Coia Valls, escriptora: “Tots tenim les nostres zones fosques, però sempre anem a la recerca de la llum”

0
308
La Coia Valls després de l’entrevista amb La Ciutat. Foto: DMJ.
Cosum Gencat BLAU (juny 2019) 728×90

Escriptora, pedagoga, terapeuta i logopeda. És complicat compaginar-ho tot?
Sempre dic que tot allò que fas està al servei de la totalitat. Si omplim per un cantó, la resta se n’enriqueix. Treballar a l’escola amb nens amb discapacitats m’ha servit per practicar la tolerància, la sensibilitat cap a capacitats diferents. Per conèixer l’ànima humana en altres dimensions. Per tant, quan escric ho faig des del que sóc. Escric des de la meva condició de dona, mare, terapeuta, logopeda… tot això configura una mirada al teu voltant.

Què li ha portat a escriure?
Quan era petita vaig adonar-me que la paraula tenia un poder salvífic. Recordo que quan llegia a la meva padrina, que tenia una malaltia terminal, el seu rostre es relaxava i somreia. Quan se’m van acabar les lectures per llegir-li, vaig pensar que jo també podia enfilar paraules i construir significats. Va ser així com vaig començar a escriure: per llegir-li a ella. Després, evidentment, el temps et porta a utilitzar aquesta habilitat per entendre’t millor, per exemple quan ets adolescent, per viure altres vides… i és quan en fas un ofici, i com tal s’ha de practicar.

Camins de Coupvray. Foto: ©xrtrigo.

Abans d’endinsar-nos en la seva novel·la, ‘Els camins de la Llum’, expliqui’ns com va sorgir la idea d’escriure sobre la vida d’en Louis Braille?
Treballar amb nens sords ha fet que me n’adonés que hi va haver un abans i un després. Amb l’arribada del trasplantament coclear, un implant que es fa a la còclea, els sords poden recuperar la sensació de sentir. Són nens que són sords, ja que si desconnecten   l’implant no hi senten, però poden accedir a la parla i el llenguatge, per tant poden escoltar i parlar. I amb els cecs va passar el mateix. Aquest abans i després es va produir amb l’aparició del mètode Braille. Darrere d’aquest mètode hi ha un personatge que és molt desconegut. Va ser aquí quan em vaig interessar per ell i vaig adonar-me’n que el mètode havia transcendit però que ell havia quedat a la foscúria. Vaig pensar que pagava la pena poder conèixer al seu impulsor.

Per tant, podem afirmar que la gent coneix el sistema de lectura, però no el seu origen i la persona que el va impulsar…
Efectivament, hi ha un gran desconeixement. La gent no sap qui hi ha darrere d’aquest sistema. Si la persona que el va idear era cega o no, si el va crear des de la visió o no… I tampoc els mètodes que van precedir-lo. 

Quins van ser aquests mètodes?
Hi ha via un sistema anterior que el va crear un capità de l’exèrcit, en Charles Barbier. Va ser ideat perquè els soldats, des de les trinxeres, poguessin llegir els codis amb els que enviaven missatges sense ser descoberts per l’enemic. Aquest era un sistema de relleu, igual que el Braille, però menys desenvolupat, més rudimentari i menys fluid, ja que eren 9 punts i no 6, i això té unes desavantatges importants. Era un mètode sonogràfic, ja que es parlava de la mateixa manera que s’escrivia, no tenia en compte cap mena de norma ortogràfica… 

No obstant, és molt bonic pensar que un sistema que va ser ideat per la guerra, després emprengués un camí que ha servit per alliberar als cecs de les seves cadenes, fer-los més lliures i donant-los-hi accés al coneixement.

Cementiri de Coupvray. Foto: ©xrtrigo.

Tot i que el llibre parla d’en Louis Braille, l’home que va dissenyar un sistema de lectura i escriptura per a persones amb discapacitat visual, la novel·la no és una autobiografia, oi?
Correcte. Tot i que s’ha dit, no és així. Mai ha estat la meva intenció. Jo faig ficció. El que m’interessa és el personatge i inserir-lo en el món que l’ha tocat viure. En el cas d’en Louis Braille el que volia fer era col·locar-lo al segle XIX, mirar on va néixer, que passava en aquell moment. Va néixer a Coupvray, però es va traslladar a la Institució, que estava a Paris, que en aquell moment vivia una perpètua lluita revolucionaria. Louis Braille va començar a fer-se gran i a patir tisis. La salut del protagonista, i de la mateixa França van en paral·lel. Volia fer una novel·la amb escenaris on poder-se bellugar i crear altres personatges, no només centrar-me en ell. 

