Demanen 5 anys de presó per una mare que va entregar tard els fills al seu ex

Sílvia Aquiles du sense la custòdia dels seus fills -i amb un règim de visites draconià- des del març de 2020. Malgrat ser reconeguda per la Generalitat com a víctima de violència institucional, ara s’enfronta a una pena de cinc anys de presó per, segons el seu ex, sostracció dels seus fills.

El judici s’havia de celebrar ahir dimarts, però el jutge va decidir retardar la vista fins a mitjans del mes de maig, a causa del volum de les darreres proves aportades per la seva defensa, que han de ser estudiades tant per la fiscalia com per l’acusació particular (que és la que li demana 5 anys de pena).

ELS FETS

Aquiles fa temps que va començar una lluita judicial quan la seva filla, amb tres anys, li va manifestar haver patit abusos sexuals per part del pare. Una escalada de denúncies, proves pericials i informes judicials que finalment se li han girat en contra.

La sentència de 2020 va determinar que la custòdia del més petit dels fills d’Aquiles (llavors de cinc anys) fos lliurada al pare i la de la més gran (de set) la va donar a la Direcció General d’Atenció a la Infància (DGAIA) perquè la nena es negava a veure el progenitor.

Entre els arguments esgrimits pel jutjat: que la mare impedia la relació dels menors amb el pare. És a dir, la jutgessa de família va acusar Sílvia d’exercir el SAP contra els fills.

La nena va passar prop de deu mesos internada sense comunicació amb la mare i apartada del seu germà. Finalment, la DGAIA va acabar cedint la custòdia de la nena al progenitor. Des de la separació forçosa, Aquil·les gairebé no veu els seus fills amb un règim de visites vigilades tremendament restrictiu. Tot això va passar després que ella denunciés la seva exparella per possibles abusos sexuals cap als seus fills.

Aquiles, com d’altres dones, va ser acusada d’exercir sobre els nens la suposada Síndrome d’Alienació Parental (SAP), una patologia inexistent que no ha estat reconeguda per cap institució mèdica de rellevància i l’ús de la qual ha estat prohibit per llei. Aquesta suposada síndrome entra a la Justícia a través informes psicosocials que deslegitimen el relat tant de les dones com dels seus fills i filles, i les culpen de rentar el cervell als menors.

VISITA AL JUTJAT

L’acusada ha acudit al jutjat acompanyada d’una vintena de ‘mares protectores’, unes dones que han travessat per processos similars, algunes activistes i un observatori feminista de justícia format per quatre lletrades pertanyents a l’organització Dones Juristes.

L’advocada d’Aquiles ha presentat al jutge un dossier de gairebé 500 pàgines que, entre altres coses, inclou la investigació, avalada pel Ministeri d’Igualtat, Violència institucional contra les mares presentada el 16 de març passat. Aquest estudi examina expedients de 47 casos, un dels quals és el de Silvia Aquiles.

Per Aquiles la suspensió de la vista suposa un altre exemple de violència institucional i l’allargament d’una tortura que viu des de fa gairebé vuit anys. Des de fa prop de dos anys només veu els fills en un punt de trobada familiar situat a 30 quilòmetres del seu domicili.

Aquiles planteja: “Si he estat reconeguda com a víctima de violència institucional, a què espera l’Estat per reparar el mal i tornar-me als meus fills? A què esperen? Què més es necessita?”.