Des del govern intern de la Universitat, com es valoren aquests 25 anys de progrés?
Positivament, tot i que també amb una mica de tristor. Aquests èxits aconseguits valdrien la pena que es reconeguessin també per part de l’administració.
No ens hem plantejat mai arribar en un temps determinat a cap certamen; simplement hem anat fent feina, i el balanç dels 25 anys ha resultat satisfactori pel que hem fet, i seguirem fent.
Són 12 els centres de formació superior els que engloba la URV, situats a Tarragona, Reus, Tortosa el Vendrell i Vila-seca. Quins són els més avançats i quins són els que necessiten millores urgents?
Els més desenvolupats són Campus Catalunya i Sescelades. El que pateix més amb serveis és el de Bellissens (Reus). Tortosa gaudeix d’una situació plenament consolidada amb un edifici nou, i el Vendrell una situació confortable però provisional. Pels pròxims anys ens haurem de plantejar quines millores proporcionem al Vendrell.
És necessari augmentar la diversitat de graus que ofereix la URV?
Quan ens mirem la selectivitat a les comarques de Tarragona veiem que hi ha una fracció d’estudiants que marxen fora de Tarragona a fer estudis que nosaltres encara no tenim. En alguns casos marxen un nombre tan petit que no té sentit plantejar-se això, però en alguns àmbits sí que veiem la possibilitat d’ampliar algun grau. El que si estem treballant és poder augmentar el nombre d’estudiants de màster, que és on hi ha realment la mobilitat.
Què opina sobre l’autonomia d’establir els graus que l’alumnat o la universitat desitgi? Quins avantatges o desavantatges poden causar respecte a la competència laboral?
Sempre he defensat que les universitats han de tenir llibertat per poder planificar els títols que vulguin i així planificar títols diferents als que fan els altres. És molt important tenir llibertat per adequar-nos al nostre entorn i a la nostra demanda.
Veig un avantatge el fet que no tots els perfils siguin iguals. Cada vegada es busquen persones més barrejades, ajunten grups mixtos, etcètera. Ajuntar-se en un grup un periodista, un advocat i un estudiant de ciències és bo per la diversificació.
El 42,8% del pressupost de la URV s’inverteix en recerca -112.600.000 MEUR- i en docència -57.600.000 MEUR-. Es preveu augmentar-lo durant el 2017?
La meitat del pressupost de la URV està destinat a la recerca i a la docència. Això és perquè els professors són contractats per fer ambdues, i amb la jornada de docència no consumeixen el seu temps.
Augmentar-lo seria perfecte si estigués a les nostres mans. La qüestió és que els nostres ingressos depenen de la subvenció de la Generalitat i dels diners que ingressem per taxes que paguen els alumnes, i pel que sabem, aquest 2017 no hi ha cap increment fabulós. Per tant, el pressupost és molt continuista respecte el 2016.
La URV és la universitat catalana que té més estudiants becats per part del Ministeri. Com es regula aquest fet respecte a la Universitat? Creu que per part del Ministeri es té en compte la diversitat de preu de cada universitat o és un baròmetre general?
Les beques del règim general del Ministeri es tramiten a través del nivell acadèmic i econòmic. Això significa que la nostra demarcació té una comunitat de joves que pertanyen a famílies amb un menor nivell de renda. Els estudiants becats pel Ministeri tenen matrícula gratuïta, i el Ministeri ens compensa a la Universitat per aquestes matrícules. La qüestió és que el Ministeri ens compensa amb els preus de matrícula que té fixats des de l’any 2011, i no amb els preus actuals. No ens compensa per la part equivalent, i això són milions d’euros que no ingressem. Nosaltres estem molt contents de becar a tots els estudiants, perquè el talent és a tot arreu independentment del nivell econòmic familiar, però preferirem ingressar aquestes beques i donar-les nosaltres, perquè al cap i a la fi és el que fem però sense obtenir l’equivalent proporció dels diners.
Després d’acabar els estudis, és complicat endinsar-se en el món laboral?
El món laboral espanyol cada vegada es va precaritzant més per tothom, i per descomptat, pels joves estudiants. Altres països més desenvolupats no tenen menys universitaris que nosaltres, però tenen feines per ells. Així que ens hauríem de preocupar seriosament; si no es necessita gent qualificada perquè aquest país es pot permetre viure sense qualificació, estem molt malament.
Alguns universitaris prefereixen altres universitats amb un suposat prestigi més elevat? Com combat això la URV?
Pot ser que sigui un tema de prestigi o bé de mobilitat. Trobo que el nostre entorn no té la percepció de tenir un producte de gran qualitat. Tinc la impressió que les empreses, institucions, ciutadans, etc., no valoren suficientment el treball que es gestiona aquí, i potser per això decideixen portar als fills a un altre lloc. Pot ser com a ciutat no s’ha treballat suficientment l’atractiu que té Tarragona, com ho ha fet per exemple Barcelona. Hauríem de començar a comportar-nos com una metròpoli situada al sud de Catalunya.
D’altra banda, també hi ha casos de retorn. És a dir, estudiants que no han fet el grau amb nosaltres, però sí que vénen a fer el màster. Potser també és per la immediatesa que obliga a decidir als joves què volen estudiar i on el què fa prendre aquestes decisions.
La URV compta amb professors associats, professionals de cada sector. Bons professionals significa bons docents?
Per la limitació que tenim en contractació, és un recurs que hem utilitzat massa. Però és bo tenir-ne per tal que els estudiants tinguin una relació directa amb el món laboral. No obstant, ser un bon professional no és sinònim de ser un bon docent, però estic convençut que és un factor molt enriquidor si s’utilitza en justa mesura.
La mobilitat entre estudiants estrangers que vénen a estudiar a la URV i alumnes d’aquí cap a universitats estrangeres té una tendència creixent. Quina repercussió té aquesta mobilitat?
Cada vegada ens estem plantejant més seriosament el fet de poder oferir títols en anglès. Alhora, atraiem gent talentosa i vénen amb la intenció d’estudiar i en acabat, treballar aquí. Els estudiants de mobilitat no són turistes. Per tant, s’hauria d’aprofitar per part de les empreses del voltant aquest talent.
D’altra banda, trobo que no es fa una revisió crítica del programa Erasmus. Veig alumnes que se’l prenen com una excursió llarga. No sé si haver estat fora els encoratja per buscar feina a un altre país, en cas de no trobar-la aquí. Aquest tema em preocupa, però no sé si depèn només de nosaltres, o bé és una qüestió de la cultura de mobilitat del país.
MARINA VILLEGAS MILÀ
