LA DONA

0
305
Wifi_Penedès_728x90

La dona és la raó de ser de tots nosaltres, el nostre origen i essència. De fet, sense la dona no hi hagués hagut Humanitat. És per això que com a tal, d’entrada, ha de ser objecte de respecte i veneració.

La dona és vida, amor, tendresa i sensibilitat. La dona intueix, veu més enllà i s’il·lusiona amb les coses. La dona és protectora i cuidadora de qui estima.

Tanmateix, i malgrat ostentar un poder sobrenatural per a governar les vides i emocions de tots els homes, esclaus dels nostres instints i desitjosos de la seva sensualitat i els seus fruits, la Dona des dels inicis de la civilització va renunciar al seu paper predominant a favor de l’home, qui fins a dia d’avui no ha sabut valorar-la en la seva justa mesura i l’ha maltractada, tot i que, paradoxalment, ha estat objecte de les més belles obres d’art, poesies i cançons que mai s’han fet.

No obstant, no en té prou la Dona amb haver de lluitar en major o menor grau contra el masclisme omnipresent sinó també contra les exigències d’una societat estressant i les seves pròpies. En aquest sentit, la societat masclista imposa la Dona no només ser mare, -màgic esdeveniment que hauria de ser un dret i no un deure-, sinó també ser la millor esposa, una bona amant, lluir una bellesa eterna i/o una atractiva aparença i, alhora, esforçar-se el doble a la feina per ser reconeguda com ho seria si el seu sexe fos el masculí.

Però, si amb tot això no n’hi hagués prou, també ella mateixa, víctima de la seva innocència, s’entesta en voler trobar el seu Príncep Blau, l’home i parella ideal, pare dels seus fills i guardià de la seva llar, però no sap que només era un conte, que tots som gripaus, amb més o menys virtuts, i que el nostre nivell d’exigència està a anys llum del seu, pel que difícilment, i a diferència d’ella, mai no podrem donar-los la felicitat absoluta.

Totes aquestes circumstàncies pesen, però la dona les supera i les porta des que té ús de raó, soportant pel simple fet d’ostentar el gènere més meravellós una llosa injusta que no es mereix i, que molt sovint, limita el seu potencial i acaba amb la seva il·lusió, rendint-se a les maldats d’una societat malalta que, malgrat adorar-la, la castiga i segueix maltractant.

Tot i així, encara hi ha un bri d’esperança i està en les futures generacions. I és per això que cal educar-los en la igualtat i el respecte absolut i per fer-ho tots hem de ser un mirall que doni exemple, tant en les desigualtats i injustícies més aberrants i òbvies com en els gestos que creiem més petits i insignificants.

Serveixi aquest escrit com un petit homenatge a la Dona alhora que us dono a totes vosaltres les gràcies per existir.

NIL HIERRO

 

FER UN COMENTARI