Eduardo Serrano Gutiérrez, president Junta Provincial AECC a Lleida: “L’Estat hauria d’elaborar un pla d’actuació per tal d’evitar la vulnerabilitat social i econòmica que les persones amb un diagnòstic de càncer pateixen”

0
584
Eduardo Serrano, president de la Junta Provincial de l'AECC a Lleida - Foto de Miquel de Santiago
Karting Comarruga 728×90

Quan va iniciar la seva activitat la Junta Provincial de l’AECC a Lleida?

L’any 1953 va començar a nivell nacional i Lleida va ser una de les primeres províncies en iniciar l’activitat a nivell provincial l’any 1959. Tot va començar arran de la necessitat que tenien les persones afectades, les quals estaven desproveïdes de qualsevol servei. La diferència que hi ha és que abans era un tema de voluntat, mentre que ara ja ha assolit una vessant més professionalitzada. Som un punt de referència en vers al càncer, perquè es va iniciar per donar assistència a les persones amb aquesta malaltia quan llavors no en tenien cap ni una.

Podria parlar-me d’alguns dels serveis que ofereixen a dia d’avui?

La base de l’Associació sempre ha estat anar adaptant-nos a les necessitats de cada moment. Bàsicament lluitem per disminuir l’impacte que causa aquesta malaltia, acompanyant les persones malaltes i les seves famílies de Lleida i província, tot i que dia d’avui la nostra tasca s’estén a diferents camps. Una d’aquestes tasques consisteix en informar i conscienciar la societat per tal de prevenir la malaltia i promoure hàbits de vida saludable mitjançant campanyes, programes o conferències.

D’altra banda, donem suport i els acompanyem mitjançant serveis d’atenció social, psicològica, fisioteràpia o colònies d’estiu per a nens amb càncer, entre d’altres accions. Entre les nostres prioritats també s’hi troba la de promoure i donar suport en tots els aspectes a la recerca oncològica per combatre aquesta malaltia.

En què es basen al decidir que cal crear un nou servei integrat en l’associació?

Intentem no iniciar mai cap prestació que no tingui una raó fonamentada, que respongui a una necessitat real i, sobretot, que puguem dur a terme amb continuïtat. Al principi era un tema exclusivament de bondat i voluntat, però, sense deixar de banda la seva importància, veiem com cada vegada adopta més transcendència la tasca professional que realitzen els tècnics dintre l’Associació. Sempre intentem donar resposta a les necessitats que van sorgint i que ens planteja la gent.

Quins projectes de futur es plantegen des de l’Associació?

Volem seguir creixent, sobretot amb el tema de l’atenció a les persones malaltes i també en termes de difusió per tal de donar a conèixer la nostra tasca. El nostre pla d’acció d’aquí al 2020 és triplicar el nombre de persones a les que arribem, tant per els serveis que oferim com per el nombre de socis.

La malaltia segueix sent un tema tabú a la societat o ja està normalitzat?

Algunes persones encara es mostren reticents en aquest sentit, sobretot els homes. Les dones són més valentes, mentre que a nosaltres encara ens falta donar un pas endavant, ens costa una mica més.

En quins aspectes o situacions hi troben més impediments a l’hora de desenvolupar la seva tasca?

Considero que hi tenim dificultats en la difusió de les nostres prestacions, les quals es realitzen a través de professionals de l’oncologia. És important tenir una continuïtat, insistir i ser constants a l’hora de fer difusió de tot allò que tècnica i clínicament cal fer perquè enfrontar-se a un càncer sigui més fàcil. Cal crear consciència informativa del que suposa aquesta malaltia i aquesta és una tasca que hem de fer tots plegats.

Com valora el nivell d’implicació de la població, l’administració i els treballadors? Considera que hi estan prou conscienciats?

Hem de reconèixer que ens atenen bé, tant en les diferents iniciatives i serveis que duem a terme com a la pròpia Associació, però sempre cal més. Quan implantem un servei hem de procurar que perduri en el temps. Per exemple, estem creixent amb socis, arribant a més de 3.000, i aquest és un dels factors que demostren que tenim una cimentació molt sòlida de la nostra tasca. Hem de procurar seguir fent activitats que permetin pagar als diferents professionals, tot i que els serveis estan encarats. Sense menysprear les demés entitats que treballen fermament per diferents causes, penso que una de les nostres característiques és el treball de fons que hi ha al darrera, la qual ens ha portat a ser reconeguda com una entitat seriosa, amb una feina feta per professionals i ben documentada.

Som una entitat que al llarg d’aquest 60 anys hem anat posant en marxa una sèrie de prestacions i serveis validades, conformades i assegurades, valorant la realitat que tenim a Lleida, la qual no té res a veure amb la de Tarragona, Girona o Barcelona. L’administració i les institucions en general et acullen bé i tenen intenció de col·laborar quan els presentes un projecte documentat, però el que realment importa és que la població en general hi mostri disposició. Tot i així, la nostra millor garantia de que estem validats i que treballem bé és la resposta dels nostres usuaris. Per exemple, quan veus un pacient que ho ha estat durant molt temps i després es fa voluntari, quan et porten regals agraint el nostre servei o quan un professional sanitari valida l’efectivitat per la feina feta.

Quina considera que és la principal urgència o necessitat més immediata que permetria millorar l’assistència als usuaris?

L’estudi que va presentar l’observatori de l’AECC el passat 4 de febrer mostrava l’impacte econòmic que té un diagnòstic de càncer en una família. Aquesta afectació s’agreuja en els casos en que les famílies o persones són més vulnerables laboralment, quan es troben a l’atur o amb sous baixos. Així mateix, els treballadors autònoms en surten molt més perjudicats que la resta. Malauradament, és fàcil que a moltes persones el diagnòstic de càncer els afecti fins al punt d’acabar en una situació de risc d’exclusió social.

S’ha demanat a l’Estat un pla d’actuació general poder treballar en aquestes situacions. Com a entitat ens trobem impotents de no poder ajudar en aquest sentit. Podem donar suport econòmicament, pagant una perruca o uns desplaçaments, però potser aquella persona malalta necessita una bona baixa laboral o no haver de pagar la quota d’autònom durant cert temps. Cal elaborar un pla integral per combatre aquestes situacions i evitar així, per exemple, que la gent que passi de viure una situació normal a ser diagnosticada amb aquesta malaltia no sigui també víctima de la precarietat econòmica i social. S’ajunta la gana amb la les ganes de menjar, perquè aquests problemes se sumen a les dificultats que ja genera la pròpia malaltia. Aquesta impacta durament en la vida d’una família en tots els sentits, a nivell social, emocional, laboral i econòmic, entre d’altres. Molts col·lectius que es troben en situacions de vulnerabilitat ja tenen una resposta per part de l’Estat. Aquesta resposta funcionarà o no, però el càncer també la necessita. És un dels grans problemes als que ens enfrontem i del qual seguirem picant pedra per aconseguir-ho.

FER UN COMENTARI