José Crespín, Subdelegat del Govern espanyol a Lleida: “Fa anys que el Govern d’Espanya s’ha independitzat de Catalunya i intentem forjar-hi una nova relació”

0
289

Com s’està adaptant al nou càrrec?

Doncs bé, m’adapto treballant sense parar cap moment del dia, intentant aprofitar al màxim el temps disponible, ja sigui per representació institucional com amb les visites als municipis. Vinc del món local, soc funcionari de la Diputació de Barcelona, he treballat gairebé 8 anys a la Paeria i aquest és el meu àmbit. Per això vull que un dels trets identitaris de la meva gestió sigui la relació, el vincle, el contacte i el diàleg amb els i les alcaldes de la província.

 

Sota quina màxima basa la seva tasca a la Subdelegació? Objectiu a curt i llarg termini?

De moment tinc dos gran objectius igual d’importants. En primer lloc, crec que cal donar veu a aquesta administració silenciosa. Pot semblar que l’Administració General de l’Estat no té competències, quan en realitat es mou, gestiona i treballa en relació a pressupostos, feina i molts altres camps. L’Administració té prop de mil empleats públics a la província que, malgrat les carències a efectes de personal, bolquen el seu dia a dia a fer rodar aquest sistema. Durant els últims anys no s’ha posat en valor la feina de la Subdelegació o, millor dit, del govern d’Espanya. Venim d’un període on, degut al context polític, s’ha minorat la presència de l’Estat al territori.

 

He desenvolupat gairebé la totalitat de la meva vida laboral als municipis, al costat de la gestió institucional, i un dels primers objectius que em vaig plantejar al entrar a la Subdelegació era conèixer l’Administració, què és i què fa. Considero que la meva trajectòria professional m’ha permès conèixer els serveis, atencions i competències que desenvolupa, per exemple, un ajuntament. Per aquesta raó, vaig dedicar les primeres setmanes a conèixer tots i cadascun dels departaments dels serveis provincials, unes trobades que m’han permès conèixer que l’Administració és molt àmplia i activa.

 

La província té 480 quilòmetres de carreteres estatals a les quals s’hi destina al seu manteniment uns 100 milions d’euros anuals. A més, es fa càrrec de 13.000 mutualistes, 1.500 inspeccions de treball, es presenten unes 200.000 declaracions de la Renda. La policia Nacional tramita semestralment uns 25.000 expedients d’identitat i quasi 9.000 passaports. La DGT renova permisos i fa uns 9.000 exàmens de conduir a l’any, 345.000 vehicles matriculats, els quals requereixen unes 23.000 renovacions de permisos. El INEM, ara dit SEPE, tramita 51.000 expedients a l’any. Mensualment s’han de pagar 22.000 prestacions per atur, uns 13 milions d’euros, o pensions per valor de 80 milions d’euros. Totes aquestes dades et permeten fer-te una idea del que és l’Administració.

La segona línia de treball es centra en la relació, el vincle, el contacte i el diàleg amb els 231 municipis de la demarcació. Molts alcaldes volen visitar-me a la Subdelegació, i es sorprenen quan m’hi nego i els hi dic que vull fer-ho al inrevés, desplaçant-me jo al municipi en qüestió. Allí és on es troba l’alcalde/sa, els problemes, les oportunitats i els projectes de futur, dels quals en parlem d’igual a igual, contrastant i oferint la possibilitat de rebre l’ajut de l’Estat.

 

Troba diferència a nivell laboral respecte el seu anterior càrrec a la Paeria?

Poca diferència, la veritat. Això depèn de la teva filosofia de treball. Vinc d’un gabinet d’alcaldia amb un volum d’activitat molt important i, després de 8 anys, arribo amb aquesta marca impresa amb el propòsit de tenir la màxima activitat en aquesta Subdelegació. Al principi, els treballadors d’aquesta casa es sorprenien del volum d’activitat que intentava imprimir a la meva agenda.

 

Quin record hi guarda de la seva tasca a la Paeria com a cap de gabinet de premsa d’Àngel Ros?