‘Els camins de la llum’ parla de la lluita i l’esperança. Tot i que se centra en la ceguesa del petit Louis, el missatge el podem extrapolar a tothom, oi?
Sí. Amb aquest llibre he volgut posar l’accent en un nen que és de poble i cec, sense possibilitats aparents, però que creu molt en el mètode i en la tenacitat. És a dir, és un llibre en positiu. Dit això, cadascú tenim les nostres pròpies zones fosques i moltes vegades caminem entre penombres, però sempre anem a la recerca de la llum. Hi ha temporades de claror i d’altres que no tant… Però sempre anem a la recerca de la felicitat, la llum, l’amor… A mi m’agrada dir que “davant de qui sap que el vol, que s’aparti el món”. Si tu creus de veritat, qualsevol esforç és plausible i paga la pena. D’això, en Louis Braille en va fer l’objectiu de la seva vida, i li va donar moltes satisfaccions, però no totes, ja que va morir i al mètode encara no li havien donat l’oficialitat. 

El seu llibre fa que el lector/a sigui conscient d’altres sentits que durant el nostre dia a dia passes desapercebuts, però que són molt importants. Per exemple una ràfega d’aire, un espai, un olor…
Els humans tenim tots aquests sentits, però el que passa és que la vista “emborratxa” als altres. El cervell codifica milers de coses. Els cecs, aquesta sobre estimulació visual, que cada vegada és més gran, la tenen capada, per tant han de donar significat a altres estímuls que per nosaltres passen per segon terme. Per exemple, mentre estava investigant, quan estava parlant amb un noi cec em va dir: “Coia, avui he somiat amb tu”. I jo li vaig dir: “Com ho has fet si no m’has vist mai i no m’has tocat mai?”.

En aquell moment vaig entendre moltes coses, ells no necessiten tocar per poder saber com ets. No els dona cap informació el fet de tenir el nas més gran o més petit. A ells els hi importa ben poc si portem el cabell ros, vermell o tenim els ulls verds o blaus, és informació que no és important. El que els aporta informació és el color de la veu, l’energia que es posa al parlar, si es mouen les mans o no (ells perceben molt bé el desplaçament de l’aire), l’olor corporal… tots uns arxius sensorials que els permeten identificar als seus interlocutors. Els hi és igual si la persona que tenen al davant s’ha engreixat o li han sortit cabells blancs o arrugues a la cara. I això, una mica el petit príncep ja ho diu, l’important no està a la vista. L’important és poder-se aturar i ser conscient de tots aquests estímuls que rebem i que poden passar desapercebuts.

A Coupvray, davant el llit dels pares d’en Louis Braille.Foto: ©xrtrigo.

És molt curiós veure com allò que li provoca la ceguesa al petit Louis es converteix en l’eina que revolucionarà el sistema de llenguatge per a cecs.
Exacte. És com el sistema Barbier, que va ser creat per a la guerra i que després va evolucionar a un llenguatge per donar més autonomia als cecs. Tot i que l’eina no és exactament la mateixa, ja que ell va perdre l’ull amb una eina que utilitzava el seu pare per rebaixar el cuir (era baster) amb una eina molt similar, un punxó, va construir els punts en relleu.

En algun moment t’has tapat els ulls?
Sí, de fet, alguna vegada ho he fet en algun club de lectura on hem parlat del llibre, o durant una presentació. He repartit antifaços i he fet lectures per a que els presents puguin ubicar la font sonora, perquè diguin com se senten, si tenen angoixa o no, si els hi és més fàcil interioritzar la veu, o imaginar… Són experiències que paga la pena fer, ja que cadascú pot extreure les seves pròpies conclusions.

El llibre està editat en català, castellà i també en Braille, oi?
Sí. I també en daisy. És com un audiollibre però per a cecs. Està gravat amb una veu no dramatitzada. És una veu humana que s’enregistra amb una lectura plana perquè la persona que l’escolti pugui dotar-la de significat i decidir allò que és important i on posar èmfasi. 

Ara es llençarà una tercera edició. Molt bona notícia.
I tant! És molt bona notícia. En un món tan frugal, on tot passa d’una manera molt ràpida, passar de la taula de novetats a la prestatgeria és un moment. Que els lectors m’hagin mostrat aquesta confiança i m’hagin donat aquesta possibilitat a les portes de Sant Jordi, quan hi ha tants autors que surten amb força, és un honor immens.   

Té nous projectes en ment?
Estic treballant una protagonista femenina de la que no se massa cosa. Només puc dir que està buscant un lloc per donar a llum. Tot va començar perquè el meu company i amic de 4 potes va morir amb 18 anys. En tot aquest temps han passat moltes coses i ell sempre ha estat allà. Quan va morir vaig llegir que els animals en llibertat que van en manada, quan noten que van a morir, s’hi aparten, mentre la manada, on segurament hi ha una femella embarassada, segueix. Aquest és el cicle de la vida. Dit això, quan el meu gos va morir vaig entendre que el missatge era aquest, que a la propera novel·la havia de començar a l’inrevés, una dona que busca un lloc per donar a llum a la seva criatura. Ara estic intentant descobrir qui és aquesta dona.

Al taller d’en Simon Braïlle, el pare d’en Louis (Coupvray). Foto: ©xrtrigo.

FER UN COMENTARI