Carles Vega, president del grup municipal d’ERC-Avancem a la Paeria: “L’ús de la llengua catalana no pot ser moneda de canvi, ha de ser intocable”

0
387
El regidor del grup municipal d'ERC-Avancem, Carles Vega, a la Paeria - Fotografia de Miquel de Santiago
Wifi_Penedès_728x90

Som a un any i escaig de noves eleccions municipals. Tornarà a encapçalar la candidatura republicana?

Depèn en primer lloc de la militància, que ho decidirà en les eleccions primàries internes del partit. També ho he d’acabar de decidir amb la família, perquè la vida és complicada i molt canviant. Quan sigui el moment ho decidirem, però la meva disposició és la d’encapçalar la candidatura.

Per tant, és aviat per parlar de la campanya?

És massa aviat, però en tot cas podríem parlar de com encarem l’últim any de mandat, el qual també servirà per preparar la campanya d’ERC o de la coalició que s’acabi donant. Al 2015 ens vam presentar conjuntament amb un partit petit sorgit de les files socialistes com és Avancem, i no van acabar de quallar converses que havíem tingut en l’anterior campanya. La intenció és reprendre aquest diàleg i intentar presentar una candidatura el més àmplia possible, independentment de qui l’encapçali. Tenim molt clar que durant el que resta de mandat volem ser encara més rigorosos amb el control de l’equip de govern, ja que està demostrat que aquest està molt poc obert al diàleg i a l’acceptació real de les nostres propostes. Molts dels acords als que hem arribat no s’han complert. A més, veiem com arran dels últims esdeveniments, amb el cas de transfuguisme, Àngel Ros ja s’ha plantejat el final de mandat sense intenció de buscar els acords, intentant governar o, millor dit, manar amb aquest acord estable amb C’s i amb una certa bona relació amb el PP. També es nota que la cosa està calculada, que quan els populars s’abstenen ho fan assegurant-se que Ros no perdi, i ara ho tindran més fàcil gràcies a la nova regidora trànsfuga que s’ha passat a l’equip de govern.

Com valora la situació actual de l’Ajuntament de Lleida i de la ciutat en general?

La ciutat de Lleida és una entitat que ha anat creixent, desenvolupant-se i funcionant per ella mateixa des del punt de vista de la gestió que es fa des de l’Ajuntament. Fa temps que l’equip de govern va decidir fer la política del dia a dia, d’anar fent, amb un alcalde més dedicat a vendre fum, a no fer d’alcalde de ciutat, sinó de fer d’expert en màrqueting. L’ajuntament ha de fer d’ordenador i de pilot per al creixement d’una població, mentre que, en realitat, només s’ha limitat a deixar fer. Aquesta situació ve donada per l’aplicació d’una política continuista.

Hem tingut plans de sanejament i d’ajustament econòmic, i en ambdós casos les previsions eren no actuar i deixar que la pròpia dinàmica de creixement, de recaptació i de reordenació del sector financer ajudés a millorar la situació econòmica de l’Ajuntament, però el resultat ha estat al contrari. Al 2012, el pla de sanejament havia de permetre passar del 75% de deute al 64%, quan el deute en realitat ha augmentat fins al 108%. La inacció ha portat a aquest panorama i dificultarà al proper equip de govern invertir en millores a la ciutat. Fins ara, Àngel Ros havia fiat les grans actuacions a la iniciativa privada. Entenem que aquest no és el model a seguir, sinó que cal apostar per la gestió, inversió i recursos públics per al gaudi de la ciutadania.

Hi ha hagut un gran canvi durant aquesta legislatura, i és que la Paeria ha comptat amb més grups municipals que mai. Com valora la incorporació de noves agrupacions?

Valoro que la societat cada vegada és políticament més plural, però alhora, aquesta pluralitat no ha revertit en una ingovernabilitat, que era el dubte que podia haver-hi. S’ha demostrat que des de l’oposició, la qual formem 4 grups ben diferents en moltes qüestions, ens hem posat d’acord amb aspectes essencials sobre els interessos dels ciutadans. Per l’alcalde hagués estat millor una Paeria monocromàtica, tal com s’ha vist en anteriors mandats.

Hi tenen bona relació?

Hi ha grups que es fa més difícils que amb d’altres, però penso que tots comptem amb la voluntat de dialogar, tot i que sabem que amb alguns serà molt difícil arribar a acords. On es veu de manera més fefaent és als plens, però a les comissions a porta tancada, la relació és més fluïda, possiblement perquè no tenim l’objectiu de comunicar tant ni a tanta gent. L’equip de govern s’ha volgut assegurar la majoria i quan no l’ha tinguda, quan ha perdut o se li ha imposat alguna proposta, aquesta no ha tirat endavant.

