El proper diumenge 24 de gener, a les 7 de la tarda, arriba al Teatre Municipal l’Ateneu Una història real, de Pau Miro, protagonitzada per Julio Manrique, Mireia Aixalà, Nil Cardoner i Tilda Espluga. L’obra reflexiona sobre les ferides emocionals d’un fill i un pare davant la pèrdua de la mare i l’esposa.
Com que l’espectacle ha estat reprogramat a causa de la COVID19, i es mantenen les restriccions de mobilitat, les persones d’altres municipis de la comarca que tinguin l’entrada i no hi puguin assistir cal que enviïn un missatge, com a màxim el dissabte 23 de gener a [email protected] per recuperar l’import. Venda d’entrades a taquilla del Passatge Vives, els dijous d’11 a 13 h i de 18 a 20 h i una hora abans de cada espectacle, també al web teatremunicipalateneu.cat. Aforament reduït.
Una història real
Un escriptor aconsegueix publicar un gran èxit, després d’unes publicacions mediocres, quin és el secret? Abordar obertament la mort que va patir la seva dona després d’una llarga malaltia. Ara està a punt de publicar el seu segon gran èxit, però s’haurà de replantejar tot el que ha construït fins al moment en rebre una xocant notícia sobre el seu fill. Fins a quin punt és ètic vendre les vivències de la gent que ens rodeja? Fins a quin punt és ètic deixar tirada la teva editorial enmig de la publicació del teu nou gran èxit? Què es pot fer quan l’has cagat tant que ja no pots tirar enrere? Pau Miró aborda aquestes qüestions en un exercici de sinceritat i introspecció acèrrima.
Gestionar un dol no és gens fàcil. Però fer net és una necessitat, una teràpia beneficiosa per a l’ànima per poder tirar endavant. Què passa quan els buits emocionals i educatius fan que un jove busqui refugi desesperadament? Què pot portar un jove de família progressista a coquetejar amb la ultradreta supremacista? És la por? La solitud? O la manca de referents sòlids?
Un adolescent que se sent desemparat i incomprès. Un pare absorbit per la seva professió. Un dol per gestionar. Una novel·la pendent de ser publicada. Una butaca atrotinada, plena de records, al bell mig del menjador. Un secret que pot acabar amb tot. I a l’exterior, el món no sembla anar millor: el discurs de la por agafa força, les esquerdes del pensament progressista són cada vegada més grans i l’individualisme ferotge impera. La clau és la supervivència.
Pau Miró
L’autor, reconegut amb el premi Butaca al millor text 2012 per Els jugadors (pel qual va rebre també el premi Ubú a Millor text estranger a Itàlia) o el Premi de la Crítica Teatral de Barcelona el 2009 per les tres peces de La trilogia animal, és també un dels dramaturgs catalans contemporanis amb major projecció internacional. Les seves obres s’han traduït a diverses llengües i s’ha estrenat amb diversos muntatges arreu del món.
Departament de Comunicació Pep Elias – [email protected] 671 785 342
Pau Miró volia escriure una obra contra Steve Bannon i els seus intents reeixits d’instaurar partits i moviments polítics d’ultradreta a mig món. Diu que li provoca estupefacció, que el discurs hagi arrelat amb tanta facilitat en tan poc temps: “però mentre escrivia aquesta obra he anat descobrint que en el fons allò que m’amoïnava eren les esquerdes dels discursos suposadament progressistes. Les contradiccions, la hipocresia i la confortabilitat en la qual s’han instal·lat són alarmants.
No pretenc establir una relació de causa i efecte entre l’ascens de la ultradreta i aquesta anèmia del pensament de l’esquerra, però probablement hi ha punts de concomitància. Com que aquest pensament d’esquerres és el que em representa és sobre això que he intentat posar-hi el focus, però una vegada més fent-ho des de l’àmbit domèstic: com es filtra la política en el dia a dia d’una família?
Una història real s’articula en la relació entre un pare i un fill. El pare és escriptor i el – fill fa poc que ha entrat a la universitat. Tots dos estan marcats per la mort prematura de la mare, la dona de l’escriptor. El dol els ha allunyat, i entre tots dos hi ha una manca d’empatia total. Per sobreviure a aquest dolor cadascú s’ha construït el seu propi relat. (Qui no controla el relat, no controla els fets).
Viuen en una ficció que els allunya l’un de l’altre, i també dels altres. Podríem dir que viuen en un món que no existeix, en una ficció que pretenen controlar però que els controla a ells. I qui no viu entaforat en el relat en què s’ha construït, assumint només arguments que reforcin les pròpies conviccions? De tota manera aquest text és un esforç per arribar a apropar-se a l’altre. Sigui qui sigui l’altre. Perquè no veure l’altre és perdre’s el món. Perquè poden néixer monstres fruit d’aquesta desconsideració cap a l’altre. “Aquest esforç per apropar-se a l’altre“ és el que han fet el Julio, la Tilda, la Mireia i en Nil per explicar aquesta història real i jo els hi estic profundament agraït”.
