Reus és una ciutat cultural plena d’actes memorables. Amb quin acte emblemàtic es quedaria?
És molt difícil escollir-ne un, perquè el bonic d’aquesta ciutat és, precisament, el conjunt de coses que acaben passant al llarg de l’any i que fan que la ciutat demostri que és viva. Evidentment, escolliria la Tronada pel simbolisme que té, pel que representa i pel que genera a la plaça Mercadal en el moment que esclata . És sense dubte una referència obligada. A més, la Tronada és un acte amb el qual el reusenc se sent més implicat.
Gaudi, creus que és més de Reus o de Riudoms?
Jo sóc de Reus però tota la meva família és de Riudoms. Nosaltres podem dir, fins i tot, que es dóna la circumstància que estem emparentats amb Gaudí. L’important, més que una discussió de campanades de si és de Reus o de Riudoms, és posar en valor la vinculació que té amb el camp i aquests dos municipis. L’expressió artística de l’arquitecte s’expressa a partir d’una realitat que ell coneix, una més rural i una altra més urbana. Per tant, l’important és que Gaudí és nostre.
Un blog per seguir actiu periodísticament. Què li aporta a part d’alegries i algun que altre premi?
M’ha servit per seguir connectat a la ciutat. He treballat a mitjans locals i, evidentment, ja la vivia directament perquè la feina m’ho permetia. A la Cambra tenim una visió molt ciutadana de les coses i estem molt connectats però evidnetment és un altre tipus de feina. A mi m’agradava explicar la ciutat, però quan deixes de fer-ho notes un cert buit. Aleshores, vaig veure l’oportunitat de fer un blog, un mitjà de comunicació, que gràcies a les xarxes et permet connectar moltíssim amb els teus lectors. La veritat és que ha estat una sorpresa el seu èxit perquè jo ho feia com a teràpia.
Projectes que tingui entre mans..
Més enllà de continuar amb la difusió del llibre Creu-me, és possible, estem preparant una sessió radiofònica que farem a la tardor. Tindrà lloc al teatre i serà un programa de radio en directe i, a més a més, hi haurà actuacions en viu. Aquesta sessió estarà dedicada a la memòria del doctor Frias, que en el seu moment va participar a la radio on hi jugava un paper determinant. Això explica perquè el doctor Frias també acaba generant un sentiment entre la ciutadania. Tothom el coneixia pels seus consells de puericultura. A partir d’aquí, del relat de les seves recomanacions, farem una ficció de com era el Reus a l’època dels anys 50 i explicarem quin era el batec de la ciutat.
Canviant de tema, vostè va passar per un moment delicat de salut, el càncer. Quina ha sigut la seva experiència?
D’entrada vull posar en valor la sort que tenim la gent d’aquesta comarca de tenir un hospital de referència, l’Hospital Sant Joan. Quan passes una malaltia d’aquestes característiques sentir-te tant bé al costat de casa ho fa tot més fàcil. A nivell personal, el càncer és un cop fort. Sempre dic que quan pateixes tu la malaltia és més fàcil d’administrar que quan la pateix una altra persona que estimes. Quan tu tens càncer, saps el que sents i amb el què t’afrontes. Particularment, ho vaig portar bastant bé. Però vull destacar la importància que té l’acompanyament psicològic de la Lliga Contra el Càncer.
D’aquí va sorgir el seu llibre, Creu-me, és possible, del qual està molt orgullós. Per què un llibre?
Vaig considerar, en la línea deresponsabilitat que té el periodista, que havia d’aportar el meu granet d’arena a un tema tant especial com aquest. Aleshores, havia observat que els mitjans de comunicació tractaven el càncer amb un plantejament en sentit negatiu, és a dir, les metàfores que hi ha al voltant d’aquesta malaltia són, la corrupció és el càncer de la política o el jugador és el càncer de l’equip. Evidentment, el càncer no és quelcom positiu. Però quan tu estàs passant per això, sentir aquestes metàfores et desanimen. Per aquesta raó, vaig fer un llibre i el vaig fer amb periodistes, ells seran prescriptors i, almenys aquests, quan hagin de parlar del càncer ho faran sempre des d’aquesta altra visió que vull plantejar. El càncer no és sinònim de mort, sinó de malaltia. I hem d’intentar ser curosos amb el llenguatge.
Un referent literari…
He tingut la sort d’haver viscut sota el pis del meu referent, l’escriptor Xavi Amorós. A part de la nostra amistat ferma, sempre l’he admirat moltíssim com escriu i com descriu la ciutat. És el meu referen. Tot i que a casa meva sempre hem llegit a Josep Pla.
Quina és la seva visió sobre el panorama periodístic local?
Bo.Ara mateix, tenint en compte tot el que hem passat amb la crisis econòmica, ens hem de felicitar perquè hi ha una sèrie de mitjans que ajuden a cohesionar la ciutat. Pel volum que té Reus ha d’haver mitjans com els que hi ha, en un bagatge comunicatiu potent. Evidentment, sempre es podrien millorar les condicions laborals dels que s’hi dediquen perquè és una feina que requereix una implicació altíssima. Molts cops la gent parla molt bé dels metges, bombers, policies que tenen una sèrie de serveis que són fundamentals per a què la societat rutlli. El periodisme també està al servei del ciutadà, fa una funció social i els periodistes asseguren que la democràcia segui plural. Però la gent no li dona la rellevància que li correspon.
Com veu als joves periodistes prematurs que treballen en condicions difícils a medis digitals i en paper?
Fa més o menys uns 30 anys que treballo, quan vaig començar les condicions no eren idònies. Anava a l’emissora i no cobrava ni un ral. Evidentment no té cap lògica, hi ha altres professions que la gent si no cobra no treballa. Lamentablement, avui en dia aquesta siutació no ha canviat. Nosaltres sí que ho fem. El periodisme té altres satisfaccions intangibles que són difícils d’explicar a casa quan tens tres fills i una hipoteca. Però jo sense això no podria viure. Sense aquest intangible que et dona el periodisme i que et permet aixecar-te cada dia i ser feliç. El periodisme és una professió vocacional.
Un referent periodístic..
No sóc gaire de referents periodístics. N’hi ha que m’agraden molt com Francino, Buenafuente, Josep Maria Martín, entre altres. Tota aquesta gent que ha començant a fer periodisme a casa. El Josep Maria Arias va ser el meu mestre i em va ajudar moltíssim.
Un bon exemple de periodista hauria de tenir…
Vocació, capacitat de sacrifici i sobretot, no perdre mai la passió.
J.Albesa