En els últims mesos s’han viscut episodis polèmics al consistori. Per exemple, quan el Ple de la Paeria va rebutjar condemnar l’aplicació de l’article 155, canviar els noms franquistes d’alguns carrers o homenatjar les víctimes de l’1 d’octubre, així com mostrar rebuig per l’empresonament dels “Jordis” i de càrrecs cessats del Govern

Està clar que s’han constituït dos blocs: el del 155 i, permet-me dir-ho així, el de la democràcia. Això s’ha visualitzat en iniciatives de molta càrrega política i d’altres que no tant, com serien la retirada de plaques franquistes, homenatjar les víctimes de l’1 d’octubre o la reclamació de rebutjar l’aplicació de l’article 155. Al final, s’està veient que Ros se sent molt més còmode amb Ciutadans i Partit Popular que amb qualsevol altre grup.

Ens repeteixen constantment que no hem d’acostumar-nos a la “situació d’excepcionalitat” que vivim ara mateix, tant a nivell polític com institucional i social

En aquest sentit, ens trobem davant un doble perill. El primer ve quan es banalitza el fet que tenim gent a la presó, quan es considera que no és tant greu i s’afirma que no són presos polítics, sinó polítics presos. Aquest joc de paraules és banalitzar la situació.

També ho és el fet que no hi ha llibertat d’expressió, però sí autocensura, presos polítics i una intervenció efectiva de la Generalitat, no només en l’àmbit de les finances, sinó en molts més aspectes. Això provoca un retard en el desenvolupament de polítiques que afecta al municipi de Lleida. L’espoli del Museu de Lleida és el cas més palpable, però veiem també com en temes d’inversió social, l’aplicació de l’article 155 ha retingut moltíssim l’arribada de fons al propi Ajuntament. Hi ha una afectació real del 155 a la Paeria, i això no es pot banalitzar.

És una situació excepcional i ho repetim perquè l’hem de viure i considerar com a tal. Precisament per no acostumar-nos a aquesta situació, cal que ens moguem per canviar aquest paradigma i adoptar certa normalitat, la qual ara és difícil de definir Si més no, intentarem establir dinàmiques que permetin adoptar una major tranquil·litat.

Ha tornat a sorgir el tema de la llengua a les escoles catalanes

Això es deu a que la situació social del català està molt mal resolta, a favor de la llengua. En els àmbits de l’educació i l’administració, depèn de quina, són els únics llocs on el català té una certa salut. Tot i així, en altres camps com els processos judicials estem als voltants del 8% d’utilització del català. A més, alguns partits tenen entre els seus objectius la preeminència de la llengua i la cultura castellana, voldran desplaçar el català i que s’acabi “espanyolitzant” els nens i nenes a les escoles. Si entres al joc, tal com ha fet el PSC, estem entrant en una dinàmica molt perillosa, perquè la llengua catalana no pot ser moneda de canvi. Estaríem avivant des de l’àmbit polític el conflicte lingüístic i social, i hem de fer just el contrari. Van predicant que estan a favor de l’escola catalana i de la normalització lingüística, de fet hi havien estat, però desprès no tenen cap mena de mania de deixar-se imposar com a condició per pactar que l’ús de la llengua a l’Ajuntament de Lleida ha de variar. La llengua catalana ha de ser intocable.

Què va suposar l’1 d’octubre?

Un punt d’inflexió en molts aspectes, de fet m’hi remuntaria una mica abans. L’1 d’octubre va ser el punt àlgid, però ja començava amb les actuacions de les forces de l’Estat a mitjans de setembre, amb les ocupacions de conselleries i empreses privades dedicades a impressió i distribució. Quan va començar aquesta persecució va ser quan la societat catalana es va adonar que això havia canviat radicalment. L’Estat va acabar de traure’s la màscara, demostrant que és totalment autoritari i que no s’ha superat ni de bon tros la rèmora històrica del franquisme. També es va confirmar que els partits majoritaris espanyols pensen que Espanya és una idea per damunt de la democràcia, al contrari que al nostre país, on la majoria de la gent, independentista o no, es planteja que per sobre de tot està la democràcia, la llibertat i la preservació dels drets civils. Per tant ha hagut un abans i un després, insisteixo, més que des de l’1 d’octubre, des del plantejament del referèndum, el qual va mostrar fins on pot arribar l’Estat per intentar aconseguir els seus propòsits. Primer ho va fer amenaçant i durant el referèndum va culminar agredint i carregant contra la ciutadania pacífica.

En clau nacional, la situació al Parlament és tant complicada com canviant d’un dia per l’altre. Què considera necessari per desfer el bloqueig en la investidura d’un president o presidenta?

És evident que el bloqueig polític dificulta molt que en un futur es puguin fer determinades polítiques. La tardança a l’hora de formar govern comporta endarrerir el pla de govern, el plantejament de pressupostos i, per tant, farà perdurar els efectes de l’aplicació del 155, tot i que aquests es retiri.

Hi ha una altra qüestió igual o més important que aquesta, i és que s’ha de donar resposta a les expectatives socials. La gent està demanant que ens posem d’acord, que posem fil a l’agulla i que, d’una vegada per totes, es formi un govern que doni continuïtat a allò que es va aprovar en el referèndum de l’1 d’octubre i que va quedar pendent. És necessari i estic convençut que així es durà a terme.

FER UN COMENTARI