Hi ha records bons i dolents, i destacar-ne un concret no tindria sentit. El que més recordo de l’Ajuntament és aquella proximitat que representa treballar-hi. Sorgeixen moltes necessitats que requereixen una solució immediata i tot allò que gestiones té una plasmació real a curt termini. Aquesta proximitat amb el ciutadà i la capacitat de veure la feina feta és el principal valor de la política municipal. Quan un veí té un problema vol una solució, no té en compte si aquesta passa per les competències de l’Ajuntament, de la Generalitat o de l’Estat, i l’alcalde esdevé el referent a l’hora d’aclarir el conflicte.

 

Quin ha estat el moment més difícil que ha viscut al llarg de la seva trajectòria?

Suposo que seria la taca de la incomprensió, la qual enfanga la gestió. La gestió d’Àngel Ros al capdavant de la Paeria ha estat excel·lent, però el context polític i la situació del país no permeten donar visibilitat a la l’administració exercida dia a dia a l’Ajuntament. Aquest seria el meu record més agre, el fet que quedi desconeguda la implicació personal de molts professionals municipals i no saber diferenciar entre una reivindicació política i una valoració d’una gestió.

 

Vistos els diversos episodis conflictius viscuts en l’últim any, s’han traslladat aquesta confrontació a l’àmbit personal i les relacions amb els membres de la corporació?

Sense dubte s’han arribat a traslladar a l’àmbit personal, però no només a la Paeria, sinó a tota la societat. La població està dividida, empobrida i no pot aprofitar les oportunitats que s’hi generen. Tots tenim situacions ens les que s’han trencat relacions, ruptures provocades pel context polític. Segurament t’hagis deixat de parlar amb algú al tractar aquestes qüestions en el sentit que intentes evitar una discussió que pugui denigrar la relació personal. La societat s’ha instal·lat en una situació que no afavoreix ni als que hi som ara ni a les generacions futures.

Penso que aquestes ruptures no només han estat provocades pels fets polítics dels últims mesos, sinó també per la filosofia i la manera de ser d’alguns grups polítics. És lícit i propi de la democràcia que, dintre de la divergència que cada formació, cadascú defensi les seves idees i que s’arribi a consensos o desacords en molts punts. Malauradament, algunes formacions no contemplen aquesta variable, no tenen cap voluntat constructiva i descarten la possibilitat d’unir esforços amb altres forces polítiques per construir una ciutat millor, rebutjant especialment tota proposta que pugui sorgir de l’equip de govern. Aquest país no pot anar bé quan s’intenta construir amb la meitat més un o la meitat menys un.

 

El Grup de Dones de Lleida el defineix com una persona “agressiva i intolerant” després de l’episodi viscut a les portes del Museu de Lleida el passat 8 de març durant la inauguració de l’obra sobre els presos polítics

Personalment, crec que aquell va ser un dels dies més tristos viscuts dels últims mesos dintre de tot aquest context social, l’epicentre del qual va tenir lloc l’1 d’octubre. Va ser llavors quan vaig poder constatar la divisió que pateix la societat i la capacitat que té aquesta per determinar els qui són bons i els qui són dolents. Podem tenir disputes polítiques o debatre sobre el nostre posicionament, però arribar a l’insult, a l’amenaça i a aquells fets que vam viure aquella tarda al Museu de Lleida van fer honor a la famosa dita “o estàs amb mi o estàs contra mi”, i això no concorda amb la realitat de la vida.

Una persona es va tenir sentir agredida per mi, va tenir aquella percepció i va elevar un informe a la Comissió de la Salvaguarda de l’Ajuntament de Lleida, la qual té l’objectiu de vetllar pels drets de les persones a la ciutat. La meva percepció és que en aquell moment allà es va viure una situació de tensió important. S’hi trobava un volum de gent considerable i quan l’alcalde va sortir de l’exposició va ser increpat i insultat per un grup més preocupat per injuriar-lo que per la seva integritat física. En aquell moment, havia de sortir un cotxe que possiblement hauria arrancat sense veure una part de tota aquella gent i per evitar un mal major vaig haver d’apartar una persona. Aquesta ho considera un acte de violència, però jo només pretenia garantir la seva seguretat. Un dia, parlant en profunditat amb una persona sobre el moment que travessa la societat, em va posar un exemple que em va semblar molt encertat. Aquesta m’explicava que un seguidor del Barça i del Madrid veuen el mateix partit, el clàssic, i després del xiulet final cadascú tindrà una visió diferent sobre com ha estat l’enfrontament. Els jugadors i les jugades són les mateixes, però en funció dels sentiments propis de cadascú en vers un equip determinat fa una valoració en un sentit o en un altre.

