntar la productora. De moment, m’agrada dirigir els guions que jo mateix he escrit.
Com sigut el finançament d’aquest llargmetratge?
A l’hora del finançament, jo ja tenia claríssim que em volia dedicar al món del cinema. Tots els estalvis que tenia dels meus pares i dels meus avis per a un hipotètic màster a l’acabar la carrera, ho vaig utilitzar per finançar la pel·lícula. També vaig gastar els meus estalvis, ajuda de familiars, amics i companys, entitats privades i, sobretot, Fleca Flaqué i altres comerços tarragonins que van participar amb aportacions a través d’un microcenatge local. El pressupost de la pel·lícula va ser de 30.000 €.
Quin balanç faries de la preestrena del passat 17 de setembre celebrada a Tarragona en el marc de Santa Tecla?
Ens venia molt de gust fer aquesta festa al Teatre Tarragona amb la col·laboració de l’Ajuntament. Va ser molt emocionant, molts bons auguris. La gent va gaudir moltíssim i va ser tot un plaer.
S’ha estrenat a Tarragona i ara es projectarà en diferents festivals internacionals, com per exemple?
El que vam fer diumenge dia 17 de setembre no és l’habitual. Normalment, quan acabes una pel·lícula, la portes a festivals i després, en fas la preestrena i l’estrena. Coincidia el tret de sortida dels festivals amb Santa Tecla i volíem agrair tot el suport al llarg de tots aquests anys. Ara començarem per festivals nacionals i internacionals. Festivals a dia d’avui només podem confirmar el del dia 21 d’octubre a Lleida, el Som Cinema. A les sales comercials, esperem portar la pel·lícula a finals de la primavera d’aquest 2018 i com a molt a la tardor.
Què n’extreus de Sweet Lemon en totes les seves fases?
Primer de tot, molts amics i molts nous companys. Però també, he crescut personalment i professionalment gràcies a tots els que m’envolten i han format part del projecte. He aprés a ser més constant, però també gràcies a la implicació dels meus companys al projecte.
Quins reptes t’hi has trobat al llarg de tots aquests anys durant la producció d’aquesta pel·lícula?
Quan tires una pel·lícula endavant has de ser una mica psicòleg i has de controlar les emocions de molta gent, sobretot durant el rodatge.
Estàs pensant ja en una segona producció?
L’Adrià Triviño –un dels actors secundaris- em va comentar que tenia ganes de fer més coses i em va engrescar a escriure el guió del segon llargmetratge. L’he reescrit amb el David Solans. El film es diu Nordur, ambientat a Islàndia, en anglès i en blanc i negre. És un drama musical que narra les peripècies d’una noia que vol guanyar-se la vida en el món de la indústria musical. Estarà produït entre Espanya i Islàndia i comptarà amb el pintor i fotògraf tarragoní, Lluc Queralt. Aquest film ara el produirà una productora de Sabadell (amb un pes del 75%) juntament amb una d’Islàndia que la coproduirà en una quarta part.
Cap a on t’agradaria dirigir la teva carrera cinematogràfica?
Només aspiro a poder seguint fent pel·lícules o alguna sèrie, que tampoc ho descarto. Espero que el públic –com els gladiadors- aixequin el polze amunt en senyal que els hi agraden les meves pel·lícules.
Tarragona continua en els teus plans?
Ara a l’octubre, impartiré uns tallers de guió al Centre Cívic de Sant Pere i Sant Pau juntament amb l’Ajuntament. Seguirem treballant perquè Tarragona tingui cultura cinematogràfica.
