Bibiana Bendicho, presidenta Aspid: “Cal encoratjar les persones amb discapacitats per tal que puguin complir el seu projecte de vida”

0
119
Bibiana Bendicho, presidenta d’Aspid. Foto: Miquel de Santiago

Quan va néixer la seva associació i amb quina màxima?
Vam començar l’any 1994 com una entitat de reivindicació de drets de les persones amb discapacitats. De fet, l’associació està gestionada única i exclusivament per persones amb discapacitats físiques, orgàniques i/o sensorials. Apostem per aquestes persones perquè creiem i demostrem que són suficientment autònomes per decidir què volen i quins són els seus drets a defensar. L’any 2001 vam començar a oferir diferents serveis i vam passar de ser una entitat purament reivindicativa a basar la nostra tasca en la divulgació, sensibilització, coneixement, assessorament i prestadora de serveis, entre d’altres. Treballem amb diferents col·lectius, no només a persones amb alguna discapacitat, sinó també a les que es troben en risc d’exclusió social. En aquest sentit, ambdós col·lectius acostumen a anar de la mà i trobaríem incoherent no treballar-hi conjuntament.

Quines són les vies d’actuació de Aspid?
Comptem amb dues línies d’acció, com són els serveis als socis i el centre especial de treball. A nivell d’associació oferim, tant als usuaris com a les seves famílies, serveis d’orientació, formació i promoció de l’ocupació, entre d’altres. Per altra banda, el centre especial de treball promou l’ocupació per a persones amb discapacitat i/o amb risc d’exclusió social.

Troben que aquesta tasca és més difícil quan la discapacitat de la persona és sobrevinguda i no de naixement?
Quan les persones contacten amb Aspid se’ls dirigeix cap a l’àrea que més s’adequa a les seves necessitats. Comptem amb serveis de neurorehabilitació, fisioteràpia, logopèdia, terapeuta ocupacional i psicòlegs entre d’altres. En casos en els quals la discapacitat és sobrevinguda i no de naixement, oferim assessorament a les famílies per l’adaptació d’habitatges o grups d’ajuda de persones que han patit situacions similars.

Econòmicament com se sustenta una associació com la seva?
La nostra entitat es sustenta amb dues línies de finançament: un 40% de privat i un 60% públic. Comptem amb una línia empresarial, que és on s’hi troben els propis socis i usuaris. Aquests poden disposar de quotes reduïdes en alguns dels serveis ja que provenen de l’associació. D’altra banda, el finançament públic ve de programes, ajudes i subvencions convocades per diferents administracions públiques, tant d’ens locals com de la Generalitat. No ens podem permetre el luxe de dependre únicament de l’administració pública, ja que no parlem de contractes o concerts, sinó de subvencions que es convoquen i no saps ni quan ni si t’arribaran.

Troba raonables aquests percentatges?
Creiem que hauria d’haver-hi més voluntat política i una aposta pública per certs programes que, a dia d’avui, només podem oferir de forma privada. Per exemple, hem detectat la necessitat d’oferir servei de neurorehabilitació i entenem que l’administració pública hauria de cobrir-ho, però com no ho està fent l’hem de tirar endavant de forma privada. Entenem que aquests serveis no ho estan ni ho estaran mai, perquè afecten a poques persones, tenen poca demanda i per tant no es creu en la necessitat de cobrir-la.

Quin és el principal reclam per incorporar un nou servei en l’associació? Han afegit algun recentment?
Ens basem en els suggeriments i demandes que ens arriben de diferents canals, com són els socis o la pròpia treballadora social. Quan detectem que una necessitat no està coberta decidim de manera estratègica si podem cobrir-la. Els últims serveis que hem incorporat són els de neurorehabilitació i considerem que són realment importants. Aquests quasi no existeixen dintre del que proporciona inicialment la sanitat pública i hem de buscar suport de manera privada. Intentem implementar nous serveis alhora que millorem els que ja tenim.

En quins aspectes o situacions hi troben més impediments a l’hora d’atendre als usuaris?
No hi trobem gaires impediments, sinó que faria referència a la continuïtat dels serveis. Aquests venen derivats d’un programa o convocatòria que tenen una temporalitat i el nostre primer neguit és el d’iniciar un servei que desconeixem si podrem seguir tenint l’any vinent. No podem suprimir programes consolidats com són els d’orientació i integració de persones amb discapacitat. Seria molt perjudicial, perquè en alguns aspectes som un referent al territori i afectaríem a molts usuaris. Hem demanat tenir concerts per tal de guanyar tranquil·litat, perquè els serveis i programes que oferim tinguin una temporalitat més duradora i puguem consolidar-los.

Com valora el nivell d’implicació de la població, l’administració i els treballadors?
Una de les nostres línies acció és la d’assessorar, donar a conèixer i difondre el treball que fem i què és una persona amb discapacitat. Encara existeixen massa tòpics i costa conscienciar la població si no tenen una persona propera amb discapacitat. A nivell empresarial, el 70% de persones amb discapacitat no tenen cap tipus de formació, perquè el seu entorn tendeix a abandonar el seu desenvolupament acadèmic i professional. Tant en les persones amb discapacitats de naixement com les sobrevingudes, encara ens trobem amb tòpics que mantenen que no són productives o que ho són menys per la seva condició. És necessari desmuntar aquests tòpics, perquè, apart de no ser certs, eviten que gran part de la gent prengui consciència i normalitzi la inclusió d’aquestes persones en la nostra societat.

La normalització i adaptació de les persones amb discapacitat és una de les principals reivindicacions que es fan des de l’associació?
Exactament, la de totes les persones amb discapacitat, des de nens fins a ancians, en tots els àmbits. A banda de pretendre normalitzar i transformar la societat per tal que vegin que aquestes persones són totalment capaces, la nostra finalitat és apoderar la pròpia persona. Intentem que sigui capaç de veure fins on pot arribar, i orientar-les per que arribin a complir al màxim el seu projecte de vida.

Creu que la pròpia persona és qui es planteja més dificultats per engegar el seu projecte de vida o és l’entorn el que s’encarrega de posar-hi més impediments?
Per les persones amb discapacitat és una tasca difícil, però sens dubte l’entorn és el factor que la majoria de vegades impedeix la seva realització personal. La persona ha de veure que acabarà tenint una sortida i una opció de viure com ella mateix vulgui. En aquest sentit, veiem certa carència d’empatia en la societat i excessiva sobreprotecció, un fet que impedeix que les persones assoleixin al màxim les seves capacitats.

Quina creu que és la principal urgència o necessitat més immediata per l’associació?
N’hi ha moltes, però crec que un dels problemes més greus que tenim actualment en el col·lectiu de persones amb discapacitat és el tema laboral. Estem parlant d’un atur d’entre el 50 i 70%, una barbaritat. És un col·lectiu molt tocat i si no es planteja una aposta ferma per part de l’administració que es basi en polítiques actives d’ocupació, aquest quedarà exclòs de la societat. Això no només afecta a la pròpia persona, sinó a tot el seu entorn. A més, cal tenir en compte que la formació d’aquestes persones normalment és baixa per raons de les quals hem parlat, com és l’abandonament acadèmic i laboral. Per això crec que és totalment necessari potenciar aquestes polítiques d’ocupació en tots sentits, sinó derivarà inevitablement en l’exclusió social d’aquest col·lectiu.

FER UN COMENTARI