Considera que la justícia està cada vegada més polititzada, tenint en compte que els líders independentistes encara es troben en presó provisional o exiliats?

Aquí s’ha de parlar sobre diversos temes. En primer lloc, en relació a l’1 d’octubre és evident que fruit dels fets dies anteriors i posteriors hi ha unes persones empresonades. Si tu vas per una autopista a dos-cents per hora assumeixes els riscos que això comporta, com ara tenir un accident o atendre’t a les conseqüències, ja que t’has saltat una norma i tothom és conscient de les conseqüències que això pot comportar. Una part de la societat i de la classe política va avisar que el que es va fer al Parlament el 6 i el 7 de setembre era perillós, perquè hi ha una legislació establerta, ens agradi o no. No respectar-la té unes conseqüències que estan pagant aquestes persones a la presó. Tot i així, jo i molta altra gent considerem que és una mesura desproporcionada. Fins que no arribi el judici, on els jutges ja decidiran, lo lògic seria que estiguessin en llibertat condicional.

Respecte a la independència judicial, parteixo de la base que estem en una democràcia on hi ha una separació de poders sense ingerència entre jutges i polítics. El poder executiu no ha d’interferir en el poder judicial i sort que existeix aquesta separació de poders, sense la qual no podríem estar parlant de democràcia.

Els partits sobiranistes recollien als seus programes electorals aquestes mesures per assolir la independència de Catalunya i van ser escollits per part de la societat catalana

El fet de portar una mesura al programa electoral no vol dir que l’hagis de portar a terme entroncant amb la legislació vigent. Potser ens hem de plantejar canviar la normativa i després aspirar a aquella la màxima de construir una nova relació entre Catalunya i Espanya. En aquest cas, penso que ha primat la pressa per fer possible un nou país, el més ràpid possible, essent conscients de les conseqüències i assumint-les. Trobo que s’hauria d’haver obert un espai de negociació per ambdues parts.

Quan el president Mas es va reunir amb Rajoy i li va plantejar una sèrie de mesures, aquest li va dir que no i, automàticament, enlloc de reiterar la possibilitat d’aplicar alguna de les propostes plasmades en aquell document, es van convocar eleccions. Llavors es va iniciar aquella escalada en la que totes dues parts es van enrocar en una posició i que ha comportat unes conseqüències nefastes, no per la classe política, sinó per les institucions, per la democràcia i per la ciutadania. El ministre de Foment Ábalos afirmava que el problema és que l’Estat, concretament el govern del Partit Popular, feia molt temps que s’havia independitzat de Catalunya, i és veritat. Durant massa anys hi ha hagut aquesta separació abismal entre el govern espanyol i la Generalitat de Catalunya.

 

Encara és possible la reconciliació entre gran part de la societat catalana i Espanya, o no hi ha volta enrere? Com es podria arribar a un escenari de convivència?

Ha d’haver-hi un punt de retorn, perquè ens estem jugant la convivència de la societat actual i de les generacions futures. Des que Pedro Sánchez va assumir la presidència d’Espanya s’està treballant en aquesta línia. Hi haurà coses amb les que estarem d’acord i altres amb les que no, però almenys ja s’ha obert la porta al diàleg. Cal contrastar opinions sobre com volem que sigui Catalunya el dia de demà sense enrocar-se cadascú en les seves opinions. La trobada entre els presidents Pedro Sánchez i Quim Torra suposa un primer pas per generar aquell espai de diàleg i confiança tant absent en els últims anys. És en aquest marc on s’ha de revertir aquell punt de retorn en el que uns i altres s’havien instal·lat.

