Anna M. Bofarull, cineasta, guionista i productora tarragonina: “M’implico molt en temes que tenen un fort vincle social”

Qui és l’Anna M. Bofarull?

Soc guionista, productora i directora de cinema. Una persona molt apassionada pel cine amb una obsessió per explicar històries i que fa tot el possible per aconseguir-ho.

Per què va decidir dedicar-se al món del cinema?

Des de molt petiteta m’ha apassionat el món del cinema. És completament vocacional, una passió, una necessitat d’explicar històries a través de la càmera i del llenguatge cinematogràfic. Per mi ha esdevingut una manera de viure, ha estat un instint, una necessitat.

Quin és el seu primer record al voltant del món cinematogràfic?

La primera pel·lícula que vaig veure va ser ‘Mary Poppins’, crec que jo tenia uns 6 anys. Recordo l’experiència d’entrar a la sala, però no tant la pel·lícula, de fet com a espectadora m’ha marcat molt més el cinema que he vist a la televisió de casa que a la sala de cine. El meu avi i la meva mare eren molt aficionats al cinema i amb ells vaig veure moltes pel·lícules de cinema clàssic que han estat les que més m’han marcat.

Un dels seus films que va rebre molt bones crítiques va ser ‘Sonata per a violoncel’. D’on va sorgir la idea?

La meva mare pateix fibromiàlgia i aquesta malaltia sempre ha estat molt present al meu entorn. Sempre m’ha preocupat molt com algú pot viure amb aquest dolor crònic i d’alguna manera és una història que volia explicar des de feia temps i des del punt de vista d’algú que es dediqués al món creatiu. D’aquí una mica la protagonista, que és una violoncel·lista de trajectòria internacional  de primer nivell que veu com comença a patir un dolor molt fort i no pot seguir tocant. I ja no és haver de plantejar-se canviar de vida, sinó deixar de tocar i acceptar que ja no ho pots fer. En definitiva la pel·lícula intenta entendre això, com aquesta dona s’enfronta al seu propi cos per acceptar, o no, deixar de tocar.

Esmenta que la seva mare pateix fibromiàlgia. Què ha significat per vostè aquesta malaltia?

Cada moment amb la meva mare està marcat per aquesta malaltia. El fet de decidir que podem fer juntes i que no va molt marcat per la fibromiàlgia i és per aquest motiu que m’obsessionava el fet de parlar-ne en una pel·lícula. La definiria com una malaltia molt dura i molt difícil d’entendre. No és fàcil de detectar ni es veu a les analítiques, de manera que quan els malalts són diagnosticats ja porten una llarga trajectòria de problemes. Et fa mal al cos, és un dolor que es mou, difícil d’explicar i justificar. Quan vaig estar documentant-me per la pel·lícula em trobava a molta gent que em deia que tenia molts problemes familiars perquè molts no es creien que el dolor era real. És una malaltia molt injusta i molt dura.

També ha esmentat en més d’una ocasió la importància de la música en aquest film el concret.

El dolor és difícil de plasmar a no ser que ho expliquis utilitzant la paraula. Vaig confiar en l’expressivitat de la Montse Germán, actriu que interpreta a la protagonista, i en la música, la qual va utilitzar-se de manera que pogués transmetre a l’espectador apropiadament el moment de dolor que viu la protagonista.

També ha dirigit, escrit i produït ‘Barcelona 1714’.

‘Barcelona 1714’ és una història entre dos joves a la ciutat de Barcelona assetjada fa tres segles. És la història de l’Agnès, una noia jove que està cansada de l’assetjament de la ciutat i vol una vida més tranquil·la, fugir de la ciutat. Però s’enamora d’un oficial que vol quedar-se a la ciutat i lluitar fins a l’últim moment. Al seu voltant hi ha tot una sèrie de personatges que sobreviuen en aquest context, des de dones que viuen en un ambient de camps de refugiats a espies que vénen informació a l’enemic.

Fins i tot s’ha atrevit a parlar d’un tema tan delicat com és la Jihad al film ‘Sinjar’.

Aquest és el projecte en el qual estic treballant en l’actualitat. Serà la meva propera pel·lícula i és una història de tres dones que considero molt necessària. Parla de les esclaves sexuals i de les mares europees que han vist com els seus fills marxaven a unir-se a la Jihad. En el fons és una manera de parlar d’aquestes guerres globals que sembla que només passen al televisor de casa i a territoris molt llunyans, però que en realitat poden estar molt vinculades a la història personal i familiar de cadascú. Al final t’adones de l’afortunada que ets de viure en una altra part del món més segura. M’implico molt en temes que tenen un fort vincle social.

Diria que els seus treballs tenen segell d’identitat?

Darrerament estic molt centrada a tractar personatges principals femenins.  M’interessa molt el tema de la maternitat, de la relació amb els familiars, de gent que s’estima i intenta trobar-se i l’aparició d’un element que fa que les persones que s’estimen hagin de  separar-se, sigui per una guerra o per una malaltia.

Creu que la indústria cinematogràfica posa més impediments a les dones que als homes?

Sí, és en els darrers temps que les dones han aconseguit reivindicar no només la seva posició com autores, sinó la seva presència als comitès. El problema no està en el fet que no hi hagi prou dones fent projectes, sinó en qui ha estat gestionant els diners i decidint quins projectes es fan i quins no. Els comitès estan majoritàriament formats per homes, tot i que cada cop són més paritaris i aquí és on es va notant que hi ha mesures que ajuden a regular, però sí que és veritat que un dels problemes que m’he anat trobant pel camí és que la meva manera d’intentar explicar les coses anava molt lligada al fet de ser dona.

Ens pot fer cinc cèntims sobre futurs projectes?

Actualment estic treballant en ‘Sinjar’, que serà el proper rodatge, i estic immersa també en el guió d’una sèrie de televisió que es diu ‘Morir de pie’, un drama històric centrat en la figura de Dolores Ibárruri. D’altra banda treballo en un documental que es diu ‘Fake lies’, viculat amb l’1 d’octubre.

Constantment sentim crítiques de la situació cinematogràfica a Espanya. Quina opinió té?

Crec que el món de la cultura sempre ha estat en crisi, o almenys sempre treballem en precari perquè es necessiten més recursos dels que hi ha. Fer cinema és molt car i el sistema d’ajudes públiques és difícil, però com a creadors hem de trobar el punt on crear amb el que tenim i jo crec que sempre he estat en aquest punt, intentant tenir les millors condicions possibles, però sent independent per tenir llibertat creativa. De les dificultats surten grans obres.