TARRAGONA, ESPAVILA!

0
909
DiverNadal Cunit 2018 728×90

Des de sempre, els tarragonins de tota la vida ens hem cregut el què se’ns deia des de fora, és a dir, que érem la Califòrnia del Mediterrani; que teníem una envejable qualitat de vida, una petita gran ciutat feta a mida de les persones on podies anar caminant a tot arreu; ben comunicada per terra, mar i aire; una ciutat amb història, patrimoni i cultura; un microclima únic i amb unes platges de somni.

De fet, durant uns anys daurats no tan llunyans tot semblava presagiar que totes aquestes floretes que ens venien de fora potser eren veritat i que, realment, érem uns privilegiats i no valoràvem el que teníem. La ciutat primer de tot va recuperar la seva llum, tant lumínica com d’esperit; es va recuperar la Part Alta; el Port va créixer assolint un altíssim nivell; es va fer un port esportiu i més tard una marina de luxe; les festes populars van revolucionar la ciutat i l’autoestima del tarragoní va augmentar notablement. Urbanísticament van aparéixer nous barris residencials i se’n va reordenar d’altres; el Serrallo es va rentar la cara esdevenint un destí alternatiu, més enllà del seu atractiu gastronòmic; es creaven nous centres cívics, abundaven els festivals culturals, els bars musicals, sales de festa, els concerts i les pel•lícules (en versió original i en cinemes convencionals) i la Rambla era un lloc digne on passejar.

Més tard, es va passar dels fets a les paraules, a l’inversa del que hauria de ser, i es va viure molts anys de rendes, del conformisme i de futures expectatives, totes elles truncades. I actualment ens trobem ancorats, desencantats i havent perdut l’orgull de dir arreu que som de Tarragona. La causa rau en múltiples factors, principalment enla manca de projectes, en la sensació de certa passivitat, en uns Jocs del Mediterrani carents d’il•lusió, plens de controvèrsies i que han restat més que sumat prestigi a la ciutat; en veure any rere any que seguim tenint una Tabacalera infrautilitzada, un Banc d’Espanya sense cap idea que apasioni, la Ciutat Residencial i el preventori de la Sabinosa abandonats, el “mamotreto” de la Platja del Miracle precintat, una Rambla Nova de segona categoria asfaltada i els carrers més cèntrics plens de locals buits,i tot això rodejats de brutícia, sense un mobiliari urbà nou i atractiu i subsistint amb una vida cultural i d’oci nocturn ínfima que sobreviu per l’empenta d’associacions i particulars.

Davant d’aquest panorama, i un cop passada l’eufòria puntual de Santa Tecla i del Concurs de Castells, tornem, doncs, a la realitat, si bé aquest cop us encoratjo a totes i tots a que ho fem amb l’empenta, la iniciativa, la creativitat i amb l’orgull que hem anat perdent en els darrers temps. Tarragona ens necessita i hem de confiar en ella, perqué, de fet, ella som nosaltres. Creguem, doncs, en nosaltres, espavilem, creem il•lusió i fem que aquesta meravellosa ciutat torni a brillar amb llum pròpia, amb la llum dels seus ciutadans, aquella que s’havia apagat.

FER UN COMENTARI