 

En ocasions, el PSC s’ha definit com a l’”alternativa a la dicotomia indepedència-immobilisme”, però molts critiquen el seu suport a les mateixes mesures adoptades pels demés partits conservadors, sobretot amb el tema català

No és ben bé així, perquè el PSC o el PSOE no va donar suport al govern del PP, sinó que va recolzar a l’Estat, a la democràcia que tants anys ens va costar aconseguir. Així ho deia Sánchez quan era el secretari general del Partit Socialista, remarcant que no es donava carta blanca al govern Popular. Respecte aquesta dicotomia entre independentisme o unionisme, entre el trencament o l’immobilisme, els socialistes sempre hem defensat una nova relació entre Catalunya i Espanya, el que en diem federalisme. Volem trobar els punts que tenim en comú, intentem debatre les diferències i trobar una solució. Aquesta nova relació no ha de ser com la dels últims anys, ha de canviar, així com les normes, les quals també requereixen una adaptació. De no ser així correm el risc de no fer les coses amb seny i amb sentit comú.

 

Pot ser que el gran error hagi estat pensar que el conflicte s’havia de guanyar, enlloc de ser resolt?

Totalment, aquesta ha estat una de les causes del problema. Suposo que totes les parts n’eren conscients d’aquest conflicte i, en comptes d’afrontar-lo, cadascú s’ha enrocat en la seva posició. Una part de la societat que era necessari trencar amb l’Estat, i una altra part, des de Madrid i capitalitzat per un partit determinat, s’ha considerat que no només no s’ha trencar, sinó que s’ha d’acabar amb aquell sentiment. Així no solucionem res, la resposta no es troba en els extrems i s’ha de trobar aquell punt d’equilibri. Construir la política prenen l’única referència de la meitat més un o menys un és una política abocada al fracàs. S’ha de fer una política d’integració, per a la majoria, on no hi hagi bons o dolents.

 

Sobre els executius de Torra i Sánchez, creu que canviarà realment alguna cosa respecte els anteriors governs?

Jo crec que sí, que s’està treballant en aquesta línia. El fet que el president del Govern d’Espanya i el de la Generalitat seguin al voltant d’una taula a parlar després de 7 anys és un indicador que les coses han canviat. També estan tenint lloc trobades entre consellers i ministres de forma bilateral per trobar solucions a determinats problemes del país reflexa també aquest canvi. Hi ha moltes coses a canviar en aquest país, perquè continua havent-hi problemes a l’educació, a la sanitat, llistes d’espera, dèficit estructural d’infraestructures, fuita de persones joves a l’estranger i problemes per accés a l’habitatge. Aquests són els veritables problemes que té Catalunya i que Sánchez vol abordar. Els nostres problemes no estan en una bandera, sinó al nostre dia a dia, per exemple, les dificultats de moltes famílies d’arribar a final de mes, de gaudir d’una educació pública de qualitat o de patir les cues a l’hospital. Aquestes són les veritables necessitat socials.

Conec una responsable política que fa uns mesos deia una frase que trobo molt encertada, i és que necessitem “menys banderes i més aceres”. És necessari deixar una mica de banda els símbols indentitaris per fixar-nos més amb les preocupacions reals, pels problemes del carrer. Crec que aquest és el problema que té la societat, i tot aquell representant polític que tapa aquestes necessitats amb altres conflictes és un polític abocat al fracàs.

 

També tinc amics que van votar l’1 d’octubre, que van patir les càrregues policials i que creuen i defensen aquest sentiment, però mai s’ha de perdre el respecte. Evidentment no em trobo en una posició tant enrocada com la que representava el govern del PP, perquè sempre hi ha un punt entremig.

Malament anem si l’ideari d’un partit es centra únicament en el tema de la independència, de l’espai públic, dels llaços grocs i dels presos en un redit polític. És clar que la societat ha d’aspirar a solucionar aquests elements, però sense deixar de banda moltíssims altres.

FER UN COMENTARI